La dilatada carrera política, econòmica, literària i acadèmica de Pere Coromines s’estén al llarg de tota una vida. Ja des de jove estudiant, Coromines és a la primera línia dels estudiants liberals que s’enfronten als tradicionalistes per la defensa de la llibertat d’expressió i de càtedra. Membre de la revista modernista L’Avenç i de la Unión Republicana de Nicolás Salmerón, va mantenir contactes tant amb catalanistes com amb anarquistes, i fundà la colla Foc Nou, amb alguns amics com Jaume Brossa o Ignasi Iglésias. El seu pensament avançat i les relacions, especialment amb treballadors anarquistes, farien que fos detingut després de l’atemptat contra la processó del Corpus, esdevingut al carrer Canvis Nous, i traslladat a Montjuïc, on s’inicià un procés en que es sol·licitava per a Coromines pena de mort. Aquesta fet va impactar fortament en la societat, i alguns bons amics com Amadeu Hurtado, Salvador Dalí o Eduard Fontserè es mobilitzaren per aconseguir la seva absolució, trucant a totes les portes possibles i arribant a comptar amb la col·laboració de diverses personalitats públiques. D’alguna manera, el procés també serviria de toc d’alerta per a la generació universitària liberal, republicana, socialitzant, d’un Coromines, que finament va ser condemnat a 8 anys de presó, expatriat a França i finalment amnistiat.

Doctorat en Dret a Madrid, hi estudià Economia. A Madrid també hi coneix la seva futura esposa, la pedagoga Celestina Vigneaux, amb qui té vuit fills, entre ells el filòleg Joan, la psicòloga Júlia i el matemàtic Ernest. Els seus profunds coneixements econòmics li permeteren ocupar el càrrec de cap de Negociat d’Ingressos i Despeses de l’Ajuntament de Barcelona, des del qual posà ordre a les finances municipals.

Professor de l’Escola d’Alts Estudis Comercials, fou membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans. En paral·lel, exercí l’advocacia i tingué un paper destacat en el Banc de Catalunya, com a secretari de l’entitat. A més de tot això, inicià una llarga carrera d’escriptor, amb obres filosòfiques i narratives –algunes inspirades en la seva pròpia vida–, com La vida austera o Les presons imaginàries.

Políticament, el seu moment arribà després de la Setmana Tràgica, quan és escollit líder de la Unió Federal Nacionalista Republicana i director d’El Poble Català. Elegit regidor a l'Ajuntament de Barcelona el 1909 i diputat a Corts el 1910, el republicanisme nacionalista semblava començar una etapa d’èxit amb Coromines al capdavant. El 1914, però, el pacte de Sant Gervasi entre la UFNR i el Partit Republicà Radical de Lerroux –que fou un fracàs electoral– va comportar un trencament profund dins el republicanisme nacionalista, que trigaria molts anys a reconstituir-se. Coromines es retirà de la política fins l’adveniment de la República, quan amb Jaume Carner i Amadeu Hurtado va ser un dels veterans republicans que Macià cridà al seu costat. Com a diputat, va participar en la redacció de l’Estatut del 1932 i va ser conseller de Justícia i Dret. Militant d’ERC, va tornar a ser elegit diputat el 1936. Exiliat el 1939, morí aquell mateix any a l’Argentina.

L’article seleccionat és una dura i aferrissada defensa del Pacte de Sant Gervasi –conegut amb aquest nom per haver-se signat a la casa del dirigent radical Hermenegildo Giner de los Ríos, al barri homònim– contra els seus crítics. L’estupefacció dels catalanistes, amb les desercions del grup de periodistes d’El Poble Català, que fundaren La Bandera per explicar els motius de la seva sortida, van fer que Pere Coromines, que era el director del diari, prengués la ploma per a defensar la seva opció estratègica de coalició republicana. Cal dir que Coromines, com ell mateix no s’està d’afirmar a l’article, havia mantingut una profunda lluita amb els radicals, en un temps que la política incloïa sovint la violència, i que tenia una consideració ben poc favorable d’Alejandro Lerroux. De tota manera, creia que aquella era la única manera d’aconseguir tombar l’hegemonia de la Lliga Regionalista, a qui creia possible derrotar electoralment.

