David Alvarado és politòleg i periodista, encara que des que es va instal·lar a Rabat, el 2003, ha realitzat moltes altres feines. Havia somiat fer una tesi doctoral sobre el nacionalisme berber, que al final no ha tingut ocasió d'acabar. No obstant això, no ha abandonat el tema. Fa uns mesos, va publicar De Abdelkrim a los indignados de Alhucemas (Los Libros de La Catarata), un llibre en què explica, de forma exhaustiva, les revoltes viscudes en els darrers mesos en territori rifeny: l'anomenat hirak.
Una protesta del hirak. Foto: Mohamed Mouha.
Què és el hirak?
Hirak significa moviment en àrab. El hirak és el moviment popular de contestació que va sorgir a Al-Hoceima per la mort d'un noi peixater, en circumstàncies tràgiques, per l'abús d'una autoritat. El venedor de peix va quedar enganxat a la trituradora d'un camió d'escombraries i va morir de forma tràgica. I això va circular per les xarxes socials i va generar protestes que es van anar repetint setmana a setmana, i a poc a poc van anar prenent consistència. Fins que va arribar un moment en què les autoritats van témer que se'ls escapés de les mans, i la policia va començar a prohibir les manifestacions, a reprimir els actes i a detenir els líders de la contestació. Ara s'ha paralitzat una mica i estem en una situació d'impasse per veure què passa a Al-Hoceima, pendents dels judicis i de les sentències.
El Rif té un particularisme molt fort, i les seves protestes s'organitzen partint de les seves pròpies coordenades
Es tracta d'un moviment independentista berber?
No. Es tracta d'un moviment que té com a escenari una regió particular amb una identitat específica i amb una llarga història d'enfrontaments amb el poder central. Una regió ferida, subdesenvolupada, aïllada de la resta del país. Una regió que ha obtingut els seus ingressos del contraban, de l'emigració... I això li dóna un particularisme molt fort, i les seves protestes s'organitzen partint de les seves pròpies coordenades. L'estigma d'independentisme rifeny l'ha donat Rabat, per evitar que el hirak tingui impacte més enllà del Rif i evitar el risc de contagi a d'altres regions marroquines...
Malgrat tot, a les protestes s'hi exhibeixen banderes berbers, un ús estès de la llengua berber...
És normal que cadascun parli en la seva llengua materna. Al Rif el berber és la llengua que es parla al carrer. I la identitat amaziga és la identitat del Marroc. Hi ha un 40% dels marroquins berberòfons, i hi ha alguns arabòfons que consideren que tenen una identitat amaziga, encara que parlin àrab. La bandera amaziga no hauria d'escandalitzar ningú. En les manifestacions es mostren banderes de la República del Rif i retrats d'Abdelkrim, perquè per als rifenys representen un símbol d'un moment de plenitud, el record d'un passat mitològic, més que el desig de construir un futur independentment del Marroc.
Sobre el terreny l'independentisme, o no existeix, o és molt minoritari
Funeral de Mouhcine Fikri a Imzouren. Foto: Mohamed Mouha.
Però sí que hi ha reivindicacions autonomistes...
Els manifestants reclamen la regionalització efectiva del país, que les regions es reconeguin i que tinguin recursos per funcionar. Hi ha alguns rifenys a l'exterior que sí que tenen voluntat d'independència, però sobre el terreny l'independentisme, o no existeix, o és molt minoritari. La gent vol desenvolupament dins del Marroc. En realitat, ni tan sols no és un moviment que afecta a tot el Rif, afecta sobretot la província d'Al-Hoceima.
Ha reaparegut el mite d'Abd el-Krim, que pel que sembla té infinites relectures: el republicà, el rebel, el defensor de l'Islam, el berber, l'enemic del soldà... Com és que un mateix personatge és vist des d'òptiques tan diferents?
Abd el-Krim és un personatge complex. És fill d'un col·laboracionista, que creia que els espanyols anaven a beneficiar la regió. El seu germà estudia enginyeria a Madrid... El pare de cop se separa dels espanyols, i la família acaba liderant la rebel·lió. Abd el-Krim suprimeix el dret consuetudinari berber i és qui arabitza el Rif. En realitat el seu concepte de República té molt a veure amb la voluntat de guanyar-se l'opinió pública internacional. L'etiqueta republicana li anava bé per tal d'obtenir suports... Nomena ministres, però tots són de la seva família... Això no és gaire republicà... Des de l'exili té una relació conflictiva amb el soldà i amb els partits marroquins. És una figura grandiosa, i els militants del hirak prenen el que més els convé d'ella, i aparten allò que no els resulta tan interessant. Abd el-Krim és tot un món.
Quina relació té el hirak amb les primaveres àrabs?
Per començar, per a mi el concepte de primaveres àrabs és relatiu, no ho veig tan clar... Molts països no van viure canvis seriosos. Ni tan sols a Tunísia ha triomfat la primavera àrab; ara els seus dirigents s'estan plantejant si tornar a l'autoritarisme. Al Marroc hi ha una tradició de contestació que ve d'abans de les primaveres àrabs. En els últims anys hi ha hagut grans protestes: a Sidi Ifni, al Sàhara, a Rabat... Que no surtin en els mitjans no vol dir que la societat no es mobilitzi... El hirak no és part de les primaveres àrabs; és una experiència única, inèdita, autènticament marroquina. I ha transcendit les fronteres perquè les comunitats rifenyes a l'exterior s'han implicat molt en ella...
