El bandolerisme català de les centúries del 1500 i del 1600 va ser la cara visible d'un conflicte civil de gran abast que va enfrontar la societat del país durant un segle i mig llarg. Lluny de la imatge romàntica que en va fabricar la Renaixença, el fenomen bandoler va ser una autèntica tragèdia. La punta de l'iceberg d'un paisatge de violència generalitzada i institucionalitzada. Serrallonga, Rocaguinarda, Torrent, Badia, Llió, Barba i molts altres van sembrar el país de mort en nom i en benefici dels seus patrons. El partit cadell, que representava els interessos d'una nova classe urbana -artesana i mercantil-; i el partit nyerro, que vetllava els privilegis d'una vella classe rural -feudal i clerical-. La ferida mal suturada de la guerra dels Remences -la guerra civil catalana de la centúria del 1400, que va liquidar el feudalisme sense arribar a soterrar-lo- va supurar durant un segle i mig llarg. I el bandolerisme va ser la infecció que amenaçava amb la gangrena de la societat.
La Catalunya del 1500
El Principat es va desvetllar a l'Edat Moderna i al Renaixement després d'una llarga nit d'epidèmies (la Pesta Negra i els seus rebrots), de crisis socials (les guerres civils dels Remences i la seva versió barcelonina de la Biga i la Busca), i de crisis econòmiques (la devastadora suma de pestes i de guerres). Amb aquest paisatge s'explica que el país presentés unes dades demogràfiques pobres. Catalunya era un solar de cendra i fum amb poc més de 250.000 pobladors i Barcelona albergava poc més de 30.000 habitants. Unes xifres molt modestes si les comparem amb les dels veïns: el Rei de França reunia 15 milions de súbdits i París havia superat el mig milió d'habitants, i el de Castella uns 4 milions i Sevilla -la capital econòmica- albergava 75.000 habitants. A la Corona d'Aragó només València, amb 100.000 habitants -la ciutat més poblada de la península-, i Nàpols, amb 75.000, seguien el ritme global.
Cervera a l'any 1700
Mar i Muntanya
La societat catalana de l'època no hauria inspirat els celebrats plats contemporanis que combinen productes de la terra i de la mar. La població estava concentrada a les planes interiors i a la muntanya del país. Les comarques de la Catalunya central i de les planes de Lleida eren les més densament poblades i, rosegant-los els talons, les seguien les comarques pirinenques. També, per la perversa lògica del sistema, eren les més conflictives a nivell social i econòmic. Allò de no soterrar el mort -el sistema feudal- tenia un preu i va tenir unes conseqüències que expliquen a bastament l'explosió del fenomen del bandolerisme. Les planes de Vic i de Cervera van ser l'escenari permanent del conflicte. El que -durant la segona meitat de la centúria del 1500- va enfrontar sense treva les colles de Gabriel Torrent de la Goula Trucafort -capità dels bandolers cadells- i de Pere Rocaguinarda Perot lo Lladre -capità dels bandolers nyerros-.
Clima de violència
La brega no quedava reduïda a les accions entre Torrent i Rocaguinarda. Al voltant de les seves colles -que en ocasions reunien més de 100 bandolers a cavall- hi havia un potent entramat format per grups més reduïts que gravitaven en l'òrbita respectiva dels grans caps, i per bona part de la població que els prestava ajut i refugi. En aquest punt és on entra en joc la Justícia hispànica. El bandolerisme era la prioritat dels virreis -els representants de la monarquia hispànica al Principat, l'equivalent a l'actual delegat del Gobierno-. I va ser la tomba política de la immensa majoria de personatges que van ocupar un càrrec concebut, des de Madrid, com un trampolí. Destaca, reveladorament, l'informe que el virrei Hurtado (1614) va trametre al primer ministre Lerma: “No se puede más, que la tierra los produce como hongos, ella los fomenta y defiende”, referit als bandolers. Manifestació palmària d'impotència per acabar amb el fenomen del bandolerisme.
