La millor escena de la pel·lícula Stefan Zweig: Farewell to Europe arriba cap al final, quan l’escriptor austríac trenca el protocol i es posa de quatre grapes per jugar amb un Fox Terrier que li regalen uns admiradors el dia del seu aniversari. Poc després apareix mort al costat de la seva segona dona en una habitació sòrdida de Petrópolis. En la nota de suïcidi, Zweig es desfà en elogis pel Brasil, el país que el va acollir en els darrers anys de vida.

La pel·lícula, que transcorre entre el Brasil i Nova York en ple auge del nazisme, és lenta, no respon a la pregunta que tothom s’acaba fent sobre la seva vida: Per què es va suïcidar? Sortint del cinema, un amic em deia que es va suïcidar perquè va canviar de dona. “La primera era forta i el coneixia: no li hauria permès mai de suïcidar-se. La segona era un paper assecant: havia estat la seva secretaria i no tenia energia per oposar-se als seus capricis”.

—Però vols dir que es va matar per pedanteria?

—Estava obsessionat amb Kleist, que també es va suïcidar acompanyat de la seva senyora malalta.

La teoria em va fer gràcia. És veritat que Zweig era un home més poruc i fràgil del que semblava, que va viure a través dels llibres i de les figures de la història per contenir els impulsos naturals i filtrar el dolor de l’existència. És curiós que un dels escriptors que han reivindicat més els cosmopolites espanyols sigui un dels que més malament va resistir el fet de marxar de casa. Zweig se sentia a la intempèrie fora del confort del seu món petit i provincià de rituals i relacions pautades. 

La pel·lícula té moments que semblen un escarni a l’èxit internacional de l’escriptor cosmopolita. Allunyat del seu país, l’autor d’El món d’ahir acaba convertit en un mico de fira que tot el dia va amunt i avall, indefens davant les amables exigències dels seus admiradors. Tot i els elogis que en va fer, el Brasil apareix com un país caòtic i vital, amb una idea de la llibertat massa espontània perquè un home estrafet com Zweig s’hi pogués adaptar. 

Em sembla que si Zweig es va acabar suïcidant és perquè no va ser capaç d’elaborar un pensament capaç de mantenir-lo fresc i alegre més enllà del seu context petit. En les seves millors obres les frases volen alt i cauen sempre dretes. L’èpica es presenta tan estilitzada que sembla treta d’un conte infantil o d’una pel·lícula de Hollywood. Tot i això en els seus llibres no hi ha cap idea perillosa, cap pàgina que arribi al fons de res, que desperti el lector i el porti més enllà dels seus somnis d’hamburgueseria.

Fill d’una família jueva benestant de Viena, en els llibres de Zweig es nota que l’escriptor va defugir el conflicte amb el seu món fins a desdibuixar-se en les idees més convencionals. La seva façana de perfecció encarnava el mecanisme de defensa d’una societat que s’esfondrava en secret, atemorida per un món exterior cada cop més agressiu. Hi ha una biografia d’Oliver Matuschek que descriu la mentalitat de col·leccionista de l’escriptor austríac i la seva relació mesquina i gairebé asexuada amb l’amor; com va renunciar al plaer dels afectes personals intensos a canvi de plaers freds i mundans. 

Zweig sempre va estimar des de la por i el sentiment de culpa. La seva novel·la més sincera és La impaciència del cor, una obra que explica el mal que pot fer una capacitat forta d’estimar, desviada per les pressions reals o fictícies de l’entorn, i una barreja de moralisme i pragmatisme mal entès. Com passa amb la Catalunya convergent, o amb els personatges de les novel·les de James Salter, l’escriptor va morir esclafat pel pes de la façana a la qual ell mateix havia esdevingut addicte.

En els anys de la Guerra Freda, els americans també havien de ser perfectes perquè el seu model de societat havia de competir amb l’ideal comunista. Com passava a la Viena jueva de Zweig o com passa a la Catalunya esporuguida per Espanya, en l’Amèrica de Salter tot havia de ser immaculat de cara enfora, encara que de cara endins les relacions s'anessin esfondrant i ningú no tingués capacitat de maniobra per descobrir què significa viure feliç i en pau amb un mateix. 

Salter és bo perquè, a diferència de Zweig, és molt superior als personatges dels seus llibres, figuretes de pessebre que han perdut la capacitat d’existir per elles mateixes. A mi m’agrada veure com les tortura sense compassió amb un sentit èpic de l’existència que sovint és interpretat de manera frívola o autojustificativa des del pessimisme. Salter també hauria matat Zweig al Brasil. No deixa de tenir gràcia que ara s’hagi posat de moda a Catalunya, el país de la Marató, de la revolució dels somriures i de l’amor com a solució per a tot.