Carles Puigdemont publica La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa (ed. La Campana), un llibre sorgit de les seves converses amb el periodista belga Olivier Mouton. Es tracta de la traducció d'un llibre inicialment pensat per al públic belga, i que, per tant, se centra sobretot en el paper d'Europa en tot el procés independentista i en la seva repressió. L'obra es clou amb una crida a una mediació internacional per tal de resoldre la situació de Catalunya.

En clau europea

Puigdemont parteix de la base que la crisi catalana és, abans que res, una crisi europea. Afirma que la reivindicació dels catalans és la dels drets fonamentals que Europa promet, i que per això qüestiona el paper de les seves institucions. El president apunta que la situació actual de Catalunya representa una ocasió única perquè Europa es desmarqui dels comportaments antidemocràtics que s'estan estenent pels Estats Units, i que es consoliden a la Xina i a Rússia. Puigdemont, tot i que considera normal que les institucions europees no reconeguessin Catalunya després de l'1-O, apunta que és imprescindible que actuïn ara: "El senyor Juncker no pot continuar dient que no passa res". I reclama que les institucions europees escoltin els catalans: "¿Som o no som ciutadans europeus?", es pregunta. En canvi Puigdemont valora positivament la sensibilitat de "l'Europa ciutadana", que ha estat més sensible a la denúncia de la repressió.

Un Estat, per a fer què?

Puigdemont reivindica el potencial renovador de la reivindicació sobiranista. "No tenim el menor interès a reproduir un estat que actuï i s'organitzi igual que l'espanyol", argumenta, i critica l'estat espanyol com "un país energèticament inviable, econòmicament sobreendeutat, socialment desequilibrat i democràticament deficient". Com a alternativa proposa "construir una societat culta, educada, democràtica, plural, multilingüe, multicultural i internacional". I reivindica que el futur de Catalunya està garantit per la força de la seva ciutadania. Però alhora reclama una  renovació de les institucions amb més actuacions en defensa dels drets dels més desfavorits.

Afer col·lectiu

Puigdemont és molt conscient que no és l'única víctima de l'onada repressiva, i per tant el seu llibre s'inicia amb una llarga relació dels diferents casos d'empresonats, exiliats i perseguits per causes polítiques a l'Estat espanyol, on hi figuren des del membres del seu govern fins al raper Valtònyc. La denúncia de la involució autoritària del govern espanyol és un dels principals arguments del seu llibre.

Puigdemont va acordar amb Marta Rovira, el 28 d'octubre, marxar a l'exili

Impacte personal

Puigdemont, malgrat tot, en aquest llibre explica la situació en clau personal i per això repassa la seva evolució, la dinàmica que l'ha portat fins on és ara: la catalanitat profundament sentida de la seva família, la influència de Martin Luther King, la seva relació amb l'autonomisme de la vella Convergència ("és evident que no soc de l'estil del meu partit", reconeix quan relata aquells moments), el seu pas per El Punt i per l'Agència Catalana de Notícies, la seva visita a l'Eslovènia tot just independitzada, la seva entrada en política... I, sobretot, l'acceleració de la seva vida que es produeix a partir de la seva designació com president per Artur Mas, que segons ell va acceptar per les seves conviccions independentistes. El seu propòsit era "passar la flama a una nova generació, arribar a una situació una mica més propera a la independència". Però confessa que en tot aquest procés "no ens esperàvem que Madrid respongués amb el Codi Penal". Al llibre, Puigdemont revela com va anar la decisió de marxar-se a l'exili. El 27 d'octubre la major part del Govern va marxar a l'exili (sense que els seus membres estiguessin encara reclamats judicialment), però Puigdemont i Junqueras van quedar-se a Catalunya. El 28 d'octubre Puigdemont es va reunir a l'Empordà amb Marta Rovira, que havia parlat amb els membres del govern a l'exili, i van decidir que la millor opció era marxar per continuar lluitant per la independència a un lloc on tinguessin més marge per a fer política. El dia 29, davant l'amenaça de ser detinguts, Puigdemont i altres membres del Govern van marxar de Catalunya i es van establir a Bèlgica.

