Bernat Dedéu (Barcelona, 1979) és “filòsof i músic en construcció”, segons diu ell mateix. Escriu a El Nacional i a La Torre de les Hores, el seu blog; fa classes de Relacions Internacionals a la Facultat de Comunicació Blanquerna; redacta la seva tesi doctoral. També vol ser president de l’Ateneu Barcelonès, aka “la casa”, que celebrarà eleccions el 16 de març del 2017. Dedéu és un líder improbable que ha aplegat un grup de gent de la seva generació en una candidatura amb aire de noucentisme laportista –metafòricament parlant i vostè perdoni– on el paper dels “nois del powerpoint” el fan uns/es joves tigres/sses de bon expedient acadèmic i acreditades condicions intel·lectuals per pensar, crear, provocar, burxar. Ell segueix de prop la màxima d’un dels seus referents, Salvador Sostres (“escriure és posar-se en problemes”), encara que algun cop ho visqui a la inversa i, si no té problemes, li sembla que no ha escrit. Al seu grup hi ha persones més creatives que executives, més de penya i editorial que de departament d’universitat i màster. Si guanyen, però, els tocarà gestionar i aplicar un programa molt compromès. El seu.

Té nom, la seva candidatura?
“Ordre i Aventura”, com la cançó de Mishima. “Ordre” vol dir fer endreça i “aventura” tornar al pensament de principis del segle XX, al país lliure, a la tradició, a la contemporaneïtat.

Quin és el seu referent?
Som deutors de Prat de la Riba, de fer pocs discursos i de pencar molt. L’ordre és la Mancomunitat, les biblioteques, la proporció, el bon finançament, l’endreç. L’aventura és el Glossari de Xènius, el periodisme arriscat, la llibertat, la impertinència…

L’Ateneu té 4.015 socis. L’any 2015, sumades les altes i restades les baixes, se’n van fer 37 de nous. Tres al mes. Una entitat amb 150 anys d’antiguitat no hauria de semblar-se a La Vanguardia, posem per cas, que té uns 40.000 subscriptors?
És que ens hem desconnectat del present i no tenim res a oferir. La majoria de barcelonins considera que l'activitat de l’Ateneu no és prou interessant per fer-se'n soci. El paper de l’Ateneu hauria de ser, des de la tradició de la casa, afavorir un espai de creació contemporània que marqui l’agenda cultural de Barcelona els propers 25 anys.

No li ve gran aquest objectiu entre tantes entitats i institucions culturals com té Barcelona? Quin és el pla?
El pla som nosaltres.

Expliqui’s.
El pla és tornar a captar talent. Els creadors actuals en qualsevol de les set arts i la cultura digital han de tenir la casa com a refugi i centre neuràlgic. Les línies mestres de la creació barcelonina s’han de fer a l’Ateneu, com passava a principis del segle XX.

Què passava a principis del segle XX?
Josep Maria de Sagarra traduïa les grans obres de la cultura europea en aquest palau, Eugeni d’Ors escrivia les seves gasetilles a la biblioteca... Tota una sèrie de creadors confluïen en un punt de trobada que era l’Ateneu i les seves tertúlies. Això és el que hem perdut. Som una entitat que rep molt coneixement de fora però no en genera de propi.

Sagarra i d’Ors ja no hi són. Vostès què volen fer en concret?
Volem revertir la programació cultural. Passar d’actes presencials i conferències magistrals a la creació i al coworking que des de l’Ateneu viatgin al món. Per exemple, volem acollir als viquipedistes catalans, que són línia principal de difusió de la cultura catalana arreu del món. Volem que qualsevol pensador europeu important que visiti Barcelona hagi de passar per aquesta casa. També ens agradaria que tots aquells que escriuen periodisme de qualitat a Catalunya el facin aquí. Volem crear una editorial, Edicions de l’Ateneu, que continuï la tasca patrimonial en literatura, pensament i periodisme català feta per Quaderns Crema. Perquè si no hi ha un sentit del patrimoni, del passat, no hi pot haver contemporaneïtat. Volem fer ressorgir aquest passat i crear una nova contemporaneïtat.

