Nelson Mandela va passar 10.052 dies, 27 anys, en presó. Durant tot aquest temps va ser un emblema de la lluita contra el règim racista de l'apartheid, a Sud-Àfrica. Sempre es va negar a admetre qualsevol tipus de mesura de gràcia si no s'assegurava la fi del sistema racista i la plena democratització del seu país. Ara, Angle Editorial publica Cartes des de la presó de Nelson Mandela, un recull de les missives escrites pel líder sud-africà des de diferents centres de reclusió, en una traducció de Ricard Vela i Carles Miró.

Hostatges

Nelson Mandela no era un pres qualsevol, a Sud-àfrica. Era tot un símbol de la resistència contra l'apartheid, que va convertir el seu judici en una denúncia de la brutalitat del règim racista. I per això va ser tractat de forma especialment dura: es va convertir en un hostatge de l'Estat sud-africà, com ell no va parar de denunciar. Els incidents durant el seu empresonament van ser constants. Algunes cartes que li havien enviat van passar mes i mig dins la presó abans de ser-li lliurades. Van robar-li part dels diners que li enviaven. Van censurar-li a les cartes informacions essencials sobre la seva vida familiar. Van retenir cartes que ell enviava, com les que pretenia enviar al fill del bisbe Desmond Tutu... A la presó, tot aplicant les doctrines de l'apartheid, se'ls imposava una dieta racista: el menjar era diferent segons la raça, fins i tot per a presoners condemnats pels mateixos delictes. Va passar mesos sencers amb el vidre de la cel·la trencat, el que provocava que patís molt de fred. Durant molt de temps no va poder veure a la seva esposa, Winnie Mandela, perquè ella també era perseguida per la seva activitat contra l'apartheid... I a Mandela i als seus companys de l'MK, el grup armat del Congrés Nacional Africà, se'ls va negar el dret a entrevistar-se amb periodistes, que tenien els presos comuns. Mandela feia por.

La lluita per la dignitat

Aquestes cartes mostren un Nelson Mandela que, a desgrat del seu perllongat empresonament, es nega a rendir-se. Un Mandela que contínuament adreça queixes als seus escarcellers per tal de reclamar els drets que legalment li pertoquen i que tracten de negar-li. Mandela no en deixa passar ni una. No perd ocasió de mostrar que, encara que entre reixes, és una persona. Reclama els seus drets, i reclama els dels seus companys. Escriu al director de la presó, al ministre de Presons, al de Justícia, a totes les autoritats competents... La primera lluita, sempre, és que ell i els seus companys siguin reconeguts com a presos polítics (una cosa que el govern nega). La segona, és mantenir el contacte amb l'exterior i denunciar la constant ingerència de les autoritats en la seva correspondència i la vulneració del règim de visites. Alhora, la gran preocupació de Mandela és continuar els seus estudis de Dret. Trigarà molts anys, perquè tindrà grans dificultats per estudiar i presentar-se als exàmens, però mai no renunciarà. Al cap de molts anys obtindrà la seva llicenciatura en Dret. Per a ell era vital adquirir més coneixements, tot i estar en una situació crítica. Fins i tot es va esforçar molt en millorar el seu afrikaans, pensava que li calia dominar aquesta llengua per entendre's millor amb els seus interlocutors bòers, que l'havien empresonat. Mai va perdre l'esperança en el futur.

