El Museu de les Cultures del Món, dins el cicle que ha emprès per rememorar el passat colonial barceloní (de la qual en formava part la mostra Ikunde), acaba d'inaugurar l'exposició Ifni, la mili africana dels catalans, que estarà oberta fins al 23 de gener del 2019. La mostra no se centra tant en la història d'Ifni com a colònia espanyola, sinó tan sols en la presència, avançat el segle XX, de reclutes catalans allà, perquè la relació entre Barcelona i la microcolònia va estar canalitzada, sobretot, a través dels milers de catalans que van passar pel desèrtic territori com a reclutes. L'exposició ha estat comissariada per Andrés Antebi, Pablo González, Alberto López i Eloy Martín.Cèsar Malet. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Recluta al campament. Foto: Cèsar Malet. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Vexacions

L'experiència que relaten bona part dels testimonis recollits pels comissaris són esfereïdors. L'exèrcit espanyol va ser una maquinària posada al servei de la deshumanització dels ciutadans, una escola per plegar voluntats i imposar la submissió (tan necessària per a un règim dictatorial). Als relats dels antics reclutes hi surten citades pallisses, humiliacions, polls, gana, maltractes, insults, robatoris, corrupció... I si els abusos ja existien en període de pau, l'experiència de la guerra colonial encara va ser pitjor. Un exsoldat explica que un dels sotsoficials els advertia que administrativament era més fàcil tramitar la mort d'un recluta que la d'un mul. I els assegurava que si morien no hi havia problema perquè hi havia milers de joves a la Península que podien prendre el relleu a la lluita. Tot plegat, esfereïdor.

langostas b114

Plaga de llagostes, 1959. Foto: Col·lecció de Lorenzo Rodríguez.

La guerra

No són molts els joves catalans que han sentit parlar d'Ifni: un territori cedit pel Marroc a Espanya després de la guerra de l'Àfrica del 1859, discutit durant dècades, ocupat finalment per l'exèrcit espanyol el 1934 i descolonitzat el 1969. I encara menys gent ha sentit a parlar de la guerra d'Ifni de 1957-1958, en què l'exèrcit espanyol, amb el suport dels francesos, es va enfrontar al Sàhara i a Ifni a bandes marroquines irregulars (amb suport de l'exèrcit del soldà), que pretenien l'annexió d'aquest territori al Marroc. De fet, fins i tot a l'època molta gent no se'n va assabentar que hi havia una guerra, perquè la censura intentava evitar que ningú sabés el que passava, i controlava estretament els mitjans de comunicació. En acabar la guerra, la censura no va desaparèixer: durant tota la dictadura mai ningú no va publicar que la colònia havia quedat reduïda al no-res, perquè bona part del territori havia estat cedit a l'enemic, i Sidi Ifni havia quedat reduït a un enclavament constituït per quatre casernes i poc més. Però la guerra va existir. Els testimonis interrogats pels comissaris expliquen un conflicte en què es matava i es moria. Es matava i es moria per pura obediència, sense saber-ne el perquè. De fet, Ifni mai no va aportar res a l'economia espanyola. A l'inrevés: li va costar diners, i sang.

milicià amb armes guerra Ifni efe

Un milicià posa amb la seva arma als afores de Sidi Ifni. Foto: Efe.

La implicació catalana

Ifni va ser la Ventafocs d'un imperi colonial que no era cap meravella. Mentre els inversors catalans proliferaven a Fernando Poo, o fins i tot instal·laven negocis al protectorat del Marroc, Ifni quedava al marge d'aquestes dinàmiques. Però tot i que la burgesia catalana no tenia interessos directes en aquell territori, quan va esclatar la guerra, les elits catalanes van apressar-se a adherir-se al règim, donant-li suport en el conflicte colonial. Mentre Marisol i Carmen Sevilla visitaven les tropes (amb Gila i el seu telèfon com a surrealista complement), l'alta societat barcelonina organitzava actes en suport a les tropes, i Codorniu enviava un monumental lot d'ampolles de cava per animar el Nadal als combatents.

tramesa cava per soldats ifni. Perez de Rozas. afb

Tramesa d’un donatiu de 10.000 ampolles de cava als soldats destinats a Ifni. Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. 

