Des del segle I A.C. fins al segle IV D.C., la guàrdia pretoriana va conformar un cos d'elit en l'organització militar romana que va arribar al seu moment de màxima expansió durant el segle I D.C., en que aquestes forces concebudes inicialment com una escorta per a alts dignataris es va acabar convertint en la guàrdia personal de l'emperador i, alhora, en una peça clau i indispensable del poder romà, amb capacitat per protegir l'emperador romà, però també, segons les circumstàncies, derrocar-los i nomenar-ne de nous.

Així ho explica Guy de la Bédoyère al llibre La Guardia pretoriana. Ascenso y caída de la escolta imperial de Roma (Pasado & Presente, 2017), on narra els gairebé 400 anys en que aquest cos d'elit va convertir-se en un dels principals poders fàctics de l'Imperi Romà.

Oficialment, la guàrdia pretoriana va ser fundada per l'emperador Octavi August l'any 27 A.C., però els seus orígens es remunten uns quaranta anys abans, quan unitats ja conegudes com a pretorianes combaten a les ordres de Marc Petrei i posteriorment, de Juli Cèsar. La Guerra Civil entre Marc Antoni i Octavi va comportar l'enfrontament entre les respectives Guàrdies Pretorianes i amb l'arribada d'Octavi a la dignitat imperial es van convertir en una força indispensable al servei de l'emperador fins a la seva dissolució l'any 312, en temps de l'emperador Constantí I.

Ara bé, la relació entre els pretorians i l'emperador sempre va ser bidireccional, perquè si bé els pretorians devien a l'emperador tot els seus privilegis -el doble de paga que els legionaris, un temps de servei més curt, l'orgull de ser membres d'un cos d'elit, acantonament als afores de roma o en tot cas, a la península Itàlica, i altres-, el primer dignatari de Roma els devia a ells la seva protecció, que és gairebé el mateix que dir, el seu poder i, encara, la seva vida.

"Lleialtat condicional i transferible"

De fet, valors com la lleialtat i l'adhesió a una persona concreta -a qui juraven lleialtat- queden molt en dubte al recòrrer la trajectòria històrica dels pretorians, que van tenir molt sovint a les seves mans el destí de l'imperi i de l'emperador.

"La impressió que dóna el cos -escriu l'autor-, és la d'una organització que actuava de manera semblant a un contractista estatal per a tot i a qui se li encarregava tot el que calia per no tenir cap altre entitat disponible o qualificada per satisfer els requisits de l'Estat". Per tant, "de no haver existit la guàrdia pretoriana, August hauria hagut d'inventar-la o crear alguna cosa semblant", però també, la guàrdia "no hauria estat res de no haver tingut l'emperador", perquè sense ell "no tenia identitat, ni objectiu, ni sou". Aquesta relació en les dues direccions portava a la conclusió que els uns depenien de l'altre i viceversa, una situació que, quan venien mal dades, podia convertir la lleialtat en "condicional i transferible".

Exemples històrics no en falten, i segurament el més popular -gràcies a la novel·la i la sèrie televisiva Jo, Claudi- és la de l'arribada al poder de Claudi just després de l'assassinat de Calígula, però en gairebé tots els assassinats d'emperadors va haver-hi pretorians implicats. Mostra, un cop més, de la seva capacitat com a poder fàctic de decidir els destins de l'imperi.

De fet, més enllà de l'evident teatralització del fet històric, en l'esmentada sèrie es reflecteix clarament com el destí dels pretorians depèn, precisament, del fet que hi hagi un emperador del seu grat.

Divulgació històrica

L'historiador Guy de la Bédoyère (Londres, 1957) és autor de diversos llibres sobre la història de Roma i col·laborador habitual de la sèrie de divulgació històrica Time Team del Channel 4 britànic.

Amb aquest mateix sentit de la divulgació, però amb tot el rigor històric, l'autor beu de les fonts històriques per explicar el que se'n sap d'aquest cos militar d'elit, remarcant també les innombrables llacunes, sobretot pel que fa a organització de les cohorts pretorianes i en especial del seu nombre, que podria oscil·lar entre els 5.000 i els 10.000 efectius segons les èpoques.

Aquest mateix rigor és el que porta a De la Bédoyère a obviar aspectes potser més interessants per a un públic més popular, com ara pel que fa a la uniformització i armament dels pretorians. De fet, apunta que sovint anaven sense uniforme, una característica molt allunyada a recreacions cinematogràfiques com la de Gladiator, on al guàrdia personal de l'emperador vesteix uns uniformes negres tan llustrosos com probablement irreals.

Tot plegat, La guardia pretoriana esdevé una bona eina per donar a conèixer, més enllà del mite, la història d'un cos militar que al llarg de ben bé quatre segles va tenir com a màxima funció protegir al vida dels emperadors. O prendre-la.