La meva vida corre perill

Amenaçat

"En aquesta crisi m'ha tocat fer, a nivell personal, un paper que no m'hauria imaginat mai. En molt poc temps m'ha canviat completament la vida", explica Puigdemont abans de relatar el seu pas per presó, curt però impactant. I a desgrat del seu retorn a Waterloo, el president no viu en una situació ideal: "Vivim personalment sota l'amenaça dels serveis secrets espanyols (...) Jo haig d'anar amb protecció sempre". Afirma estar disposat a "viure empresonat a Espanya", però apunta que l'empresonament no el mouria de les seves conviccions i complicaria la resolució del problema. "La meva vida corre perill", explica al principi d'un capítol, tot i que es reafirma en la seva creença en la no-violència. I afirma que "quan la solució s'hagi normalitzat no vull continuar fent política". I aposta per una "vida senzilla" i per "fruir de les petites coses del dia a dia" amb la seva família.

Debat sobre nacionalisme

Puigdemont aprofita aquest llibre per explicar el sobiranisme català per al públic europeu hostil al nacionalisme. Explica l'independentisme català com un projecte obert, i alhora denuncia el patriotisme constitucionalista espanyol com un fenomen que pot ser extraordinàriament agressiu (i, a més a més, denuncia que manté molts tics franquistes). El president, alhora, intenta justificar que Catalunya, tot i que de menors dimensions que Espanya o França, és un estat perfectament viable. I dedica alguns paràgrafs a explicar al públic estranger que el catalanisme no és un "nacionalisme de rics" i que no té res a veure amb el populisme. Front als nacionalismes agressius, Puigdemont aposta per l'europeisme, però apunta que cal fer profundes reformes a les institucions europees per apropar-les a la ciutadania. I afirma que és imprescindible que la Unió Europea reconegui el dret a l'autodeterminació.

L'Estat espanyol no acceptarà dialogar amb nosaltres a curt termini, almenys pel que fa a l'autodeterminació

Vies de solució

El president apunta que n'està segur que a mitjà termini hi ha una possibilitat de "normalitzar la situació a través del diàleg". Puigdemont no s'enroca en l'1-O i proposa a l'Estat un nou referèndum, i fins i tot estableix que es podrien fixar les condicions de participació i majoria independentista per a validar-lo. Ara bé, afirma que això podria ser una via "sempre que hi hagi el compromís explícit de respectar els resultats". La seva aposta és per una separació amistosa i considera que la medicació europea és essencial per a aconseguir-la, però afirma que es resignaria a que no hi hagués independència si s'exercís el dret a l'autodeterminació i el sobiranisme perdés (i repta al govern espanyol a guanyar-se als catalans oferint-los millor tracte). Puigdemont reconeix que "L'Estat espanyol no acceptarà dialogar amb nosaltres a curt termini, almenys pel que fa a l'autodeterminació". Però també deixa clar que "l'únic que ens faria renunciar a la independència seria perdre un referèndum". Proposa oblidar l'agenda i treballar mitjançant una negociació discreta que permetés restablir la confiança mútua. Aquest, per a Puigdemont, seria el principal paper d'Europa, encara que no ho sigui de forma oficial. i reafirma la seva confiança amb Donald Tusk, el president del Consell Europeu, "l'únic que s'ha expressat d'una manera molt correcta".

En clau exterior

Aquest és un llibre pensat per a un públic estranger, i per tant incorpora algunes dades molt bàsiques que poden ser supèrflues per al públic català informat. Per altra banda, no incorpora grans revelacions, ja que alguns dels afers a que es refereix Puigdemont estan encara subjectes a actuacions judicials, i altres estan candents i prefereix tractar-los amb discreció. Així doncs, la gran aportació d'aquest text és la reflexió sobre el paper de la Unió Europea en el conflicte català i, sobretot, la seva visió sobre les vies per avançar cap a la independència. Puigdemont aposta clarament per un nou referèndum pactat i espera que Espanya mogui fitxa. Ell està a l'espera.