El preu de l'empresonament

L'altra vessant important de la vida de Mandela que reflecteixen aquestes cartes és la lluita de Mandela per preservar la seva vida familiar. El líder anti-apartheid estava molt preocupat per la situació dels seus: pels estudis dels seus fills, per la mort dels seus parents polítics, per la situació econòmica dels seus pròxims... Intentava, a través de les seves cartes, defensar a la seva família. Però la seva situació era molt difícil. No podia aportar diners i els seus estaven en situació crítica. Passava molt de temps sense rebre notícies, i algunes no li arribaven mai. Durant molt de temps va rebre comptades visites. Va assabentar-se'n de la mort d'un fill seu en accident per telegrama, i no va poder assistir a l'enterrament, ni va poder compartir el dolor amb ningú. Se'n va assabentar que en diverses ocasions la policia havia hostilitzat la seva dona Winnie: l'havia agredit, li havia desinflat les rodes del cotxe, li escorcollaven contínuament la casa... Mandela va escriure a les autoritats en diverses ocasions, per denunciar els abusos i per reclamar protecció per a ella. Amb ben poc èxit. La impotència de veure els problemes de la seva família li provocaven molt de patiment, i dedicava bona part de les seves cartes a demanar ajuda per resoldre la situació dels seus. Mandela en moltes ocasions es preguntava si un home que hagués triat el seu compromís polític no hauria de renunciar a tenir família. La vida familiar era molt important per a ell, però veia com li era impossible, des de la presó, mantenir-la. En les seves cartes, per exemple, s'hi llegeixen declaracions d'amor per a Winnie, tot i que sabia que no tenia dret a la intimitat i que tots els textos eren llegits. I malgrat els seus esforços la seva relació matrimonial es va anar deteriorant amb el pas del temps. L'estada a la presó li passaria factura per sempre més.

Cap lluita no li era aliena

Mandela no només defensava la seva posició i la dels qui havien estat empresonats amb ell: veterans dirigents del Congrés Nacional Africà i del Partit Comunista. També es va preocupar de reivindicar l'alliberament dels milers d'africans condemnats per la legislació racista, com els empresonats per les manifestacions populars dels anys 1970. En les seves cartes no parava de reivindicar-ne l'alliberament. I no era un home centrat només en la lluita contra l'apartheid. En alguna de les seves cartes, per exemple, manifesta la seva preocupació pel deteriorament del medi ambient sud-africà... És sorprenent veure com Mandela, des de la seva presó, no només estava constantment pendent de la situació sud-africana, sinó que a més a més, mostrava una gran preocupació pel que succeïa a tot el món. El 1979, per exemple, en escriure a la seva dona, es felicitava per la millora de la situació de la dona i feia tot un manifest en favor de la igualtat.

De pres, a interlocutor

A partir de 1980, a Mandela i als seus companys se'ls va permetre llegir diaris i sentir la ràdio. D'aquesta manera estaven puntualment informats d'allò que passava al país. Podien, doncs, en certa mesura, recuperar el pols de l'activitat política. El 1985 les cartes de Mandela donen un gir. Les pressions internacionals sobre el règim d'apartheid no acabaven, el país era ingovernable per les protestes dels negres i es detectava un estancament de l'economia. Les coses havien de canviar. El ministre de Justícia va visitar al qui ja era el pres més famós del món (moltes personalitats s'interessaven per ell; rebia cartes d'ambaixadors, polítics i famosos). I el que va ser un primer apropament sense contingut polític, aviat va donar lloc a un autèntic procés negociador. A finals de 1988 Mandela va ser traslladat a un bungalow, a una presó, on podia rebre de forma discreta visites de personalitats. Des d'allà va gestionar l'alliberament dels seus companys de lluita. De fet, ell elaborava llistes de presos per tal que el govern els anés alliberant. Però el seu objectiu final era un altre: de fet el seu propòsit clar era aconseguir acabar amb el règim racista. Per això va ser el darrer en sortir de la presó, quan els companys alliberats i els altres dirigents de l'ANC ja havien arribat a un acord amb el govern per a la transició a la democràcia.

No abandonar, la lliçó

Mandela mai no va perdre l'esperança de sortir de la presó i d'aconseguir acabar amb el règim d'apartheid. A mesura que la popularitat de Mandela creixia, i que les mostres de solidaritat s'incrementaven, el govern racista va intentar que renunciés als seus principis. Estaven disposats a alliberar-lo sempre i quan s'allunyés de la lluita anti-apartheid. Però Mandela no va cedir mai. A la fi, va ser ell qui va conduir Sud-àfrica a un règim multiracial. I a desgrat del que va patir, no va actuar amb cap ànim de revenja. Si la transició política sud-africana va ser tan exemplar, sens dubte, és mèrit de Mandela. En aquestes Cartes des de la presó s'aprecia tota la grandesa del personatge. Aquesta obra, a vegades excessiva amb les seves 255 cartes, aporta moltes dades sobre Mandela, ja que incorpora moltes missives inèdites. Una obra que ens ajuda a entendre un dels presos polítics més famosos dels darrers temps. I que ens fa admirar la grandesa del seu sacrifici.