L'editorial Males Herbes ha reeditat un llibre català de 1930: La ciutat de la por, de Joan Crespi i Marí. Es tracta d'una obra extremadament curiosa, ben allunyada del que solia ser la literatura catalana a l'època. És una mena de remake de les obres europees de temàtica xinesa (com les cèlebres novel·les d'en Fu Man Txu). Però La ciutat de la por no es limita a reproduir la imatge estereotipada del pèrfid xinès, sinó que intenta reflectir el que era la Xina a l'època.
Una imatge de la ciutat de Canton
Opi, tortures i xineses sensuals
La ciutat de la por és un llibre documentat. Ningú sap si Crespi va visitar la Xina o no, però el que està clar és que estava molt informat sobre aquest país. Fa unes descripció acurada de com era la ciutat de Canton (l'actual Guangzhou) als anys 1920 i retrata molt bé la situació política de la Xina. Però simultàniament, usa amb habilitat tots els tòpics ben coneguts pels lectors de l'època: "Cada xinès amaga un espia o un assassí", explica un dels seus personatges en un moment determinat. A La ciutat de la por s'hi troba tot el que esperava trobar un europeu quan llegia novel·les sobre la Xina: un fumadero d'opi, un grup mafiós dirigit per un cap misteriós, l'ús de tortures xineses, una bella jove desvalida, uns fidels ajudants xinesos que ajudaran al protagonista català...
Sota l'estela de Fu Man Txu
La ciutat de la por s'inspira clarament en les novel·les d'aventures ambientades a la Xina i protagonitzades per sinistres mafiosos. Entre aquestes obres, les més populars eren les de Fu Man Txu, el famós personatge de Sax Rohmer. La primera novel·la de Fu Man Txu va aparèixer 17 anys abans que el llibre de Crespi, i de seguida va tenir un gran ressò, encara que no va arribar a la gran pantalla fins el 1932 (amb Boris Karloff de protagonista). Però la primera traducció espanyola de les obres de Rohmer és del 1929, un any abans, justament, de la publicació de Crespi. És molt probable que Fu Man Txu inspirés directament Waï-Kung, el malvat de La ciutat de la por. I és possible que l'autor s'inspirés també en Les tribulacions d'un xinès a la Xina de Juli Verne. Però Crespi no necessitava recórrer directament a Sax Rohmer ni a Verne. Com explica a l'epíleg d'aquest llibre el sinòleg Carles Prado-Fonts, els catalans seguien amb interès la realitat de la Xina i produïen els seus propis textos sobre aquest país. Fins i tot Josep Maria Folch i Torres va emprar el personatge del pèrfid delinqüent xinès (Yam-An-Wist) en les seves obres del detectiu Bolavà. L'opinió de Folch i Torres sobre els xinesos era diàfana: "Els xinos són la gent més mal avinenta que un pugui imaginar. Són d'aquells que tiren la pedra y amaguen la mà. Dessota d'una superfície d'afecte y d'humilitat, si no t'enreden és perquè no poden. En general el xino és així, però això no vol dir que no hi hagi xinos bona gent, xinos franchs y xinos sincers, encara que aquests són l'excepció".
Donar la volta com un mitjó
Front a la majoria dels escriptors de novel·les d'aventures, que es posicionaven en favor dels europeus en qualsevol circumstància, Crespi ofereix una visió molt més matisada del "progrés": "El progrés s'ha introduït i empra tots els seus mètodes: bons i dolents, per consolidar la nova conquesta [...] És una de les fases del progrés: el progrés combatent la barbàrie per la barbàrie, amb raó o amb tort". De fet, el seu llibre, que comença com la típica novel·la d'aventures, acaba de forma molt diferent, amb una reflexió sobre com era la Xina d'aquells moments, amb la presència de la industrialització, les ingerències estrangeres, la lluita entre comunistes i nacionalistes...
El misteri és aquí
El més misteriós de La ciutat de la por no ho trobem a la trama de la novel·la, sinó en la mateixa figura de l'autor. No se'n sap gairebé res d'en Joan Crespi i Martí. No va publicar cap altre llibre. No apareix citat a cap diari de l'època. No és mencionat per d'altres intel·lectuals. No hi ha cap referència seva als arxius de l'Estat... Sabem que Crespi va enviar la novel·la al concurs literari que organitzava la col·lecció "Les ales esteses". No va guanyar-lo. El jurat va preferir una obra de Xavier Benguerel, Pàgines d'un adolescent, i va donar el segon premi a Crespi. Sembla ser que l'autor era greument malalt, i l'editor va fer publicar d'immediat l'obra. Crespi va poder-la veure impresa i va morir al cap de poc.