 


“Amb el cap ben alt: a les vinents eleccions”

Pere Coromines
El Poble Català, 14 de febrer de 1914

La coalició electoral de defensa republicana, entre nacionalistes i radicals, a fora de Barcelona, ha posat al descobert una correspondència sentimental amb la Lliga Regionalista que havia pres peu en el si de la Unió Federal Nacionalista Republicana.

Conscientment o inconscientment molts homes que avorreixen els procediments de la Lliga, que no volen sotmetre’s al despòtic arbitri dels homes que la dirigeixen, han cregut que de l’Esquerra estant podien i devien cobrir els resultats de la mateixa política que els repugnava pels seus procediments.

En totes les qüestions de tàctica que hem discutit dins de la Unió Federal –això que anava millor dir-ne l’“Esquerra”, perquè així un hom no es diferenciava ni com a nacionalista ni com a republicà– hi ha hagut una sorda resistència a fer res que contrariés radicalment l’acció de la Lliga. El diari regionalista ens ha pogut atacar indignament, els seus homes ens han pogut processar, d’acord amb la Companyia dels Tramvies, han pogut aliar-se amb tothom pels seus negocis i empreses; però El Poble Català no s’hi pot tornar, perquè ofén els sentiments dels corresponsals, i “fa obra de discòrdia contrària a la pàtria”.

Ara aqueixa correspondència sentimental s’ha posat completament al descobert. La Lliga Regionalista havia combinat un atac general contra els republicans a tot Catalunya: ni un sol dels llocs de la Unió Federal Nacionalista Republicana havia estat respectat per la conxorxa amb els conservadors tarats d’en Dato i d’en Sánchez-Guerra. I així que hem cridat els republicans de Catalunya per a defensar-nos, aqueixes ànimes sensibles, que restaven quietes davant de l’atac brutal i desvergonyit, han sortit a cobrir l’èxit de la Lliga cridant desaforadament contra l’única tàctica que podia neutralitzar la seva mala acció.

Els fets i les actituds polítiques es coneixen pels seus resultats en la vida pública: Un partit no pot subsistir honradament tenint el centre sentimental de la seva acció supeditat als arbitris de l’enemic.

Així que hem cridat els republicans de Catalunya per a defensar-nos, aqueixes ànimes sensibles han sortit a cobrir l’èxit de la Lliga

¿És una causa llegítima per no fer una coalició el record dels agravis personals que un home ha rebut d’aquells amb qui s’ha de col·ligar?

Ni els agravis personals, ni les ofenses col·lectives poden oposar-se a un pacte que, sense implicar compromisos contraris a l’honor dels que l’accepten, sigui convenient per a l’èxit d’una política de realització dels ideals. En cap país del món ha existit un partit de bútxares capaç de fer dels agravis personals una regla perfidiosa de conducta.

¿Com s’haurien pogut donar recíprocament el vot a l’Ajuntament en Granyé i l’Abadal si no haguessin pogut oblidar l’assassinat d’en Garcia Victori. ¿Com s’haurien pogut donar recíprocament el vot en Pich i en Cambó, comissaris de l’Exposició d’Indústries Elèctriques, si no haguessin pogut oblidar l’atemptat d’Hostafranchs?

Accepto que hi hagi homes de la Unió Federal agraviats per les campanyes dels radicals de Barcelona. Hem sostingut amb ells batalles, en què es pot dir que tots tiràvem amb bala. Mes jo pregunto a tots els meus companys: ¿qui de vosaltres ha estat més atacat i més agraviat que jo?

En un míting al Teatre Tívoli em van tirar un tret de Browning [un tipus de pistola] mentre parlava. En la Sala de la Paloma els nostres amics varen lliurar una batalla campal entorn de la tribuna.

I bé ¿i què, si encara sóc viu per oblidar? ¿Quina farsa seria aquesta de sortir pel món a defensar un ideal i prometre-li la sang i la vida, i regatejar-li en canvi el generós oblit de les ofenses rebudes? He estat maltractat, injuriat, calumniat en la meva persona i la dels que més estimo, i no he reculat davant l’amenaça, ni m’han fet callar en lo més brutal de l’agressió.

Però si per tu, Catalunya, besaria les petjades dels que haguessin maltractat la meva mare, ¿Com no perdonaré els agravis causats en la furienta polèmica en què és metzina i bàlsam alhora la passió?