El Rif té una llarga tradició de revoltes
Però anteriorment, al Rif, ja hi va haver revoltes: el 1958, en 1984...
El territori té una llarga tradició de revoltes contra el makhzen [el poder del Palau, del govern central], contra els sultans que volien cobrar-los impostos i, més tard, de resistència contra la dominació europea. Més tard es va viure una gran repressió en mans de Hassan II, quan aquest era príncep, el 1958-59... Però el 1984, amb les revoltes del pa que afecten a tot Marroc, al Rif s'hi viuen episodis molt durs... Als rifenys no els agrada que els manipulin, que els dominin.
Quin paper ha jugat la monarquia marroquina davant el hirak?
El hirak no ha volgut mai mitjancers. Considera que els partits i les organitzacions no acompleixen el seu rol per representar-los i per això apel·len directament al monarca. D'altra banda la monarquia s'ha mantingut al marge de les protestes i no ha reaccionat a les crides del hirak.
La propaganda dels mitjans afins al règim contra el hirak ha estat molt forta
Protesta a Al-Hoceima. Foto: Mohamed Mouha.
La població de la resta del Marroc, està d'acord amb les demandes del hirak?
Hi ha hagut manifestacions de solidaritat amb el hirak a Rabat i a d'altres zones del Marroc. Hi ha sectors de la població marroquina que s'han solidaritzat amb el moviment, però en la majoria dels casos aquest suport no s'ha mantingut en el temps. D'altra banda, la propaganda dels mitjans afins al règim ha estat molt forta. Es parla de la "mà negra" del hirak: s'acusa d'haver-lo creat al Front Polisario, a l'Iran, a Algèria, a l'Estat Islàmic… Se li ha imputat al hirak tota mena de mals, se li ha carregat l'estigma de l'independentisme... I això ha calat molt en la cultura marroquina, perquè els rifenys amb freqüència han tingut molt mala fama i la població de la resta del país mostra desconfiança davant d'ells: se'ls considera gent irredempta. A més, les reivindicacions del hirak eren molt locals, i era difícil fer-les extensives a la resta del país.
Després de mesos en què les notícies de manifestacions al Rif eren contínues, fa algunes setmanes que no se sap res d'elles. Què succeeix? S'han paralitzat? Ha triomfat la repressió?
La gent ha deixat de sortir al carrer, encara que hi ha molt d'activisme a les xarxes socials, i fora del Marroc. La situació al carrer és més tranquil·la, per la presència contínua de les forces de seguretat de l'Estat. La vida segueix al Rif, en un període d'expectació. S'esperen les sentències... El règim intenta contemporaneitzar. Hi ha qui creu que hi haurà una amnistia, però d'altres ho descarten. I hi ha altres fronts de contestació al Marroc, com a la regió minera de Jerada, on hi ha aldarulls, detencions...
Mohamed VI és el monarca del Marroc que més poder ha tingut en la història
Al seu llibre sentencia "el final de les esperances democràtiques al Marroc". Per què?
Al final del regnat d'Hassan II hi ha un procés d'obertura. Amb Mohamed VI s'esperava una liberalització. Però la transició marroquina ha tingut molts alts i baixos. Actualment estem en un moment en què els partits polítics tenen molt poc marge de maniobra, i en què la figura del rei torna a ser omnipotent. Hem retrocedit bastants anys. La transició està en standby i la monarquia s'ha tornat a erigir en eix central del sistema. Mohamed VI és el monarca del Marroc que més poder ha tingut en la història, fins i tot més que el seu pare.
El poder del rei tendeix a augmentar en ple segle XXI?
Fa poc ens hem assabentat per la premsa que el Marroc s'anava a integrar a la CEDEAO, la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental. I aquesta iniciativa s'ha pres sense cap debat previ, sense participació dels partits... Ho va decidir Mohamed VI. En temps de Hassan II això no hauria passat mai, ell almenys tenia una cultura de la concertació, que Mohamed VI no té.
A l'Estat espanyol hi ha molt poc interès pel que passa al Marroc
Com pot ser que a l'Estat espanyol no hi hagi més solidaritat amb el hirak?
A l'Estat espanyol, en general, hi ha molt poc interès pel que passa al Marroc. És un veí amb qui es comparteixen fronteres, que té una comunitat immigrant molt gran aquí, amb el que hi ha molts contactes... Però el desinterès és massa elevat per tot allò que ens uneix. Dins d'aquest context general de desinterès i desatenció, el hirak ha passat molt desapercebut, com tantes coses d'aquest país, tant bones com dolentes. Perquè al Marroc també hi ha hagut importants progressos, malgrat tot: la monarquia de vegades ha jugat un paper com a vector de modernització, com quan ha promogut recentment els drets de les dones, fins i tot en contra de l'opinió de bona part de la població...