Roca Editorial publica Amb uns altres ulls. La biografia de Montserrat Roig, de Betsabé Garcia (l'edició original en castellà l'ha editat la mateixa editorial). Als 25 anys de la mort de la periodista catalana, aquesta obra ens permet recuperar un personatge que en vida va resultar molt incòmode i que, després de morta, no sempre se l'ha valorat prou al món de les lletres catalanes.

Els inicis

Montserrat Roig (1946-1991) va néixer a l'Espanya grisa i fosca de la postguerra. Va viure en primera persona la repressió ideològica i el classisme imperant quan era a l'escola de les monges de la Divina Pastora. Amb uns altres ulls explica que va començar a relacionar-se amb cercles crítics amb la dictadura quan va ingressar a l'Institut Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on va conèixer Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat, i va fer amistat amb la fotògrafa Pilar Aymerich, una amistat que es perllongaria durant tota la vida.

Polifacètica

Montserrat Roig estava decidida a viure de l'escriptura, però va haver de passar per feines múltiples. Va treballar en premsa, va donar classes a la universitat, va escriure novel·les, va col·laborar amb l'Enciclopèdia Catalana, va fer estudis històrics, va dedicar-se a la televisió... Així i tot, sovint va tenir problemes per arribar a fi de mes. Malgrat tot, va trobar temps per involucrar-se en política: va participar en la Caputxinada, va difondre el feminisme i va militar al PSUC (fins i tot va presentar-se, sense sort, a les eleccions generals de 1977).

La més cosmopolita

Montserrat Roig va escapar a les dinàmiques bastant localistes de la literatura catalana de l'època. Roig va viatjar molt: va passar temporades a Itàlia, a la Gran Bretanya, a França... També va visitar Amèrica: l'Argentina, els Estats Units, Mèxic... I sobretot, Rússia, un país que la va fascinar i que va inspirar L'agulla daurada, un  reportatge sobre el setge nazi a Leningrad. L'experiència vital de Roig, que depassava en molt els límits del país, va convertir-la en un personatge extremadament crític amb les petiteses de la cultura catalana. Roig tenia la clara voluntat de convertir la cultura catalana en una cultura amb voluntat universal.

Disconforme

Montserrat Roig va resultar incòmoda, perquè va qüestionar algunes de les patums de la cultura catalana. A més a més, sempre va reivindicar els seus drets com a dona i com a professional, una cosa que no sempre era ben vista al món de la cultura, on alguns creien que els escriptors havien de dedicar-se a la cultura catalana per vocació. Ella va reivindicar-se com a escriptora professional, que havia de cobrar de forma digna. La seva forma de ser, crítica i reivindicativa, la va dur a problemes laborals en diverses ocasions: va xocar amb els dirigents d'Enciclopèdia Catalana i fins i tot va ser expulsada de Televisió Espanyola pels seus posicionaments.

Catalans als camps nazis

Montserrat Roig, amb el seu llibre Els catalans als camps nazis, va ser qui va posar al descobert una tragèdia ocultada al nostre país: la mort de milers de catalans als camps de concentració nazis. El franquisme sempre ho havia amagat, perquè se'l podia acusar de complicitat per no haver defensat els seus connacionals davant els seus aliats nazis. Roig, després de moltes traumàtiques entrevistes, va donar a conèixer l'experiència dels supervivents: les tortures, la misèria, les humiliacions, la mort, els forns crematoris... Una obra que va resultar molt complicada de fer, però a la que ella es va dedicar amb especial fervor. La realització d'aquest reportatge va canviar la vida de Roig, perquè va haver d'enfrontar-se a la tragèdia vital dels antics interns que va entrevistar. Després d'això, com a periodista, no va deixar de denunciar tots els abusos de la ultradreta.

Progressista sense dogmatisme

Montserrat Roig va simpatitzar amb el PSUC, i bona part dels seus companys i amics militaven en aquesta formació. Ella va incorporar-s'hi durant una temporada, i sempre va sentir-se pròxima a aquest partit, però no va amagar les seves discrepàncies amb els comunistes catalans. A la fi va ser exclosa, per no plegar-se a la rígida ortodòxia partidista psuquera. Joan Fuster, que va fer amistat amb ella, descrivia la seva "personalitat literària" de forma molt realista. "Feminista? Posem-hi: dona. Catalanista? Diguem-ne: catalana. Marxista? Com la majoria dels marxistes del país: aproximativament". De bon principi, com a escriptora, ella va decidir escriure sobre la burgesia catalana, i no sobre els obrers (com defensaven alguns comunistes que hauria de fer), perquè reconeixia que el seu món, el que podia descriure i criticar, era el món de la burgesia catalana. Però això, justament, la va dur a distanciar-se dels posicionaments pujolistes, que rebutjava visceralment pel seu conservadorisme burgès.