En un míting al Teatre Tívoli em van tirar un tret de Browning mentre parlava. En la Sala de la Paloma els nostres amics varen lliurar una batalla campal entorn de la tribuna

La política dels caciquistes i regionalistes catalans no ha fet més que precipitar un moviment que havia de produir-se un dia o altre. Mantenir en bloc l’hostilitat, la incompatibilitat, la inconsutilitat de tots els partits catalans, enfront del partit republicà radical, equivalia a deixar clavat en el cor de Catalunya la llança que l’havia de dessagnar.

Que arribaria un dia en què els patriotes republicans es posarien en contacte amb els radicals, i que en això res hi perdrien ni Catalunya ni la llibertat, mentirà el que digui que no ho veia a venir. La crítica podrà ser contra el director i els executors d’aquesta política, però contra la necessitat i la conveniència de realitzar-la ja veurem què hi diran, fora de l’insult i de l’agravi personal.

El partit radical no es cansa de dir que és autonomista i federal, i seria impossible que li tornessin tant a la boca aquestes paraules si, entre els trenta o quaranta mil vots que deu tenir, escampats per tot Catalunya, això no respongué a una realitat que brega per obrir-se camí. Corrent per les nostres comarques he trobat centenars de radicals que, si no fos pel seu republicanisme gelós i perquè tan sovint han vist plegades les banderes dels catalanistes i dels reaccionaris, no voldrien distingir-se ni separar-se de nosaltres.

Que arribaria un dia en què els patriotes republicans es posarien en contacte amb els radicals, i que en això res hi perdrien ni Catalunya ni la llibertat, mentirà el que digui que no ho veia a venir

Diuen que en Carner i jo fem l’aliança amb els radicals per una acta de diputat. I d’això es fa argument d’una terrible acusació, se’n treu la conclusió d’una tan vil concupiscència, que no sembla sinó que en Carner i jo, de diputats no n’haguéssim estat mai, a mil o dues mil llegües a la rodona.

Una acta de diputat, en mans del polític, és com una arma de batallar en mans del militar. Si l’empleen en defensa de la pàtria i de l’ideal, si hi lluiten per l’honor o per la glòria, si hi emparen l’oprimit, si la posen al servei de la revolta contra la injustícia, serà noble instrument en les seves mans. Si surten a demanar els diners o la vida al camí ral serà eina d’oprobi i de maldat.

Però, ¿de quan ençà hem baixat tan avall que el sol fet d’acceptar una acta de diputat impliqui intencions de què un hom se n’hagi d’avergonyir?

No puc acceptar com una ganga lo que en tot home honrat no és més que un sacrifici. Si, contra les conveniències d’una família que tinc el deure entranyable de mantenir, abandono un càrrec que em donava 10.000 pessetes anyals, i perquè el meu partit m’ho ordena m’imposo la càrrega de fer de tant en tant estades a Madrid, sense cap mena de compensació, ¿he de permetre que encara es faci escarni del sacrifici admetent així l’existència d’emoluments ocults que no sigui possible confessar?

Què n’he fet de l’acta de diputat? Potser serà més clar preguntar una altra cosa: ¿per qui treballen i a qui volen donar-les, aquests que ens injurien a en Carner i a mi, les nostres actes? Jo he pres posicions que ningú desconeix respecte a certs projectes que haurà de discutir el pròxim Parlament, com ara el de la reversió dels tramvies i altres. ¿És que se m’ataca per això, per fer-me callar?

En cap vaga m’he posat al costat del poderós, no hi ha delegació de policia on no hagi anat a treure presos. També he sortit a la defensa d’interessos privats; he fet despatxar admissions temporals, he defensat les víctimes de la usura, he treballat contra concerts i repartiments gremials que considerava injustos, he demanat perdons de multes; i a veure si em podreu trobar un sol home a qui hagi presentat un compte pels meus treballs de diputat. I en lo que he intervingut com a diputat, no he permès que com a advocat m’encomanessin res.

Amb el cap ben alt, si el meu partit m’ho mana, tornaré a la lluita electoral, com aquell que accepta un lloc d’honor i de sacrifici. I tant se val, jo no reculo, que si sabéssiu l’alegria que un té quan pot treure un home de la presó! Sembla a que a un l’ànima li canti com un vol d’ocells.

Però, ¿de quan ençà hem baixat tan avall que el sol fet d’acceptar una acta de diputat impliqui intencions de què un hom se n’hagi d’avergonyir?

