Divendres vam anar a Sitges a veure l’exposició Ramon Casas: la modernitat anhelada. Malgrat que l’arròs que vam menjar-nos tot seguit estava bé, i la taula no podia ésser més perfecta, el dia ja era rodó quan vam sortir del Museu de Maricel amb el record fresc de les pintures de Casas. Al costat de les senyores que pintava el bon amic de Rusiñol, quina importància té un arròs de peix, per més ben fet i presentat que estigui?

Fa uns anys vaig llegir una crítica a El País, d’un tal Josep Casamartina, que es titulava El harén de Ramon Casas. Encara es pot trobar per Internet. L’hemeroteca va bé per entendre d’on venim, i com de maltractat ha estat el modernisme. El comunisme dels fills de papà nascuts durant la dictadura ha escampat tant ressentiment que no sé quant temps trigarem a recuperar-nos. 

Quan estudiava a la Universitat, Casas passava per un pintor menor que havia espatllat el seu talent per culpa de la burgesia i de la bona vida. Un país és un sentit del gust defensat per un exèrcit i, sense canons, el modernisme era massa sofisticat per no acabar reduït a la caricatura. Com d’altres experts, Casamartina assegurava que, una vegada va deixar París, Casas va convertir la figura femenina en un clixé banal, ideal per decorar capses de mistos. 

En realitat és tot al contrari. Casas molesta perquè és un Toulouse-Lautrec sense cadira de rodes, un Fragonard que no pintava pensant que l'endemà hauria de vinclar-se davant d'un rei o un aristòcrata. Igual que l’Empordà, Casas resisteix totes les putades que li facis. Malgrat que va treballar amb poques models, el seu retrat de la femeninat és ric i encara toca l'òs de la vida moderna.

L’exposició de Sitges em va recordar una mostra que vaig veure a Amsterdam el 2007, el mateix any que Casamartina va escriure el seu article. Es deia Barcelona 1900 i guardo el catàleg a l’habitació per no oblidar l’impacte que em va fer i de quina idea de civilització beuen els meus llibres. Els holandesos, que no tenen els nostres prejudicis, van triar per il.lustrar-lo una joveneta de Casas engatada pel xampany i les hormones.

Pretendre que Casas era un simple cronista d’època, és com vendre que Josep Pla era un pagès amb boina que escrivia en castellà perquè volia. Casas era un home viatjat i va intuir que els problemes del futur vindrien més del benestar que de la pobresa. Malgrat que no es va apartar de l’art figuratiu, va entendre que la modernitat tenia a veure amb la sofisticació dels plaers i els sentiments, més que no pas amb el fet d'exagerar o de passar gana. 

Justament perquè entenia que els anhels de la modernitat es jugaven més enllà de la tecnologia i de les modes expressives, va saber representar el futur a través d’una bicicleta. Quan retrata les dones al costat d’un cotxe les pinta subtilment més arrogants i masculinitzades. Quan les pinta ajagudes o ocioses, insinua sempre un desig, un pensament o una història. Quan tracta el folklorisme espanyol, emfatitza el bigoti mexicà d'algunes senyores. 

Encara que en retrati la fragilitat, Casas no utilitza mai la dona per fer pena, ni la tracta com un objecte decoratiu o com un animal de companyia inofensiu que necessita protecció o ser tractada amb condescendència. Les dones de Casas tenen personalitat i vida pròpia, i serveixen per explicar el món i especialment Europa.

En els seus nus, la luxúria i les palpitacions felines de la carn emergeixen subtilment però sense prejudicis. De la seva mateixa enamorada, quasi 30 anys més jove, en va fer retrats tan vertaders que, mentre me’ls mirava, pensava si avui no li haurien posat una denuncia o muntat una campanya a la premsa.

Casas no tenia la imaginació goiesca d’Anglada Camarasa, ni la sensibilitat dolorosa de Nonell, ni la ferotgia colorista de Mir. Se l'ha menyspreat perquè es contenia dins d’una forma clàssica, però té una delicadesa, una intensitat psicològica i una capacitat de síntesi que només en un país infectat d'obscurantisme es pot arribar a confondre amb la superficialitat.