Era la redacció d'un diari molt tradicional d'un continent llunyà. El periodista va dirigir la barbeta cap a un altre company que seia allà lluny i, en veu baixa, va revelar: "Un dia va llançar àcid sobre els corrons de la rotativa. Allí el tens. Aquesta casa només t'acomiada si mates la mare del propietari. Bé, potser ni així".

És el que li ha passat a l'exministre José Manuel Soria aquests últims dies. Fins avui, dimecres, no ha aparegut a les portades ni ell ni la cacicada de nomenar-lo director del Banc Mundial (BM) en representació de l'Estat espanyol. Si ets ministre del govern d'Espanya tens una protecció. Almenys això sembla, que t'han d'enxampar en una de molt, molt grossa perquè els diaris t'honorin en portada:

Els soferts lectors es troben estampat al paper, de sobte, patapam, que aquella dèria dels digitals (de El Confidencial, sobretot, que ho va donar primer) o aquell rumor que corria per les xarxes per perjudicar Rajoy o el PP era efectivament el que semblava: una decisió discrecional del govern, que l'ha dissimulat tant com ha pogut, per situar l'exministre a Nova York malgrat que va dimitir perquè estava embolicat en els papers de Panamà via societats fiscalment opaques. S'han escolat quatre dies sense que cap diari ho digués en primera.

Encara és pitjor. La cosa ha empitjorat, perquè quan el van enxampar als ditxosos papers, l'11 d'abril d'aquest any, van córrer entre dos i tres dies perquè el cas arribés a les portades com el que era, amb l'excepció d'El Mundo. En aquell moment va ajudar que, segons la Guàrdia Civil, Mario Conde volgués amagar a Suïssa diners procedents de Banesto. Aquest cas va esclatar el 1993 i va rebre sentència el 2003, ara fa tretze anys. Tretze. Esclar: sempre té menys riscos assenyalar qui ja no té cap rellevància que no pas acarar-se amb l'actualitat d'un poderós si a sobre hi ha tot un govern (en funcions) pel mig.

En aquests quatre dies, els quatre principals diaris madrilenys i els dos barcelonins, al marge de les seves portades, han dedicat més espai a les excuses del govern de Rajoy per justificar la proposta de Soria que a esbrinar si aquesta proposta tenia sentit. No n'hi va haver prou amb la comprovació que l'exministre no havia participat en cap concurs públic, ni la proposta procedia d'una anàlisi estrictament tècnica i professional, ni el govern estava legalment obligat a proposar-lo ni el fet que sigui un funcionari l'exonera de responsabilitat. 

El cas ha arribat a les portades quan el mateix govern ha fet marxa enrere i ha deixat caure el seu candidat. La sensació que fa tot plegat és que no mana la informació sinó els interessos del govern. No és així, esclar, però ajudaria una mica a palesar-ho si es nota a les portades. Potser els lectors n'acabarien de tenir la mateixa certesa.

Els dos principals diaris barcelonins també s'han estalviat de qualificar el ministre en els seus "termòmetres" (els semàfors de La Vanguardia i els "Noms Propis" d'El Periódico). Cap llum o estrella vermella per a Soria. Tampoc aquest dimecres, fora d'El Periódico, que ha estat prou valent per castigar amb unes estrelles vermelles Luís de Guindos, ministre responsable de la proposta. La resta de dies semblava que plovia o que era una rebequeria de l'oposició ("La designació de Soria irrita tota l'oposició", deia La Vanguardia el diumenge; "Rajoy i Guindos defensen la promoció de Soria", titulava El Periódico dilluns),

També resulta simpàtic comprovar que aquest dimecres i aquell abril s'han fet servir conceptes semiexculpatoris semblants per al govern espanyol, que tot just passava casualment per allà o que ha estat ensarronat amb murrieria per un exministre o per una comissió tècnica d'avaluació contaminada de corporativisme funcionariesc, etcètera. El País, a l'abril, titulava: "El govern abandona Soria després de conèixer la seva societat opaca". Aquest dimecres: "Rajoy sacrifica Soria després de l'escàndol de la seva elecció". La Razón, a l'abril: "Rajoy marca distancia amb Soria". Aquest dimecres: "Rajoy obliga Soria a renunciar al Banc Mundial". I així anar fent, guanyant-se amb esforç la confiança dels ciutadans.

El més esforçat a amagar el cap sota l'ala aquest dimecres ha estat ABC, que dedica la seva primera... al procés. Caram.

Walter Cronkite, el mític presentador del telenotícies nit de la CBS, deia: "Si camina com un ànec i canta com un ànec... és que és un ànec". I l'ànec s'ha escapat volant.