Absències

Els soldats que anaven a Ifni vivien en un univers colonitzador. El seu contacte amb els "moros" (com els anomenaven) sovint era mínim. La seva vida era una vida de caserna, carregada d'estereotips cap a l'altre, només vist com una amenaça (especialment després que comencessin els combats). És impossible saber res de la població del territori a través del testimoni dels soldats, que ignoraven els habitants d'Ifni, o tan sols els percebien com a enemics. L'exposició tracta de superar aquest obstacle amb una gravació d'una manifestació on els habitants d'Ifni reclamen la "recuperació" de la nacionalitat espanyola i amb una altra d'un funcionari marroquí explicant als escolars d'Ifni la lluita anticolonial. I una sola gravació de combatents del bàndol marroquí. Realment, massa poc. Hauria estat bé equilibrar el testimoni dels molts soldats catalans amb més veus dels marroquins que es van batre al davant de les metralladores espanyoles i amb els testimonis dels habitants del territori que van viure sota domini espanyol. Tot i que és massa tard per resoldre un conflicte ja segellat, potser seria un deure de justícia.

ifni dins l'imperi espanyol wikipedia

Ifni en el marc de l'Àfrica Occidental Espanyola. Mapa: Viquipèdia.

Homenatge?

En dates recents, com es pot comprovar mitjançant alguns objectes exposats al Museu de Cultures del Món, el Ministeri de Defensa imprimia missatges de "reconeixement públic i homenatge" per als soldats que havien servit a la guerra d'Ifni i que acudien als actes organitzats per l'exèrcit espanyol. El Ministeri no ha emès cap missatge de disculpa, per haver-los vexat i usat com a carn de canó en una guerra absurda, sinó que els segueix presentant com a herois en defensa de no se sap quins valors nacionals (tot i que defensaven una colònia especialment absurda). Sorprenentment, aquests tipus de missatges encara generen adhesió en alguns veterans de la guerra. Se senten indignats perquè la societat no els reconeix la bona feina feta a Ifni. Encara avui, hi ha grups de veterans que visiten Ifni o que participen en homenatges a la bandera a la caserna del Bruc (i, mentrestant, ens sorprèn que els italians que van bombardejar Barcelona estiguin orgullosos de les seves proeses). Aquesta exposició és la prova que Barcelona no és que hagi estat una ciutat colonialista. És que encara té molt per descolonitzar.Mapa Ifni 57 58 Pablo Vazram Wikimedia

Ifni abans i després de la guerra. Creació: El rincón de Sidi Ifni.

Allau de gravacions

Les fotografies triades d'Ifni per aquesta exposició són molt espectaculars i reflecteixen aquest univers fosc, trist i ranci que era l'Ifni colonial. És tot un encert incorporar a l'exposició alguns dibuixos del còmic Las guerras silenciosas, en què Jaime Martín explica les vivències del seu pare, recluta durant la guerra de Sàhara/Ifni. Hi ha alguns materials curiosos sobre l'Ifni actual, com el vídeo que mostra l'estat fantasmal del funicular i el port artificial de la colònia, o el que ens porta a les reivindicacions espanyolistes a l'Ifni actual. Però, sens dubte, allò que té un valor excepcional són els testimonis dels soldats. Però són molts, i molt llargs. Un gran nombre de monitors projecten vídeos en què els antics reclutes expliquen les seves experiències. El que vulgui veure aquesta exposició, si vol aprofitar-la, cal que hi vagi amb molta calma, i que estigui disposat a posar-se els cascs i a passar molta estona al davant dels monitors. Molts barcelonins van patir a Ifni; era absolutament injust deixar als llimbs de la història aquest patiment, abans amagat i ara oblidat. De bon segur que molts veterans, o els seus fills i amics, voldran passar pel Museu de les Cultures del Món per tal de reviure, o conèixer, aquesta experiència. Molts barcelonins podran treure profit de la visita a aquesta mostra. Però caldria que algun dia la ciutat recordés, també, a aquelles persones que els barcelonins van matar, en una guerra que va ser absurda, però també injusta.

 

Foto de portada: Caserna dels paracaigudistes d'Ifni.