Fa quasi 50 anys, el 16 d'octubre de 1968, dos atletes afro-americans es col·locaven en primer i tercer lloc a la final de 200 metres dels Jocs Olímpics de Mèxic. A l'hora d'escoltar l'himne americà, els dos es posarien una insígnia del Projecte Olímpic pels Drets Humans, es descalçarien, es quedarien en mitjons negres, i aixecarien el puny amb un guant negre, en el símbol del Black Power. Mostraven així la seva disconformitat per la política de discriminació racial als Estats Units. Un gest que va durar tan sols un instant va marcar les seves vides, però també va revolucionar el món de l'esport. Ara, John Carlos, el guanyador de la medalla de bronze, ja amb 70 anys, rememora la seva vida en unes memòries escrites amb l'ajut del periodista Dave Zirin: La història de John Carlos (Sembra Llibres).
Una vida marcada per la discriminació
No estranyarà a qui llegeixi La història de John Carlos la protesta antirracista de l'atleta afroamericà. Carlos, quan era jovenet, volia ser nedador, i tenia excel·lents marques, però el seu pare li va fer veure que mai no podria competir, perquè a les piscines on s'entrenaven els esportistes per a competicions no hi podien entrar els negres. Per això, Carlos va haver de canviar d'esport i dedicar-se a l'atletisme. Per entrenar-se va veure's obligat a anar a la Universitat de Texas, on viuria episodis de racisme als que no estava acostumat, perquè venia de Nova York, on el racisme no era tan accentuat.
Més enllà de dos atletes
La història de John Carlos explica la història d'un dels herois de l'esport en la lluita antidiscriminació, però l'emmarca en un moviment molt més ampli de la lluita antidiscriminació. John Carlos havia estat molt influït per Malcolm X, a qui adorava. I el moviment de protesta contra el racisme, en aquells anys agitats, va rebre el suport de persones tan influents del món de l'esport com el boxador Muhammad Ali o el jugador de beisbol Jackie Robinson, i des del món de la política de veritables líders de masses com Martin Luther King. Un dels eixos del moviment antiracista va ser, el 1968, l'oposició a que participessin als Jocs Olímpics Sud-Àfrica i Rhodesia, dos països que practicaven la discriminació racial, tot i que la Carta Olímpica la prohibia. Finalment, Sud-Àfrica va ser exclosa gràcies a les pressions dels països africans, àrabs i asiàtics i dels atletes afroamericans. De fet, els atletes contraris a la participació sudafricana van tenir forts xocs amb Avery Brundage, president del Comitè Olímpic Internacional, perquè aquest s'oposava ferotgement al boicot, com s'havia oposat el 1936 al boicot nord-americà als Jocs Olímpics de Berlín, organitzats per l'Alemanya nazi, que discriminava als jueus.
El preu de la llibertat
El preu que va haver de pagar John Carlos per la seva acció va ser molt alt. Va ser xiulat, quan abandonava l'estadi de Ciutat de Mèxic, i després va ser apartat de l'esport olímpic per les seves posicions polítiques. Va haver de malviure jugant al futbol americà, un esport per al que no estava especialment dotat, i més tard va haver-se de dedicar a tot tipus de feines mal pagades. I no només això: ell i la seva família van ser rebutjats per bona part de la societat americana. Carlos rebia amenaces de mort per correu, amb bales dins el sobre, era insultat a certs fòrums... La premsa americana va condemnar unànimement Carlos i Tommie Smith, i va amagar les reaccions internacionals de suport als atletes negres. La revista Time, en portada, va mostrar el logo olímpic, però enlloc de l'eslògan "Més ràpid, més alt, més fort" ("citius, altius, fortius"), hi va fer constar "Més rabiós, més brut, més lleig". Durant anys el gest de Carlos i Smith només va generar rebuig. A Carlos la seva defensa dels drets dels negres el va portar a la pobresa més absoluta (va haver de destruir els seus mobles per fer llenya per tal d'escalfar-se) i va acabar duent-lo a una autèntica tragèdia familiar.
Tot un personatge
John Carlos, en el seu llibre, no s'oblida de donar protagonisme a d'altres implicats en el boicot de 1968. Només té bones paraules a Peter Norman, el seu company de podi australià, que va posar-se una insígnia en defensa dels drets humans, es va solidaritzar amb Carlos i Smith, i va criticar la discriminació dels aborígens australians (per la seva actitud, aquest granger seria exclós dels Jocs del 1972). I felicita als atletes de rem, blancs i de posició acomodada, que van mantenir-se ferms en la seva solidaritat amb els atletes negres. Explica que sense el suport d'un moviment polític organitzat, ell mai no hagués arribat on va arribar. I recorda que "els veritables màrtirs" dels Jocs Olímpics de 1968 no van ser Smith i ell, sinó els estudiants morts a Tlatelolco, a la plaça de les Tres Cultures.
Un agitat 1968
El 1968 va ser un any de grans canvis a nivell mundial: la revolta del maig francès, l'invasió dels tancs soviètics a la primavera de Praga, les protstes contra la guerra del Vietnam als Estats Units... Això va marcar, òbviament, els Jocs Olímpics. El 4 de juliol de 1968, Martin Luther King, que havia promès anar a Mèxic a donar suport als esportistes nord-americans, va ser assassinat a Memphis. Una onada de ràbia sacsejaria els Estats Units i els ghettos cremarien durant dies de saquejos i incidents. John Carlos, que havia vist a Luther King uns dies abans, va quedar commocionat per l'esdeveniment. No era millor la situació de Mèxic. Des de juliol de 1968 els estudiants mexicans havien organitzat una sèrie de mobilitzacions, molt multitudinàries, en defensa de majors llibertats. La policia i l'exèrcit van reaccionar amb duresa contra ells, però no van poder acabar amb les protestes. Dues setmanes abans del polèmic lliurament de medalles, en vigílies de l'obertura dels Jocs, el 2 d'octubre, l'exèrcit mexicà i la policia secreta va carregar contra els estudiants universitaris concentrats a la Plaza de las Tres Cultures, a Tlatelolco. Van fer-ho amb foc real. Va haver-hi una xifra indeterminada de morts: els balanços oscil·len dels 100 als 1.500. Es van practicar un mínim de 1.500 detencions. Els cadàvers van ser retirats d'immediat i es va acusar als estudiants, falsament, d'atacar la policia. Mitjançant la censura es va intentar tapar l'escàndol. El 12 d'octubre, 10 dies després de la matança, els Jocs van ser inaugurats oficialment, com si res.
Un vell rebel
John Carlos, després de passar temps molt durs, viu un moment dolç. No només té feina com a educador de joves, una tasca que l'il·lusiona, sinó que a més a més està rebent molts reconeixements per la seva lluita contra el racisme. A l'Universitat Estatal de San José, a Califòrnia, s'hi ha col·locat una estàtua a mida natural que representa els dos atletes, Carlos i Smith, al podi, i a més a més, els va atorgar un doctorat honoris causa (Carlos, amb dificultats per estudiar per la seva dislèxia, ho va agrair especialment). Potser gràcies a la força que li han donat aquests actes, Carlos ha aconseguit l'energia per escriure aquest llibre. Reconeix que "és fantàstic sentir caliu, per fi". Però no ha volgut fer un llibre autocomplaent. Carlos no creu que la lluita hagi acabat. De fet, el llibre està dedicat "a tota aquella gent normal i corrent que arreu del món lluita per la justícia". Per als rebels de debò, el combat no acaba mai.