Fastigós és el millor adjectiu per definir la història que narra 'Die Soldaten', única òpera de Bernd Alois Zimmerman que ha estrenat aquest dimecres el Teatro Real de Madrid. Fastigosos són tots els homes (i algunes dones) retratats en ella denigrant, violant i destruint una jove fins a la seva perdició. I fastigós (i algun fill de puta) ha estat el vocable que s'ha escapat entre el públic en contemplar alguna de les fastigoses escenes a què se sotmet l'espectador.

Malgrat que Calixto Bieto, el director d'escena, no comenta notícies, el seu muntatge, estrenat per a l'Opernhaus de Zuric el 2013, entronca amb la rabiosa actualitat perquè en ell, a més de ressaltar la connivència del desgreuge en grup, s'utilitzen càmeres tipus GoPro per gravar actes íntims i es retransmet en 'streaming' part de l'esdevingut a través de pantalles instal·lades al pati de butaques del coliseu madrileny. Tot fa olor de La Manada.

És més, encara que la violació final de Marie, la dissortada protagonista ensangonada, es teatralitza en directe, altres escenes sexuals, en les quals es juga a l'ambigüitat del consentiment (o no) de la víctima, sí que són emeses, generant una sensació de més realitat, d'esdeveniments que estan passant en directe davant dels nassos de l'audiència, que es mostra incòmoda, atordida i no sap si mirar o apartar la vista. Observa a través del plasma 'vídeos casolans' amb obscens rostres d'homes, babosos, sortits i satisfent-se a costa d'una desconcertada dona.

Seients buits per vomitiu

És, en suma, vomitiu. Tant que, després del descans, alguns seients s'han quedat buits. Això sí, els que han romàs han regalat tots els integrants d'aquesta colossal representació deu minuts d'aplaudiments i diversos 'bravos'. Si Calixto Bieto hagués pogut ser present aquesta nit no li hauria passat com a la tardor amb la seva 'Carmen' -a l'estrena del qual tampoc no va acudir-, que va rebre alguna esbroncada enmig de la polèmica per la bandera.

Però la glòria més gran ha estat per als protagonistes. D'una banda, Susanne Elmark, a la pell d'una Marie presentada en videoimatge com una innocent nena al començament de la funció, convertida en la "puta dels soldats" i acabant el seu paper amb un anguniós crit d'horror. Per l'altra, la música, sota la direcció de Pablo Heras-Casado, i la seva orquestra, 120 músics, a qui acompanyava el Cor del Teatro Real, 16 cantants i ballarins. Ha estat el premi a una complicada partitura amb llenguatge serial que és la banda sonora perfecta per a l'horror.

La segona aposta escènica de Bieto ha estat precisament no trencar la unitat dels músics i incrustar-los sobre l'escenari com a militars uniformats presents a diverses estrades grogues transformades en caserna. Convertits en soldats, han disparat les seves afilades notes i el públic ha caigut rendit en quatre actes i dues hores i mitja. A canvi, els cantants han ocupat la fossa elevada per donar un efecte primer pla" a les històries. I hi ha hagut ovació fins i tot per a l'apuntador, necessari perquè els protagonistes poguessin seguir els dictats 'marcials' d'Heras-Casado, d'esquena a ells a tota hora.

Estrenada a Colònia el 1965 i basada en l'obra de Jakob Lenz (1751-1792), 'Die Soldaten pren el camí de perdició de Marie, que els soldats converteixen en una prostituta indigent, com a metàfora de la degeneració moral i ètica de la humanitat. Però Zimmerman, que va ser com solat testimoni directe de la II Guerra Mundial i va acabar suïcidant-se als 52 anys, introdueix també el debat sobre l'absència de valors en un context bèl·lic, pintant el quadre d'un batalló en la que els individus es comporten com a bèsties gaudint de tortures i orgies i menyspreen el gènere femení en el seu conjunt. Només són qüestionats pel capellà: "Un regiment d'homes pensants podria fer miracles", sentencia el clergue.