I les altres arts?
Les dues activitats que el soci més considera són el cinema i la música. En cine està sorgint molt talent. Es poden fer activitats de formació en guionatge lligades al món de l’audiovisual que és on l’escriptura té una sortida més contemporània. El món de les sèries, per exemple, que és on es fa la millor narrativa del món, si més no als Estats Units, no existeix a l’Ateneu. En música també apareix molt talent, sobretot entre la nova fornada de joves músics de l’Esmuc, que no tenen possibilitat d’estar presents amb regularitat als auditoris catalans. L’art i la creació literària, artística i audiovisual digitals també necessita espais de treball, de tranquil·litat i de comunicació entre els seus creadors. Volem que aquesta generació, la més ben formada de la història, tingui a l’Ateneu un indret on interpretar el seu art.

Vol dir que els creadors digitals acudiran a l’Ateneu?
Hem d’anar a buscar aquest talent i oferir-los el nostre espai, el nostre personal, la nostra promoció... que és el que no ha fet aquesta junta ni les anteriors.

És a dir, repetir en altres àmbits l’èxit de l’Escola d’Escriptura?
Exacte. La de l'Ateneu és l’escola d’escriptura amb més activitat del món després de la de Nova York. Però l’activitat dels socis que s’hi formen [els que es matriculen a l’escola passen a ser, automàticament, socis de l’Ateneu] no reverteix després en la casa, perquè quan acaben els cursos decideixen que la seva etapa ateneística ja ha acabat i no renoven. És un gran desencert de què la junta actual tampoc se n’ha cuidat. No s’han buscat esquers perquè aquestes persones, molt més joves que la mitjana, es quedin. No pot ser que te’n vagis un cop has après a escriure. Has de voler quedar-te perquè tindràs per companyia els millors escriptors del país.

Amb tots aquests plans, no s’arrisquen a trepitjar el territori d’altres i generar enrenou?
La competència sempre és bona. El que no és bo és l’ensopiment.

Un projecte com el que descriu, buscarà l’encaix amb el que ja fan altres entitats i institucions o acabarà transformant l’Ateneu en una altra capelleta —potser millor, però capelleta—?
Més que les capelletes, el problema de molts creadors és que no tenen un punt de trobada on intercanviar el seu talent. Nosaltres busquem donar xarxa al coneixement entre persones de diferents interessos. Un guionista que busca un realitzador, periodistes que cerquen lectures per millorar la seva prosa... Aquestes eines culturals han d’estar vives i disponibles a través de l’Ateneu. No és tant qüestió de capelletes com de trobar un entorn on la creació individual tingui un sentit col·lectiu, on el talent trobi escalf i pugui exportar-se.

Vol dir que això no es fa?
L’Ateneu d’ara fa una programació cultural dels anys setanta, basada en lliçons magistrals, amb un impacte molt minso en la societat. Cal rejovenir la casa, que té un 73% de socis més grans de 50 anys. Volem saba nova i potenciarem l’ingrés de socis més joves: en farem 500 nous en cinc anys.

En quina mena de nous socis pensa?
L’Albert Serra [el director de cine] és un personatge prototípic. Hauria de ser soci de l’Ateneu i no ho és. El David Carabén [líder i cantant de Mishima] també.

I per què no en són?
Perquè la casa només els ofereix passat i nostàlgia. No els atorga cap sentit d’exclusivitat ni els dóna contactes que els interessin.

I tot això qui ho pagarà?
El soci amb la seva quota. És la gran fortalesa de l’Ateneu, que podria sobreviure sense altres ajuts.

Volia dir qui paga els plans de la seva candidatura.
Gastant menys. Disminuirem el nombre d’actes perquè el nostre personal no vagi tan estressat. Sovint fem 40 o 50 actes al mes. Cal ser més selectius, fer-ne menys, més fàcils de comunicar i amb més impacte. També podem aprofitar millor els recursos de la casa: el lloguer d’aules i espais, la concessió del bar i del restaurant, digitalitzar les trameses dels programes, ser més eficients amb els recursos energètics...