¿Quin dret hi tens, Barcelona, a imposar als catalans les teves discòrdies? ¿Per què has de ser tu la que t’oposis que es col·liguin els republicans que, a tot arreu de Catalunya, es volen col·ligar?

Tots els catalans l’estimen a Barcelona: tant els de les comarques empordaneses com els del Camp de Tarragona i els dels plans d’Urgell, tenen com a catalans una doble ciutadania: la de la vila on han nascut i la d’aqueixa Barcelona que a tots ens atreu i ens enamora. ¿I seràs, Barcelona, flagell dels pobles que t’estimen? ¿la que per tírries congriades aquí, la que pels desencerts comesos aquí, llancis germans contra germans perquè l’enemic els ataqui millor, un per un?

Si vols ser capital dels catalans no oblidis que, si tu ets la més intensa congestió de la seva cultura, la vida i la riquesa de les terres catalanes són la teva deu de renovació. Mentre elles et fan fresca i hermosa amb el doll de la seva sang, tu els deus l’elevació i la pau de l’esperit. Ens cal que les teves guerres de poblet no perjudiquin la teva condició de capital catalana Quan li convingui a Catalunya el sacrifici dels teus odis, per ella i per tu els has de colgar.

Però és que aquí s’ha de posar al descobert una tàctica regionalista derivada de les discòrdies de Barcelona. Als federals-nacionalistes se’ns fa ballar l’ou davant dels ulls, se’ns dóna generosos consells, es vetlla per la nostra austeritat en la vida pública, i alguna vegada se’ns considera aliats naturals i se’ns fa la gara-gara per la nostra intransigència patriòtica. Més l’únic aliat possible que tenim a l’esquerra se l’acorrala i se’l posa fora de la llei, com si portés una ronya que s’encomana, indigne de la pau i el perdó.

Tots els partits són moralment tractables, sigui la que sigui la seva història de crims, de sang, d’incendis i de vergonyes. ¿Voleu un agregat més substancialment enemic de Catalunya que el Comitè de “Defensa Social”, més odiosament inquisidor, més repulsió al nostre caràcter de poble franc i transigent? Doncs fins en conxorxa amb ell es pot anar. L’únic avorrit és el partit radical.

I així quan ja ens tenen isolats de l’únic partit que podria ajudar-nos a tenir a rotllo l’oligarquia caciquista-regionalista, s’ajunten amb tothom i utilitzen totes les armes per atacar-nos, desbancar-nos i anul·lar-nos a nosaltres, les romàntiques cigales d’un bell somiar. En els seus districtes s’organitza el boicot al nostra diari es fa befa dels nostres “ideals inèdits”, com si de llibres catalans només n’escrivissin els seus homes; i ja que no els poden cremar, els neguen i els fan excomunicar pels bisbes, com a treballs de mala gent.

Més l’únic aliat possible que tenim a l’esquerra se l’acorrala i se’l posa fora de la llei, com si portés una ronya que s’encomana, indigne de la pau i el perdó

Seria un error polític treure d’aquesta coalició compromisos ni conseqüències que no derivin de la coincidència republicana. Els seus efectes socials, els seus resultats indirectes podran contribuir a la resolució d’un equívoc respecte a la posició dels radicals en la qüestió de la llibertat col·lectiva. Però política i lleialment parlant la coalició és republicana i com a republicana actuarà.

¿És que a Catalunya no hi ha una qüestió republicana? ¿Contra qui s’alia, doncs, aquesta conxorxa de regionalistes, caciquistes, reformistes, conservadors i lliberals? Volen fer veure que abandonem la pàtria per la forma de govern. Mes ells saben prou que l’odi no ens el tenen per la forma de govern, sinó per la substància democràcia. I torno a preguntar, ¿és que a Catalunya no ha una qüestió substancial de vida democràtica i lliure?

No els hi hem d’exigir als radicals més que aquella lleialtat en el sosteniment de la coalició electoral que estem resolts a oferir-los nosaltres. No anem a constituir un nou partit, sinó a pactar una coalició. Cavallerescament complirem els nostres compromisos, i no ens doldrà que els radicals en treguin una força per a la restauració republicana d’Espanya.

Barcelona amb les seus inquietuds, Catalunya amb la noble empenta del seu batallar, han estat els francs motors de la revolució ens pobles ibèrics.

¡Amunt, bandera nostra, que de la vida t’hem estimat i servit com ara!