El Nacional us ofereix un avançament de La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya, de Roger Vinton, que aquest dilluns posarà a la venda Edicions del Periscopi. Es tracta d'una obra, des d'un punt de vista crític, que posa al descobert l'elit catalana i en què se'ns defineixen uns lobbys empresarials que van del Barça a la Caixa i de la indústria farmacèutica fins a les cerveseres. Aquí el lector es trobarà a les millors famílies catalanes: els Trias de Bes, els Vidal-Quadres, els Sagnier, els Dexeus, els Valls-Taberner, els Bultó, els Milà... Famílies influents al món de les finances, de l'esport, de la música, de l'empresa... i que mantenen una relació endogàmica, formant la gran teranyina que dóna nom al llibre. Són famílies amb les que hi tenim relació, volguem o no, quan deixem els nostres diners al banc, quan paguem una autopista, quan preparem el nostre esmorzar, quan hem de comprar un medicament... Unes famílies que, com Roger Vinton ens ensenyarà, estan molt lluny de ser modèliques. Hi ha molts casos de corrupció i de delictes fiscals, òbviament, però també estafes, negocis bruts, complicitats amb la dictadura nostra i amb les altres, comportaments antidemocràtics, i crims d'allò més diversos, com profanació de cadàvers. I Roger Vinton sap bé de que parla. Des de la seva pàgina web, rogervinton.org, aquest personatge, que prefereix conservar l'anonimat, fa cinc anys que vivisecciona les elits catalanes, tot i que també informa sobre el Barça, el procés i la història recent del nostre país.
Les famílies que volien tocar el cel
Passat fosc, cel i infern
Dijous 26 de juny del 1958. Juan S., de vint-i-sis anys, ha sortit a sopar i a prendre unes copes amb un amic. Ara, tot i que ja és de matinada, ha d’emprendre un viatge a Madrid per carretera amb l’objectiu de fer-hi unes gestions que li ha ordenat el seu pare. Està molt animat: els negocis familiars van bé i albira un futur brillant. El pare va emigrar d’un petit poble de Lleida a Barcelona i amb anys d’esforç i algunes complicitats poc confessables ha començat a bastir una gran empresa de construcció. Les promocions a barris perifèrics són un filó i la família no el pensa desaprofitar. Tot just ara estan immersos en la construcció d’uns blocs de pisos a un barri del nord de la ciutat que s’ha pogut tirar endavant malgrat els molts entrebancs administratius que han anat sorgint. Entre pensament i pensament somriu, perquè creu que tot és prou bo si acaba bé i que sovint en el món dels negocis cal traspassar algunes fronteres morals per poder triomfar.
Són les dues de la matinada quan recull el cotxe del garatge on l’havia deixat perquè en reparessin l’eixugaparabrises. S’emprenya quan veu que no ho han solucionat, però decideix agafar el vehicle igualment. Li agrada prémer l’accelerador del seu Renault Fregate d’importació, encara que de tant en tant això li comporti algun disgust: en poc temps ja acumula tres conflictes amb la policia per accidents de trànsit de poca importància. Tanca els ulls i s’imagina que és Michel Piccoli a Rafles sur la ville, una pel·lícula francesa d’aquell mateix any. Li queden més de sis-cents quilòmetres al davant.
En un altre punt de la ciutat un grup de quatre joves es disposa a iniciar el compliment d’una promesa. Tot just aquesta setmana han acabat els exàmens finals de dret i ja poden considerar-se llicenciats. Van prometre que si acabaven la carrera aquest mes de juny pujarien a peu a Montserrat per agrair la culminació dels estudis a la Moreneta. Surten dels seus domicilis, a la part alta de la ciutat, força més enllà de mitjanit. A un quart de tres de la matinada enfilen la carretera de Madrid caminant pel voral.
Quan Juan S. deixa enrere els límits de Barcelona i pren la carretera de Madrid comença a accelerar. Ha plogut força i hi ha una mica de boira, però considera que això no ha de ser obstacle per gaudir de la velocitat. Just quan està a punt de deixar enrere Esplugues i entrar a Sant Just Desvern veu al davant unes ombres que es desplacen lentament, massa a prop: frena amb tota l’ànima, però com que el paviment està humit el cotxe patina fins que topa amb les ombres, que ara veu que són uns caminants. L’impacte fa que els cossos surtin projectats cap a la cuneta. Juan baixa del cotxe en estat de xoc i comprova el desastre. Els quatre cossos, els quatre nois que pujaven a peu a Montserrat per complir una promesa, han quedat estesos sobre un bassal de sang. Juan torna a pujar al cotxe de manera precipitada i intenta fugir per camins veïnals, però de seguida s’adona que no el porten enlloc i opta per tornar a la carretera principal. Fuig definitivament del lloc dels fets.
Quan duu uns quants quilòmetres de trajecte decideix que s’aturarà al poble del pare, allà un oncle seu hi té un taller mecànic i podrà amagar-hi el cotxe. Dit i fet, a la província de Lleida abandona la carretera nacional per dirigir-se a Palau d’Anglesola, al Pla d’Urgell. És de matinada, però no dubta a despertar el familiar per explicar-li que ha topat contra un arbre i que necessita que li arregli els desperfectes del vehicle. En acabat, agafa el cotxe de l’oncle i se’n va a l’estació, on espera el següent tren en direcció a Madrid. Un cop a la capital d’Espanya dedica tot el divendres a fer les gestions que li havia encomanat el seu pare, mirant de no pensar en els esdeveniments de la matinada anterior.
