“España es una gran nación, con tres mil años de historia. Eso lo tienen que saber los niños. El país más viejo de Europa. La unidad nacional más antigua. Catalunya es propiedad de todos los españoles”. Amb aquesta sobirana arrogància -sincretisme d'ignorància i manipulació- es despatxava l'espanyolíssima marquesa de Aguirre. No era en les pàgines d'un llibre de text del franquisme doctrinari. Tampoc en un documental propagandístic del No-Do de la dictadura. Van ser pronunciades en un míting del Partit Popular, quan Aguirre era presidenta de la Comunitat de Madrid. En ple segle XXI. Una expressió -convertida en un mantra- que també ha estat -i és- insistentment repetida per Mariano Rajoy, president del govern d'Espanya, i que resumeix el pensament del sector majoritari del nacionalisme espanyol que va més enllà de la dreta conservadora. Catalunya es propietat de tots els espanyols. Des de l'alba dels temps. Ergo els catalans -unilateralment- no poden -ni tenen- dret a decidir el seu futur. Dogma de fe.
3.000 anys?
Rajoy, Aguirre i els voceros de la propaganda nacionalista espanyola no guanyaran mai un Nobel en cap dels seus diversos camps. Ni tan sols en literatura. La historiografia acadèmica internacional fa dècades -per no dir segles- que va provar -demostradament- que a l'any 1000 abans de la nostra era -fa 3.000 anys- el mapa d'Europa no tenia cap coincidència amb l'actual. Ni tan sols el mapa de la península Ibèrica. L'Espanya dels 3.000 anys es una faula. Un mal conte infantil amb un argument paradoxal: el mestissatge de celtes i d'ibers -dues ètnies diferenciades- que culmina el somni de la pàtria comuna. Un curiós i sorprenent origen per a unes Espanyes que han forjat la seva història a còpia de neteges ètniques. Fa 3.000 anys el territori peninsular era un mosaic de cultures, de llengües i d'economies clarament diferenciades. Més de 100 tribus -nacions- que s'organitzaven de forma absolutament independent.
L'escudella celtibèrica
Celtes, ibers, bascos, tartessis, fenicis i altres tribus difícilment classificables no formaven ni formarien cap mena d'unitat política. Ni tan sols -atenció, Mariano!- entre ells. L'any 200 abans de la nostra era (1.000 anys després de la falsa gènesi espanyola) la península Ibèrica era una olla d'escudella amb mil ingredients diferents que no tenien cap relació els uns amb els altres. Ni tan sols un origen comú. I allò de “la unidad de destino en lo universal” -atenció, Esperanza!- els hauria semblat un despropòsit. Per no dir un disbarat. Perquè les afinitats culturals que els podien unir -les estranyes costures de la pell del brau- tenien projeccions molt diferenciades. Els del centre miraven cap a l'Atlàntic, i viceversa. Els del sud miraven cap a l'Àfrica. Els del nord -de la cornisa cantàbrica- tenien una sorprenent relació amb les cultures de l'Atlàntic europeu. I els ibers del nord -els nostres ibers- tenien una estreta i fluida relació amb els pobles de la Mediterrània.
Els 'nostres' ibers
Els professors Sanmartí i Santacana -de la Universitat de Barcelona- van publicar fa uns anys, un excel·lent treball, molt recomanable, presentat en un format altament didàctic i divulgatiu. Els ibers del Nord, el nostre precedent cultural més remot, estaven emplaçats en els territoris actuals del Llenguadoc, Catalunya, País Valencià i Aragó. La nació nord-ibèrica no era una unitat política. Estava fragmentada en una vintena de petits regnes independents, que compartien una mateixa llengua i una mateixa cultura. Radicalment diferenciades de les cultures peninsulars. Els romans -atenció de nou, Mariano!- quan van posar les urpes a la península (cap al 200 abans de la nostra era) ho va tenir claríssim. I a la Ibèria, el solar dels ibers del Nord, la van convertir en les províncies Tarraconense i Narbonense. Clarament diferenciades -en tots els aspectes- de la resta de províncies hispàniques i gàl·liques.
