Tot aprofitant que enguany se celebra l'Any Bertrana, Rata Editorial presenta un dels llibres emblemàtics d'Aurora Bertrana (1892-1974), Paradisos oceànics. Una obra en què es demostra que Aurora va ser molt més que la filla de Prudenci Bertrana, com alguns l'han considerat. Va ser una dona trencadora, que va superar les barreres que habitualment patien les dones de la seva l'època: va viatjar pel món, va dedicar-se a la música i a la literatura... Les seves experiències a la Polinèsia, i les anècdotes que li van explicar els seus amics i companys, són la base d'aquest text, publicat inicialment el 1930.
Aurora Bertrana durant la seva estada a Oceania. Foto: Fons personal d'Aurora Bertrana i Denys Choffat.
Un exili daurat
Bertrana va sortir de Catalunya i es va dedicar a veure món. A Suïssa, on va viure una llarga temporada, va integrar-se en un grup femení de jazz, un dels primers que va existir a Europa. De 1926 a 1929 va viatjar per la Polinèsia Francesa amb el seu marit, una experiència de la que en sortiria el text inicial de Paradisos oceànics, el primer llibre de Bertrana. En un temps en què viatjar a París o a Nova York era, per als catalans, veure món, Bertrana va superar límits. I mentre alguns intel·lectuals aventurers viatjaven a la URSS a la recerca del paradís del proletariat, Bertrana va preferir anar-se'n a Oceania, a la recerca del paradís de la sensualitat. I va explicar-ho, en primera persona, a Paradisos oceànics.
Expedició de pesca. Foto: Fons personal d'Aurora Bertrana i Denys Choffat.
Orientalisme
El llibre de Bertrana traspua orientalisme, al mateix nivell que les cèlebres pintures de Marià Fortuny. Si al Marroc, en un viatge posterior, Bertrana buscava un país "sensual i fanàtic", la societat polinèsia, per a ella, era un exemple de cultura sensual i tolerant. Bertrana es va recrear en els tòpics del territori, ja expressats anteriorment per viatgers i escriptors colonialistes. Però potser és l'abundància d'estereotips la que fa que el text de Bertrana funcioni tan bé en l'actualitat, probablement perquè la visió mítica de Polinèsia ha canviat poc. Aurora Bertrana estava fascinada pel mateix pel que l'Oceania mítica continua fascinant els europeus: tolerància sexual, aigües cristal·lines, bellesa del paisatge i dels cossos,danses lascives, platges idíl·liques, boscos espessos... Paradisos oceànics entronca en aquest sentit amb les tradicions literàries francòfona i anglòfona, però és absolutament excepcional en la catalana (tot i que els catalans rebien els mateixos mites sobre Oceania a través de la literatura en d'altres llengües, però també del cinema, les revistes il·lustrades...).
Dansaires en repòs. Foto: Fons personal d'Aurora Bertrana i Denys Choffat.
Lluny de l'etnografia
Bertrana no pensava en retratar les poblacions que veia. No intentava fer una obra etnogràfica, perquè més que interessada en "l'altre" està interessada en les reaccions que generava en ella la presència de "l'altre". Paradisos oceànics no és un llibre escrit des de la ciència, sinó des del sentiment. De fet, algunes descripcions són clarament errònies, com quan Bertrana parla de "la llengua polinèsia" (quan en realitat a Polinèsia es parlen nombroses llengües diferents). Però Bertrana, front als colonialistes, té una posició que l'apropa als antropòlegs: l'absoluta manca de voluntat moralitzadora. Bertrana no vol convertir als polinesis, no creu que la civilització occidental sigui superior a la local en tots els seus aspectes, ni vol que els illencs que canvïin els seus valors. De fet, els seus relats traspuen una simpatia difusa per la cultura dels polinesis, i fins i tot una certa admiració per aquells que havien resistit als europeus quan van arribar a les illes. Però aquesta simpatia no va associada a una condemna del colonialisme, tot i que en alguns punts dels relats ironitza sobre els personatges colonials (res a veure amb la duresa d'un Simenon o d'un André Gide, per exemple). I és que la visió de l'altre de Bertrana no està exempta, a vegades, de racisme. Com quan descriu als xinesos, "prodigiosa raça celeste": "Un xinès sol no pot assumir una responsabilitat per petita que sigui".
Purou, chica tahitiana. Foto: Fons personal d'Aurora Bertrana i Denys Choffat.
Des de la veranda
Aurora Bertrana va fer un viatge absolutament elitista. En aquell moment els que viatjaven eren pocs. Es necessitaven molts diners per anar a l'altre extrem del món, quan encara no s'havien generalitzat els tour-operadors i la velocitat de desplaçament era ben lenta. Als privilegis econòmics se li sumaven els privilegis racials derivats de la situació colonial que es vivia en aquell moment a la Polinèsia francesa. Bertrana va viure en una casa a l'estil indígena, però gaudia de privilegis que els autòctons no tenien. De fet, Aurora Bertrana tenia curiositat per ficar-se arreu, a Papeete i als altres indrets de Polinèsia, però sempre va mantenir una clara barrera respecte als autòctons. I era molt sincera sobre les seves vivències: confessava que la Polinèsia que havia viscut no era la que havien viscut els grans aventurers d'unes dècades abans, com Pierre Loti. Confessava que, en la seva època, el turisme ja formava part dels circuits comercials de l'illa i s'associava a la prostitució, l'exotisme, el comerç de drogues... Bertrana no va viure aventures com les de Jack London als Mars del Sud, sinó experiències dures, però no gens perilloses: manca de llum, grans tempestes, menges estranyes, llits incòmodes... Alguns autors actuals de literatura de viatges no ho reconeixen tan clarament.
Ball upa-upa. Foto: Fons personal d'Aurora Bertrana i Denys Choffat.
Edició completa
La voluntat de l'editorial Rata era oferir una versió el més completa possible dels Paradisos oceànics. Per això s'ha complementat l'edició inicial en català, amb els relats que apareixien a la posterior edició castellana i que no figuraven a la primera edició catalana. Se n'ha encarregat de la traducció Jenn Díaz. Però, a més a més, el llibre incorpora un element que li dóna molta rellevància al text: les fotografies que van fer Bertrana i el seu espòs a Polinèsia; unes imatges que no són d'una qualitat extraordinària, però que constitueixen un element de primer ordre per entendre les vivències d'Aurora Bertrana a Oceania. A més a més, el text compta amb una sèrie de breus pròlegs i epílegs que ajuden a emmarcar el personatge i la seva obra sense enfarfegar. Una edició de luxe que constitueix el millor homenatge que es podia fer en l'Any Bertrana, a Aurora Bertrana, una autora que val la pena descobrir, perquè escrivia magníficament bé.
Fotografia de portada: Badia de Hamené (Raiatea). Fons personal d'Aurora Bertrana i Denys Choffat.