Ha arribat a les llibreries Del final de la soledat, de Benedict Wells (Les Hores, en català; El fin de la soledad, en castellà, a Malpaso). Un llibre sobre la superació de la pèrdua que ja ha tingut un gran èxit als països on s'ha editat. La seva editora catalana, Maria Sempere, afirma que la major força d'aquest llibre radica en els seus personatges i apunta que el seu autor, malgrat la seva jovenesa, mostra una gran maduresa (algú va dir que "escriu com un vell savi"). Wells ha tornat a Barcelona, una ciutat que coneix bé, per presentar aquest llibre. Molt jove i tímid, ha explicat a la premsa què l'ha dut a escriure un llibre caracteritzat per la seva duresa, però també per la seva tendresa.

Paral·lelismes

El protagonista de l'obra és un nen orfe que passa la seva infància a l'internat i que, més tard, intenta trobar el seu lloc al món després de la mort dels seus pares. El personatge central comparteix protagonisme amb els seus germans, que tenen un perfil molt diferent al seu i que s'usen com a contrapunt. Wells assegura que, tot i que ell no ha viscut una història com la del protagonista de Del final de la soledat, per a escriure aquesta novel·la s'ha inspirat en les seves pròpies experiències de pèrdua, canvi, angúnia, solitud... Ell va passar 13 anys de la seva infància a un internat, perquè els seus pares es van arruïnar, i assegura que aquesta experiència li va marcar molt. Ara bé, considera que la soledat que titula la seva novel·la no l'ha deixat mai. I no creu que en realitat el deixi: "No hi ha mai un fi per a la solitud", sentencia pessimista: "La solitud mai no acaba".

Sentiment sense sentimentalisme

Malcolm Barral, editor de Malpaso, apunta que un dels aspecte més destacables del llibre és que és molt emotiu, sense caure en el sentimentalisme, però alhora l'humor hi és molt present. Wells reconeix que mantenir aquest to era una tasca complicada. I afirma que en aquesta novel·la "va a pit descobert" i no s'amaga en l'ironia, el que resulta molt difícil per a ell. Molt tímid, apunta que "Hi ha coses que no pots dir, només pots escriure, perquè quan parles penses, i quan escrius només sents". Wells confessa que per escriure usa la música per facilitar que sorgeixin els sentiments que vol descriure i suggereix que els llibres haurien de tenir banda sonora. I, de fet, ha elaborat, per als seus lectors, una playlist dels temes que creu que fan un maridatge amb el seu llibre.

Un jove decidit que va passar per Barcelona

Benedict va decidir als 19 anys que no continuaria estudiant i que es dedicaria a escriure. "He estimat molt l'escriptura", afirma ruboritzat, i afegeix que la seva gran por era "arribar als 50 anys i tenir la sensació d'haver fracassat per no haver provat d'escriure". No li va ser fàcil: quan va començar a portar els seus primers escrits als editors s'havia acabat la moda dels escriptors joves i li rebutjaven un manuscrit rere l'altre. A desgrat dels seus fracassos inicials, no va defallir. Combinava feines esporàdiques amb hores i hores d'escriptura. Va tenir molts problemes, però va acabar tenint èxit. Del 2010 al 2013 va viure a Barcelona, on va passar moltes hores tancat escrivint. Vivia en un pis compartit, amb gent molt diversa, al barri de Sant Antoni i assegura haver-se divertit molt en "una ciutat de la que mai ningú me n'ha parlat malament". Durant aquest temps va estar escrivint el seu quart llibre, Del final de la soledat, una obra que li ha costat 8 anys d'acabar. Assegura que una part important de la seva feina va ser fer retalls, ja que el llibre havia arribat a tenir 800 pàgines i ha quedat en unes 280. Diu que ara, veient-ho en perspectiva, se n'adona que Barcelona va tenir una influència inconscient en aquesta obra: Del final de la soledat parla molt de l'amistat, i se'n va adonar de la importància de l'amistat a Barcelona. Se sent sorprés de la importància que ha pres l'independentisme en pocs anys; "Ara el procés és com una càrrega sobre les espatlles d ela gent. No pots oblidar el tema".

Res contra la comercialitat

Benedict Wells assegura que és més afeccionat a la literatura nord-americana que a l'alemanya (exceptua a alguns dels seus autors favorits, com Stefan Zweig). Afirma que a Alemanya hi ha tendència a separar la bona literatura de l'entreteniment, i que molts dels "grans autors" alemanys són difícils de llegir. Ho contraposa a la situació dels Estats Units, on la bona literatura està pensada per guanyar el màxim de lectors (també lloa la tasca d'Ishiguro, i diu que els seus llibres van ser els seus mestres). Ell té molt clar que vol fer literatura llegible, per a molta gent. L'èxit que ha tingut Del final de la soledat als països on s'ha editat és la demostració de que ha encertat. I això que ell confessa que aquesta és la seva novel·la més personal, que escrivia només per a ell, i que no creia que interesés a gaire gent.

Nova editorial

Maria Sempere, editora de Les Hores, ha volgut aprofitar el llançament de Del final de la soledat per donar més publicitat a la seva iniciativa, una nova casa editorial que va pel seu cinquè llibre. Una editorial que s'ha especialitzat en la publicació de llibres sobre "la vida, la mort i les coses importants", i això des d'un punt de vista modern. El nom de l'editorial és un homenatge a Michael Cunningham i al seu llibre Les hores, amb el que va guanyar el Pullitzer. Una obra que Sempere creu tot un referent per al seu concepte de lectura.