El substrat. El moll de l'os
Passats mil anys, cap al 800 de la nostra era, l'imperi romà s'havia transformat en un mosaic de regnes medievals. Carlemany, l'emperador dels francs -que tenia una obsessió malaltissa per enquadrar territoris i persones- va crear el marquesat de Gòtia, una divisió administrativa i militar al sud dels seus dominis que dibuixava -amb una precisió sorprenent- el territori de l'antiga nació nord-ibèrica. De la part guanyada a l'imperi de la mitja lluna. També l'administració carolíngia -Achtung, Esperanza!- tenia molt clar que la Gòtia tenia una base cultural pròpia i diferenciada que la romanització posterior havia llatinitzat amb els matisos que imposa el substrat, la base. La Gòtia seria l'origen dels comtats catalans medievals. La gènesi de la formació política de la nació catalana. Aquells comtes primigenis projectarien l'expansió territorial perseguint els límits antics de la Tarraconense i de la Narbonense. El solar de la nació nord-ibèrica. La Corona d'Aragó.
Reconstrucció facial d'un iber del Nord
Com eren els ibers del Nord?
Els ibers del Nord no vivien a dalt dels arbres. Ni en cavernes. Eren societats organitzades, socialment, políticament i econòmicament, en el mateix nivell que els romans. La qüestió militar eren figues d'un altre paner. La màquina de guerra romana era imparable. I la seva brutalitat era aterridora. Els ibers del Nord, però, eren societats marcades per unes profundes desigualtats. Governades per unes minories molt riques, formades per una estranya i curiosa oligarquia de propietaris que combinava -i controlava- les activitats comercials i militars. Les excavacions arqueològiques delaten aquestes diferències en qüestions tan bàsiques com la vida i la mort. Habitatges-fortalesa que revelen un clima de tensió interna permanent que sovint es resolia per la via de la violència: revolucions i contra-revolucions amb el foc com a element protagonista. I aixovars mortuoris que revelen, també, que l'existència terrenal tenia molts cantells.
Que ens ha quedat dels ibers del Nord?
La llengua ibèrica va desaparèixer. Primer a les ciutats, on el llatí era la llengua del poder, de la cultura, i del prestigi. Les fonts revelen que les oligarquies ibèriques es van romanitzar d'immediat. En tots els sentits. I que la romanització va anar calant -com una pluja fina- fins a les capes més baixes de la societat urbana. Amb el pas del temps s'acabaria imposant també en els ambients rurals, els latifundis agraris. El llatí dels nord-ibèrics, però, adquiriria els matisos propis d'un dialecte regional que, curiosament, tenia moltes similituds amb el llatí insular de la Mediterrània occidental. El resultat de segles d'intercanvis comercials i familiars anteriors a la romanització. Canals de comunicació, profunds i antics, que expliquen la projecció mediterrània dels comtats catalans -i de la Corona d'Aragó- mil anys després. La catalanitat de les Illes. I l'arrel catalana de Sardenya, de Sicília, de Malta i de Nàpols.
... també la cervesa
Els ibers del Nord ja coneixien la cervesa. Però no era una beguda de consum universal. Era un luxe reservat a les classes riques que la consumien en actes socials i en cerimònies religioses. Tampoc era exactament com la coneixem en l'actualitat. Si més no la seva composició. Un grup d'arqueòlegs dirigits pel professor David Bea Castaño, de la Universitat Rovira i Virgili, va efectuar un recull minuciós de dades analítiques de residus en vasos ceràmics -en jaciments del Baix Ebre- que havien contingut cervesa i, després de moltíssimes proves, van aconseguir recrear la cervesa ibèrica adaptant-la a les necessitats del consum actual. Ibérika -elaborada pels artesans cervesers Segarreta, de Santa Coloma de Queralt- i que es pot adquirir a través de la pàgina www.iberapt.com , és una encertadíssima mostra -un testimoni recuperat- d'una part de la herència d'aquells ibers del Nord que són -Mariano!- el precedent més remot de la nostra història social, cultural i nacional. 3.000 anys. Els nord-ibèrics i la Mediterrània.