Desil·lusions

El realisme, en Montserrat Roig, sempre va ser més fort que el seu esquerranisme. A desgrat de la seva fascinació pel món soviètic, no va deixar de remarcar l'opressió patida pels habitants de l'URSS. Mentre d'altres autors catalans, com Víctor Mora, miraven fascinats el "maig francès" de 1968, Roig se'l plantejava de forma molt més crítica, i augurava que no duria a una revolució proletària, sinó a l'aprofundiment de la revolució burgesa. Quan tothom elogiava el destape, ella va posicionar-se en contra. La periodista també es va sentir molt decebuda amb la transició i de la política d'oblit que va impulsar: "Tinguem en compte que Franco va morir al llit. Ara bé, oblidar com estem oblidant moltes coses, resulta perillós. Som fills del franquisme, de les coses bones i de les coses dolentes de l'època franquista". El temps li donaria la raó.

Al marge de la gauche divine

En una Barcelona en què alguns sectors de la gauche divine s'atorgaven el lideratge intel·lectual de la modernitat, Roig va rebatre sovint les posicions d'aquest grup. En primer lloc els retreia la seva frivolitat: dubtava que des de la discoteca Boccaccio es dugués a terme cap revolució i creia, com es demostraria posteriorment, que es sobredimensionava la importància donada a la vida privada dels seus membres. Per altra banda, els retreia la seva visió elitista, que els allunyava de la gent del carrer. I, finalment, criticava la seva nul·la preocupació per la cultura catalana.

El feminisme

Montserrat Roig és, sens dubte, una de les escriptores feministes més emblemàtiques del nostre país. Durant la seva vida va haver de suportar moltes discriminacions com a dona; un cop va entrevistar Josep Pla, un escriptor que admirava, i aquest li va preguntar perquè, amb aquelles cames tan espectaculars, es dedicava a escriure. Moltes de les obres de Roig, com Ramona, adéu o L'hora violeta, giren entorn de les seves experiències com a dona. Tot i això, Roig va tenir diferències substancials amb algunes destacades feministes catalanes. Són famosos els seus enfrontaments dialèctics amb Maria Aurèlia Capmany: mentre Capmany creia que la maternitat esclavitzava la dona, Roig creia que la dona no havia de renunciar-hi i va tenir dos fills. Per altra banda, es situava a molta distància del feminisme més liberal, que defensava que les dones havien d'ocupar posicions de poder com els homes: "No volem ser empresaris. El que volem és que els empresaris no existeixin", afirmava.

El catalanisme

Montserrat Roig sempre va ser catalanista. Va ser molt sonada la seva confrontació amb les membres del Colectivo Feminista a les Jornades Catalanes de la Dona de 1976. Ella es va posicionar com a catalanista, i assegurava que era doblement víctima, com a dona i com a catalana. Les membres del Colectivo asseguraven, en aquell moment, que la pàtria era "un invent del patriarcat"  i fins i tot criticaven que algunes ponents parlessin en català. Una de les coses que Montserrat Roig va pair pitjor de la transició va ser la renúncia dels partits catalans al dret d'autodeterminació, que tots havien defensat durant la transició. El 1990 protestava perquè, quinze anys després de la mort del dictador, encara no s'hagués exercit aquest dret.

Una obsessió gratuïta

Explica Betsabé Garcia que una de les obsessions de Montserrat Roig era la por a envellir (una altra era la por a la solitud). Estava molt preocupada pel seu futur. Però el 1990 va ser diagnosticada d'un càncer de mama. Ella va intentar continuar treballant, i en ple tractament va escriure molts articles de premsa i inclús una obra de teatre, La reivindicació de la senyora Clito Mestres. Però la malaltia no va cedir, i va morir el 10 de novembre de 1991.

Una obra exhaustiva

Betsabé Garcia recorre a múltiples fonts per reconstruir la vida de Roig. Entrevista a bona part del seu entorn, consulta arxius públics i privats, fa un extens buidat d'hemeroteca i cerca la bibliografia existent sobre el personatge i sobre el seu entorn. Combina aquestes informacions amb fragments de l'obra de l'autora que ens informen sobre la seva vida i el seu pensament. És, doncs, una obra amb voluntat exhaustiva (de fet, supera les 400 pàgines). En algun cas, fins i tot un pèl excessiva i especulativa: l'autora de vegades apunta, sense evidències, quin podria haver estat el pensament de Roig en algun cas o quins gestos hauria fet en un moment determinat. L'obra hauria millorat si hagués estat més reduïda (semblen excessives les cent planes dedicades a la seva joventut). Però tot això no és gaire greu; el més important és que Betsabé Garcia reivindica una figura exemplar de la nostra societat. La virtut més gran d'aquesta obra és, justament, existir.