Breitbart News és la web que més ha fet per la candidatura de Donald Trump a la presidència. El seu conseller-delegat, Stephen Bannon, és ara el cap d'estratègia del president electe. Breitbart defensa sense embuts posicions ultraconservadores i antiestablishment, vorejant la xenofòbia i el racisme per dins i per fora. Al gener del 2017, Breitbart obrirà edicions a França i a Alemanya, com va fer al Regne Unit al febrer del 2014 o a Israel al novembre del 2015.

Breitbart és la web de referència de milions de nord-americans que senten fàstic o es veuen perjudicats per la cultura progre, la correcció política i la globalització. Andrew Breitbart la va fundar el 2007 en adonar-se que aquesta gent no tenia capçalera de referència, perquè fins i tot consideraven que les capçaleres conservadores no ho eren prou o que els hi mancava combativitat.

Abans de les presidencials de novembre del 2016, tenia 45 milions d’usuaris únics mensuals (The New York Times en té 70 milions i The Huffington Post, 110). Gens malament per una web alternativa, sobretot si es considera que la redacció no arriba al centenar de persones contra les 1.300 del Times.

Desembarca a Europa

Podria arrelar Breitbart a Espanya? “El seu model, en realitat, consisteix a infectar un moviment polític” d’oposició establert, explica a El Nacional Angelo Carusone, president del think thank progressista Media Matters. “Aquest moviment sí que existia al Regne Unit: l’UKIP [el partit xenòfob i antieuropeu de Nigel Farage]”.

A França i Alemanya també té on emparar-se: el Front Nacional (FN) de Marine Le Pen i Alternativa per Alemanya (AfD), de Frauke Petry.

El primer pas es identificar al país on volen anar algun partit d’oposició de la seva línia i cercar els sentiments que l’impulsen: contra els immigrants, el feminisme, la globalització, una altra raça..., explica Carusone. Breitbart “genera animositat” contra aquests grups “publicant contingut més o menys en línia amb el partit” al que s’acosta. Els representants del partit “en parlen quan apareixen a les teles, ràdios o diaris i això dóna a Breitbart una legitimitat afegida entre la comunitat en la que volen créixer i dins el partit triat. Són especialistes en construir aquesta dinàmica”, conclou.

En el cas de l’UKIP, la simbiosi amb Breitbart London era tan intensa que el sotsdirector de la web, Raheem Kassam, va deixar la publicació per a dirigir el gabinet de Nigel Farage, el líder del partit. Un cop passades les eleccions i fracassar en l’intent de presidir l’UKIP, Kassam va tornar a la publicació com a director. Breitbart va esdevenir un dels motors de la campanya del Brèxit i l’UKIP reforçava el seu paper de referència entre els seus simpatitzants.

És el mateix que pretenen fer a França i Alemanya. Podrien fer-ho a Espanya? La clau és si hi ha algun partit orfe o comunitats extremistes actives que necessitin un catalitzador que les unifiqui. A Alemanya i França, els dos partits de referència, FN i AfD, tenen representació política consistent i les enquestes els hi donen perspectives de créixer.

Un indicador interessant de l’activisme a l’entorn d’aquests partits és la seva potència en xarxes socials. Jakub Goda ha comparat els partits pel nombre de likes a Facebook en un dia i els resultats que les últimes enquestes els hi donen:

Columna dreta: enquestes electorals. Esquerra: likes a Facebook.

Goda conclou que els partits populistes anti-establishment de la dreta, “amb el combustible de les mentides, la propaganda i l’odi difosos viralment” tenen a Facebook una repercussió desproporcionada respecte a la intenció de vot que els atorguen les enquestes. Passa igual a d’altres països (Hongria, Finlàndia) i també on el populisme cau més a l’esquerra, com és el cas d'Itàlia.

Aquest és el territori perfecte per a Breitbart. No només perquè els activistes són els seus millors usuaris sinó també perquè la lectura que més cerquen són els comentaris dels altres usuaris, la part segurament més tòxica dels continguts que publiquen.

El seu model de negoci és poc clar. Jurídicament són una empresa, no una ONG o una fundació. No promouen les donacions, encara que el seu impuls original prové d’una donació de 10 milions de dòlars, pel cap baix, que els va fer el multimilionari nord-americà Robert Mercer.

La publicitat és escassa i hi ha un grapat de companyies que han decidit no anunciar-s’hi: Kellogg (aliments), Allstate (assegurances), Warby Parker (ulleres), Earthlink i Sofi (internet) o BMW. Altres, com Nissan, han decidit quedar-s’hi, potser que els muntin una campanya en contra com li ha passat a Kellogg.

Un negoci fosc

Breitbart no fa públics els seus comptes. També evita demanar o sol·licitar ajuts o credencials que els exigirien fer pública aquesta informació. “Ells de tot això ni en parlen. El que em sembla clar és que no tenen prou ingressos per a sostenir les seves operacions. Han de tenir alguna altra font de finançament”, sospita Carusone, per a qui “tot això no és el que més els preocupa, en el sentit de que estan més interessats en fer avançar la seva ideologia i la seva agenda política”.

“Menteixen, enganyen, intimiden, assetgen, proven de suprimir o d’eliminar les activitats dels que se’ls hi oposen. No diria que són un mitjà informatiu sinó més aviat el nexe organitzatiu d’una comunitat. Semblen una web informativa però són una eina organitzativa. D’aquí és d’on ve el seu poder polític”, explica Carusone.

En aquest sentit, tenen el camp obert. A França, publicacions conservadores com Valeurs Actuelles guanyen popularitat a remolc de Marine Le Pen, però els hi manca una presència activa i professional a Internet, explica Paul Ackermann, el director de Le Huffington Post. François Godard, un analista, comenta que el públic més populista no té mitjà de referència i fa una observació aguda: els comentaris a les webs dels diaris Le Monde o Le Figaro “estan més en sintonia amb el punt de vista de Breitbart que amb els continguts dels mateixos diaris”.

A Alemanya passa una cosa semblant. Certament, com recorda The Economist, és complicat promoure un mèdia de dreta dura a causa del passat nazi i les lleis sobre el discurs de l'odi i l'antisemitisme. La promesa, però, és gran. A Gran Bretanya, l'audiència de Breitbart ha crescut un 135% any rere any, fins als quinze milions de visites mensuals al juliol. Per què no haurien de repetir l'èxit en altres països?