Mentrestant, la policia ha estat alertada i ha iniciat les investigacions. Al lloc de l’accident troben escampades algunes peces del vehicle que es van desprendre en el moment de l’impacte, gràcies a les quals no triguen a esbrinar el model del cotxe. És un model atípic, no n’hi ha gaires, a Barcelona. Dissabte al matí la premsa ja parla de l’accident i Juan encara és a Madrid. A primera hora baixa a comprar el diari i el fulleja mentre esmorza. Es queda glaçat quan es troba davant dels nassos la notícia de l’atropellament que ell mateix ha causat. Però la seva sorpresa es converteix en pànic quan descobreix que va atropellar i matar Enrique Godó Muntañola, fill del comte de Godó, propietari de La Vanguardia.
Diumenge les investigacions de la policia han avançat molt, han aconseguit la matrícula del cotxe i a partir d’aquí tot va molt ràpid. Es presenten al domicili del pare de Juan i li expliquen el que ha succeït. El pare els informa que el seu fill és a Madrid en viatge de negocis i, en acabat, li truca per dir-li que torni com més aviat millor a Barcelona i s’entregui a comissaria.
Tan bon punt torna de Madrid és detingut i empresonat. L’opinió pública ha quedat molt commoguda des del mateix moment en què es va fer pública la notícia de l’atropellament, però encara queda més impressionada quan se sap que el conductor del vehicle agressor és ni més ni menys que Juan Sanahuja Pons, fill de Román Sanahuja Bosch, un dels constructors més importants de Barcelona. El balanç final de l’accident és de dos morts (Enrique Godó Muntañola i José Luis Mir Andreu) i dos ferits (Ramón Sardà Pérez-Bofill i Javier Carrasco Nadal).
Un any més tard, se celebra el judici i Juan Sanahuja és condemnat a sis anys de presó per imprudència temerària i omissió d’auxili, a banda d’altres sancions administratives. En el judici el seu advocat és Miguel Rodés, membre d’una important nissaga de notaris i advocats de Barcelona.
En aquells llunyans anys cinquanta en què es va produir l’accident ja estava en marxa la construcció dels pisos del Turó de la Peira de Barcelona, obra de Román Sanahuja Bosch, pare de Juan. Els blocs del Turó de la Peira, destinats a famílies humils procedents dels nuclis de barraques, faran saltar totes les alarmes molts anys després, quan l’ús d’un ciment d’assecament ràpid es revelarà com a inapropiat per a aquest tipus d’edificació. Efectivament, els pisos del Turó de la Peira de Barcelona, al districte de Nou Barris, van acabar sent una promoció emblemàtica d’entre les moltes que va executar la família Sanahuja: paradigma de la construcció a corre-cuita, de la legalitat a mida i, sobretot, víctima del ciment aluminós utilitzat a les dècades dels cinquanta i seixanta. Qui més qui menys recorda l’ensorrament dels pisos del número 33 del carrer Cadí el fatídic dia 11 de l’11 del 1990, en què va morir una veïna, hi va haver dos ferits greus i una trentena de famílies van haver de ser desallotjades.
La clau de volta de l’esfondrament, com dèiem, va ser el ciment aluminós fabricat per Cementos Molins, que, tot i que era totalment legal, no estava permès per a determinats usos com ara la construcció de bigues. L’atractiu d’aquest ciment era el seu assecament ultraràpid, que permetia fer avançar una obra de manera accelerada respecte del clàssic pòrtland, però tenia falles ben conegudes, com ara que es deteriorava amb la humitat i els canvis de temperatura. Arran del cas del Turó de la Peira, la premsa va encunyar un neologisme que faria fortuna per referir-se als blocs de pisos fets amb ciment aluminós: «malalts d’aluminosi». Ja l’any 1989 els informes de l’Ajuntament parlaven d’un envelliment prematur de les estructures d’aquella promoció de Nou Barris, que afectava prop de la meitat dels 3.700 habitatges construïts pels Sanahuja. Es tractava d’una obra molt lucrativa per a aquesta família de promotors, que entre el 1954 i el 1961 van aixecar 196 blocs de pisos, o el que és el mateix, la totalitat del barri del Turó de la Peira.
L’ensorrament va arribar aviat als tribunals, però el 1993 la justícia va tancar el cas sense trobar-hi culpables. Tant les administracions públiques com Cementos Molins i els mateixos Sanahuja van bastir arguments per escapolir-se de la justícia, que no va trobar la manera de fer-los pagar.
Així doncs, els Sanahuja van continuar fent negocis a Barcelona i a la rodalia durant dècades, no debades són els promotors d’algunes de les operacions urbanístiques més rellevants que s’han dut a terme en els últims anys. Ja com a Sacresa (Sociedad Anónima de Construcciones Reunidas Sanahuja) han estat al darrere de la construcció de L’illa Diagonal, de la demolició de l’Estadi de Sarrià per fer-hi pisos, del pla Caufec i de la reforma de la plaça de toros de Les Arenes, entre d’altres.