Rafael Casanova i Pere Joan Barceló,"Carrasclet", són els personatges més paradigmàtics de la resistència catalana a la brutal repressió borbònica iniciada, pràcticament, l'endemà de l'11 de setembre de 1714. Si bé és cert que els exèrcits francocastellans van practicar una cruel repressió a la rereguarda del front  —la zona ocupada— amb el propòsit d’anticipar la rendició dels resistents, també ho és que l'autèntica mesura de la brutalitat borbònica no es faria patent fins que estaria completada la conquesta militar. Les històries personals de Casanova i de Carrasclet, supervivents de la massacre, revelen de quina manera les elits i les classes populars del país es van adaptar al nou règim. I de quina manera i amb quins mètodes es van resistir a la perversa dominació d'un règim, el borbònic, que tenia com a únic propòsit la destrucció de la nació catalana: del seu sistema polític, del seu aparell econòmic, de la seva cultura pròpia i de la seva tradició històrica.

Mapa de Catalunya (1707) / Font: Comissió del Tricentenari

El mite Casanova

Casanova no va voler ser mai un heroi. El seu perfil no era el propi d'un home d'acció. I durant la guerra, el seu protagonisme va estar limitat a l'arena política. Com a conseller en cap de la ciutat de Barcelona, l'equivalent a alcalde, va governar amb rigor i amb responsabilitat. Va posar límits als preus dels aliments bàsics, va extremar la seguretat als carrers i va perseguir implacablement els especuladors i els delinqüents. Com a membre de la Junta de Guerra mai seria un paladí de la resistència a ultrança, però en canvi acataria disciplinadament la voluntat de la majoria. Casanova, sense saber-ho i sense voler-ho, adquiriria la categoria de mite la matinada de l'11 de setembre de 1714, quan va enarborar la bandera de Santa Eulàlia —símbol del poder municipal— i es va presentar al rovell de l'ou del combat. Hi pronunciaria una arenga exhortant els defensors a lluitar o a morir. Hi seria ferit i evacuat. Sobreviuria a les ferides i a la guerra, però allà naixeria el mite.  

La història de Casanova pertany a aquell tipus d'històries que demostren que la mort  —el sacrifici en últim grau— no és un requisit indispensable per assolir la categoria de mite. Casanova passaria discretament de la destrossa de la guerra a la pau de plom, pel preu de 160 lliures. Casanova, com tots els polítics que havien tingut algun tipus de responsabilitat, va ser embargat per la perversa justícia borbònica. Però, per sort o per dissort, Casanova no era un home ric. Havia gastat la petita fortuna acumulada durant anys d'exercici de l'advocacia col·laborant en el sosteniment de les despeses militars de defensa. 160 lliures, l'equivalent al preu de tres cavalls, va ser tot el que els borbònics li van trobar a les butxaques. S'ha insistit molt que va passar la resta de la vida lluitant per recuperar el patrimoni. Però el cert és que, passada la guerra, amb el coixí que va trobar a cal sogre, les seves preocupacions prendrien altres camins.

Casanova trigaria relativament poc a exercir de nou l'advocacia. I aquest fet resulta molt revelador perquè, si bé a simple vista pot suggerir la idea que els borbònics van fer allò que en castellà en dirien “borrón y cuenta nueva”, la realitat és molt diferent. D'entrada, allò que l'endemà de l'assalt borbònic els forners de Barcelona ja alçaven les persianes és tan fals com un duro de xocolata. I de sortida, Barcelona trigaria dècades a refer-se. Però en canvi, les xarxes de complicitats entre les elits van tornar a funcionar passat relativament poc temps. Amb tota la devastació que va comportar la derrota, la Barcelona de l'endemà de l'11 de setembre de 1714 no tenia cap altra elit que la que s'havia compromès amb la guerra. El preu de la derrota seria la pèrdua dels poders polític i militar. Però, sorprenentment, les aliances familiars i mercantils traçades per les generacions precedents conduirien les elits derrotades a la recuperació del poder econòmic.

Junta de Guerra / Font: Wikiwand

El mite Carrasclet

Carrasclet, com Casanova, tampoc tenia l'ambició de convertir-se en un heroi. Però a diferència del conseller en cap, era un home sense rellevància política. Carrasclet era fill d'una família de carboners de carrasca del Priorat. El bon o mal costum, tan català, de penjar un motiu a totes les famílies, en ocasions relacionat amb l'ofici, li valdria l'apel·latiu que el faria popular. Carrasclet va ser el prototipus de l'home rural compromès amb la causa del país. En aquella època, el matrimoni entre negociants i pagesos feia pasqua i feia rams, i allò que era bo per a Barcelona era millor per a la Catalunya rural. La causa austriacista que defensaven les elits de Barcelona —l'ideal de l’Holanda de la Mediterrània— ràpidament va calar entre la massa pagesa, i quan va esclatar la revolta de 1705, el camp català ja estava decididament compromès. Carrasclet seria un de tants milers de voluntaris del món rural que combatrien per un ideal de país.

A Carrasclet, a diferència de Casanova, el veritable prestigi li arribaria després del conflicte. Una baralla amb un oficial borbònic que extorquia els veïns del seu poble, Marçà, com passava a tots els pobles de Catalunya, el va obligar a emboscar-se. Allà s'aplegaria amb centenars, probablement, milers, d'homes del camp excombatents de la causa austriacista que, a diferència del que passava amb les elits barcelonines, havien quedat fora del sistema. Carrasclet formaria partides de miquelets que, durant anys, practicarien la guerra de guerrilles contra els interessos borbònics. Amb la complicitat  —allò que actualment se'n diu suport logístic— de la gent dels masos i dels pobles. Assalts a combois d'armament, a guarnicions militars i a elements col·laboracionistes que s'enriquien amb la misèria dels seus veïns. I es convertiria en l'heroi de les classes populars rurals i en el principal enemic del règim. Sobretot a partir de l’empresonament de la seva família.

La persistència del conflicte, en forma de guerra de guerrilles, es pot explicar per moltes causes. Però la principal seria la barreja de desesperació i d'indignació que dominava la pagesia. L'ocupació borbònica havia trinxat l'aparell productiu català. La conseqüència directa de la derrota  havia estat el trencament del matrimoni negociants-pagesos —per la ruïna imposada a les elits barcelonines— que havia arrossegat el camp català. Un conflicte que s'allargaria fins al 1724, passats deu anys de la conclusió de la guerra convencional, quan Habsburgs i Borbons van pactar la restitució dels patrimonis embargats. Llavors es refarien els llaços, es recuperaria l'economia i s'acabarien les guerrilles. Carrasclet, heroi indiscutible de la resistència rural, quedaria pres del seu destí i acabaria els seus dies enquadrat a l'exèrcit imperial austríac amb el grau de coronel. I moriria a Alemanya combatent pels interessos dels Habsburg, curiosament, el mateix any en què moriria Casanova (1743).

Estàtues contemporànies de Casanova i Carrasclet / Font: Viquipèdia

 

Imatge principal: Representacions contemporànies de Casanova i de Carrasclet / Font: Museu d'Història de Sant Boi de Llobregat i arxiu d'El Nacional