El bandolerisme com a pretext
El clima de violència permanent va projectar una imatge estigmatitzada de la societat -i del govern- catalans que va generar una propaganda d'Estat molt inclinada a la intervenció militar. El 1611 el comboi de moneda per pagar les soldades dels Tercios de Castilla a Flandes va ser assaltat a Hostalets (Segarra) per la colla del nyerro Barbeta. 3 milions de ducados castellans procedents de l'expropiació al corrupte funcionari Franqueza. Poc temps després, en plena espiral de tensió, Quevedo -figura senyera de la literatura castellana i un dels grans propagandistes de la política d'Estat- va publicar “... el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió” i “... en tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. I el primer ministre Olivares va trametre un informe al Rei proposant engreixar el conflicte per justificar la invasió militar castellana i la liquidació del govern català.
Barcelona en un dibuix de l'any 1572
La Catalunya del 1600
L'any 1635 el paisatge social i econòmic català havia canviat substancialment respecte a la centúria anterior. Hi havia un element nou: la immigració occitana que canviaria per sempre la fesomia del país. La població s'havia duplicat. I els problemes d'ordre públic, també. La terrible crisi que arrenca el 1635 va comportar l'ensorrament de tot l'aparell productiu. Olivares havia inoculat el virus de l'especulació d'aliments, una pràctica monstruosa que es dirigia des de l'oficina del virrei i que va tenir efectes devastadors. Els salaris van caure en picat i els preus dels aliments bàsics van assolir nivells mai vistos. La petita pagesia propietària i el petit artesanat es van ensorrar, i els negociants -els banquers de l'època- van convertir el país en una corrua de desnonaments. Els boscos es van omplir de gent desclassada, expulsada pel sistema, que van passar a alimentar el fenomen de la violència. La intervenció militar, la tesi d'Olivares, quedava justificada.
Nyerros, Olivares i el Rei
La trajectòria de Rocaguinarda i de Serrallonga, o la de Torrent i la de Barba, revelen com la Justícia hispànica aplicava diferents mesures en funció del partit que representaven els caps bandolers. El partit nyerro era un dels vèrtexs que dibuixava el triangle de complicitats entre el Rei hispànic, la Cort de Madrid, i la noblesa arruïnada catalana. L'assalt al comboi de moneda a Hostalets és una prova evident del nivell extrem de corrupció que es respirava dins d'aquell triangle.
Rocaguinarda, capità dels exèrcits nyerros, va ser convidat pel virrei Colonna a acollir-se a un indult a canvi d'abandonar la seva carrera de crims i de destrucció. Nomenat capità dels Tercios de Castilla a Nàpols, va viure fins més enllà dels 50 anys -una edat avançada per l'època- i va morir plàcidament al llit dels seus aposentos. I el partit nyerro el va substituir per un altre element més sanguinari: Joan Badia Tallaferro, eliminat 5 anys després pels seus, quan va perdre el sentit de qui manava realment.
Cadells i la Justícia hispànica
A Pere Barba Barbeta, el cap del cop a Hostalets, li van buscar un exili daurat -i controlat- a Roma. Fins que li va passar alguna cosa semblant a Badia. Llavors, curiosament, el van trobar de seguida en una casa dels Borgos -sospitosament a tocar de la vaticana plaça de Sant Pere- i el van dur engrillonat a Barcelona per executar-lo i esquarterar-lo. En presència del virrei hispànic i de la seva cort de corruptes. En canvi, Torrent o Serrallonga -per esmentar només dos exemples- van patir una persecució extenuant, un judici implacable i una mort presentada com a públic escarment. Gabriel Torrent Trucafort i Joan Sala Serrallonga tenien una carrera de crims i de destrucció tan llarga i tan ampla com Rocaguinarda, com Barba o com Badia. Però portaven una màcula afegida: eren del partit Cadell. El partit de Joan Fontanella i de Pau Claris, que el 1638 prendria el control de la Generalitat i que el 1641 proclamaria la primera República catalana.