Manen, els socis de l’Ateneu?
Els socis són el patrimoni de la casa. Vénen aquí perquè troben un espai de cultura lliure, despolititzat, encara que últimament s’ha polititzat i això és un error. Malauradament, aquest espai va a menys. Un 40% dels socis no acut mai a les activitats. Això vol dir que cal actualitzar la programació i preguntar-los què volen. Els actes que farem continuaran oberts als no-socis, però l’Ateneu té vocació privada i hem de desenvolupar un sentit d’exclusivitat de manera que la gent tingui ganes de fer-se'n soci.

Per què diu que l'Ateneu s’ha polititzat?
Aquesta junta ha convertit l’Ateneu en una sectorial de l’ANC o de l’Òmnium. És un gravíssim error. També va hostatjar un acte de Barcelona en Comú. Si som escollits, es parlarà a l’Ateneu de la política cultural dels partits? Evidentment. Vindran personalitats polítiques? Només faltaria. Però cap partit celebrarà actes a l’Ateneu.

El proper conseller de Cultura ha de sorgir de l’Ateneu?
L’Ateneu és per nosaltres un fi en si mateix. No pensem en el després ni en actuar com un lobby. Pensem destinar el millor temps de les nostres vides en favor d’una casa que estimem. No tenim cap més pretensió. Volem que l’Ateneu sigui el punt neuràlgic d’una nova renaixença cultural. Si això genera influència, meravellós. Però ens volem centrar en el bon funcionament de la casa i en els seus socis. Nosaltres no direm què farem: nosaltres farem. No direm que volem una institució cada cop més diferenciada del poder públic: ho serà.

Qui més hi ha a la seva candidatura?
La filòsofa Anna Punsoda, l’economista Lluís Mosella, la bibliotecària i gestora cultural Maria de Ballivana, l’expert en geopolítica i estudis de guerra Eduard Peris, l’escriptor i periodista Joan Safont, la crítica literària Marina Porras, el divulgador musical Pere Andreu Jariod i l’historiador i periodista Xavier Carmaniu; un marrec de 18 anys, Alexander Golovín, l’escriptor Enric Vila... Representem allò que molts anomenen les generacions més ben formades de la nostra història. Gent que s’ha dedicat tota la vida a buscar-se les garrofes ordint projectes culturals i empresarials.

Diria que molts d’aquests noms són de tirada liberal.
No som una candidatura liberal, ni d’esquerres ni de dretes. Som ciutadans lliures que exerceixen les seves professions amb la màxima llibertat i que s’interessen per tot el que sigui cultura i talent. Som liberals perquè creiem que la llibertat —i la llibertat d’elecció— és fonamental. La idea de fons és que farem una gestió cultural a l’alçada de la capital de l’Estat d’un país lliure.

Alguns de vostès es van conèixer a la Fundació Catalunya Oberta, altres a l'Avui o a El Matí; altres pertanyen al Col·lectiu de Catalans Lliures o se’ls ha vist participar en actes de Demòcrates.
Amb la majoria ens hem conegut a través de llegir-nos els articles i coincidir en saraus culturals i periodístics de la ciutat, com passa amb en Safont o en Vila. A l'Eduard Peris el vaig conèixer durant els meus anys a Nova York, quan ell estudiava a Columbia. En altres casos ens hem conegut a la mateixa Biblioteca de la casa. He pogut formar un grup amb gent que conec personalment i intensa de fa molts anys. Qualsevol d'ells podria presidir l’Ateneu.

Vostè és un columnista polèmic. A la campanya per la junta l'acusaran de recórrer sovint a l'insult.
No he insultat mai ningú als meus articles. He descrit les situacions que es presenten davant dels meus ulls amb les paraules que considero oportunes. Davant de situacions dures he utilitzat paraules dures i les seguiré utilitzant. Sóc un home vehement amb les coses que m’importen i que estimo. Si no, no seria jo i trairia la gent.