Aquest dilluns, Ramon Colom ha dit públicament el que tot just era un comentari a mitja veu entre el gremi periodístic i bona part de la intelligentsia espanyola:

Colom és el president de la Confederación de Productores Audiovisuales de España (FAPAE). No és per això que la seva piulada té interès. Colom ha estat un dels periodistes, diguem-ne orgànics, de l’entorn del PSOE des de principis dels anys vuitanta del segle passat. En aquella època va ser el director d’Informe Semanal, el súper-guardonat programa de TVE on tants periodistes desitjaven treballar i on s’han fet professionalment unes quantes llumeneres del gremi. També exercí com a director de TVE entre 1990 i 1996, els últims anys de Felipe González al capdavant del govern espanyol.

El veterà periodista s’ha deixat anar d’una manera cruel, perquè el diari de Prisa va néixer (i reeixir) justament per desplaçar a capçaleres com les que esmenta al seu tuit (el ranci diari monàrquic i l'òrgan de la Confederación de Excombatientes). Ni ell ni tants com ell entenen per què el diari de referència de l’esquerra espanyola (el seu diari) participa ara tan activament en l’operació de forçar al PSOE a obrir pas a un govern de Mariano Rajoy, que representa que és l'hereu d'allò que El País havia vingut a desplaçar. El diari es deixa en aquesta operació politico-mediàtica bona part de la seva credibilitat.

Els costa d’entendre sobretot la coincidència freqüent de les portades i editorials d’El País amb les de la resta de diaris madrilenys, tots alineats del centre cap a la dreta. Sospiten que el diari els vol fer passar bou per bèstia grossa; que s’ha sotmès als interessos genèricament (i imprecisa) anomenats “l’Ibex35”; que és aliè a la realitat social; que és més part de l’establishment que de la ciutadania; que no entén que la gent ha canviat després d'una crisi brutal, el 15-M... Els costa de veure com castiguen tan durament Podemos mentre promouen Ciudadanos o publiquen edicions hagiogràfiques sobre Joan Carles I o Adolfo Suárez alhora que nomenen conseller editorial Alfredo Pérez Rubalcaba, über-apparatchik i exsecretari general del PSOE i extantes coses d'una època que ja era. 

Fa una setmana, a la Cadena SER, la ràdio del grup Prisa. Josep Borrell, l'exministre socialista, l’editorial de El País on deien de tot menys guapo a Pedro Sánchez. Tot seguit, Borrell va afirmar que “li fa pena” el capteniment del diari. Val a dir que El País va informar abastament de l’escàndol de dos antics col·laboradors de Borrell quan era secretari d'Estat d'Hisenda, cosa que li va costar la secretaria general del PSOE, tan durament guanyada a Joaquín Almunia i a l'aparell del partit en les primàries del 2000.

Sobre l’episodi de la SER, un altre periodista, diguem-ne també progre orgànic, Fernando López Agudín, ha escrit: “S'equivocava Borrell en afirmar que un sergent xusquero havia dirigit un cop d'estat que xocava contra la legalitat dels estatuts socialistes i que, per tant, Prisa (42 portades i 26 editorials contra Sánchez des del 26 de juny) no designaria novament el secretari general del PSOE. Qui el va dirigir no és un xusquero, la llei de la força es va imposar a la força de la llei i El País treu i posa inquilins a Ferraz”.

Jesús Maraña, un perfil similar, ara director d'InfoLibre,es queixa en una columna de manipulació. "Resulta menys graciós llegir preguntes tan retorçades com la de Metroscopia per a El País: 'Si perquè no es repetissin les eleccions, l'única alternativa fos que el PSOE s'abstingués i deixés governar Rajoy a canvi d'una sèrie de reformes pactades, què preferiria?' Per descomptat un 73% prefereix que el PSOE s'abstingui, inclòs el 55% dels votants socialistes." I conclou: El Mundo i La Razón publiquen enquestes amb resultats semblants. El sobreentès és que les enquestes es cuinen a favor de... i d'aquí plora la criatura: també aquí El País s'alinea amb els altres diaris, tots conservadors de diversos matisos.

Per paga, la SER va posar els micròfons a Felipe González perquè donés el tret de sortida als conspiradors contra Sánchez. Dos dies després de l'entrevista, Sánchez dimitia.

No són molts encara els que manifesten públicament la seva desil·lusió, menys encara irritació, amb l’actitud de El País des de les eleccions generals del passat juny. No són molts però fins ara no era ni un. Ara comencen a sortir. El diari ha acomiadat o deixat anar, més aviat per força, prop de 150 periodistes els últims quatre anys, on hi trobaríem, tirant pel cap baix, 30 o 35 dels millors en les seves àrees. Molts s’han buscat la vida en digitals de línia esquerrosa que volen rescatar o posar al dia el suposat esperit original d’El País, o en són hereus o volen fer el mateix paper que aquell diari jugava en l’època de la Transició, ara que trontolla. Ctxt, InfoLibre, Público, eldiario.es, La Marea, Cuarto Poder, Radiocable... També el setmanari imprès Ahora. Entre d’altres. Molts tenen minuts als programes polítics de La Sexta o Cuatro. Tots proven de reproduir la relació simbiòtica PSOE-El País dels anys 80 i 90 del segle passat. Alguns s'acosten al món de Podemos i l’activisme social i altres malden per reconstruir el vell PSOE.

Algun d’aquests nous mèdia es van fer famosos perquè la mateixa SER va prescindir aquest any dels serveis d’alguns dels seus periodistes, acció de la qual es va acusar el president de Prisa, Juan Luis Cebrián, molest perquè l'embolicaven en l'escàndol dels papers de Panamà.

"Ens va omplir de periodisme", diu d'El País una de les seves antigues periodistes, Rosa María Artal, en un sentit record a Ctxt. El promotor d'aquest digital, Miguel Mora, molts anys corresponsal d'El País, fa una cosa semblant a propòsit de la coincidència dels titulars de portada, en la seva redacció i sentit, d'El País i la resta de diaris de Madrid. López Agudín rebla: "La direcció d'El País, quan recompta la sagnia de vots del PSOE, oblida la seva sagnia de lectors, que és la mateixa". És un dol nostàlgic, una molèstia de fons per l'estat del seu antic diari, on van créixer professionalment i des del que senten que van contribuir a transformar l'Espanya rància i el periodisme subaltern. Troben que els segresten el passat. Ells i els que s'hi veuen representats.

Ramon Colom, aquest dilluns, ha transformat aquest dol i aquesta molèstia en ràbia i emprenyament.