L’altre dia vaig quedar amb un amic, encara força jove, que acabava d’enviar una carta seriosa i molt sentida a la seva estimada. A l’estiu la temperatura corporal augmenta i les passions es tornen més assilvestrades. L’amor perd la lleugeresa escumejant, tan simpàtica i tan democràtica, potser una mica frívola —diran alguns—, de la primavera.

Pobre, va arribar ben estabornit. Semblava que vingués de donar-se un cop al cap contra una paret o un fanal. Li parlaves del referèndum i hi havia moments que no hi era. Em va fer pensar en els boxadors que es queden estesos al bell mig del ring escoltant el piu-piu dels ocellets o veient girar constel·lacions d’estrelles de colors.

De vegades, em passa una cosa semblant, després d’escriure un article o de defensar un argument incòmode en un ambient advers. Si ets intel·ligent, pensar sense por té una contrapartida emprenyadora. A més de tenir totes les possibilitats de quedar com un ruc davant del món, el pes del teu raonament sempre et cau a sobre amb una força quasi física. 

Tots hem vist la imatge d’algun concursant d’halterofília fent llufa en una competició. D’entrada el musculman meravella el públic alçant una quantitat de pes extraordinària, però els braços i les cames de seguida comencen a tremolar de manera un punt frenètica i, a poc a poc, assistim amb certa angúnia al progressiu col·lapse del seu cos, que s’acaba esfondrant com un edifici en flames.

En moments de lucidesa és quan veus més clar fins a quin punt la força és el motor del pensament i la base de la realitat. Quan notes sobre el cos el pes gairebé físic de les idees i dels raonaments que passen pel teu cap, quan et vendries les joies de la mare, i fins i tot la teva mare, per poder pensar una cosa diferent, és quan comprens per què la gent diu tantes mentides, parla amb tantes giragonses i fins i tot acaba adaptant allò que creu a les circumstàncies immediates. 

Com que no hi havia manera de parlar del referèndum, em vaig endur el meu amic a passejar. Ara que l’estiu ha fet caure la seva mantellina mortuòria sobre Barcelona, alguns carrers tenen un sol i ombra deliciós. L’estiu és una mena de migdiada humida i llarga. Les fronteres entre la nit i el dia queden diluïdes i això fa que l’estació tingui una qualitat de somni una mica exòtic i enervant.

Tot i que alguns carrers comencen a semblar Lloret, en el barri encara hi ha racons on a l’estiu sembla que puguis sentir el batec de la terra. El fregadís de les fulles, l’udol d’un gos ressonant en la immensitat, els talons d’una tigressa, el ric-ric d’algun grill despistat. Com que el meu amic tenia poques ganes de parlar vam sentir tota la fauna urbana.

En una paret d’un carrer petit hi vam veure una sargantana. De petit l’avi m’explicava una cosa d’aquests animalons que em meravella: es veu que quan se senten en perill es desprenen de la cua per despistar el seu possible depredador. Quan la cosa es posa complicada, tots tenim la temptació de fer com les sargantanes i tirar als lleons allò que més ens exposa.   

Quan marxava vaig sentir un soroll metàl·lic, de monedes rebotint a terra. Per un instint de protecció absurd em vaig girar, pensant que no fos el cor del meu amic que s’havia trencat en mil bocins de tant dir la veritat o, si més no, d’intentar-ho. Perquè aviam si ens fos donat saber del cert quan tenim raó, què en seria de l'amor, de l'honor i de la gràcia. I si no tinguéssim por, com podríem ser valents?