El cinquantenari del maig del 1968 ha anat acompanyat d'una profusió de publicacions sobre els successos d'aquell any. L'editorial Debate, en aquesta ocasió, ha publicat, El nacimiento de un mundo nuevo, de Ramón González Férriz. Es tracta d'una obra que intenta fer una panoràmica de tot el moviment revolucionari del 1968, en què s'intenta integrar tot allò que passava als diferents escenaris de la revolta: París, Txecoslovàquia, Mèxic, els Estats Units, Alemanya, el Japó... Un llibre que ni tan sols oblida allò que passava a l'Estat espanyol i que, així, contribueix a que s'entengui el 68 i les seves conseqüències com un fenomen mundial.
John Carlos i Tommie Smith als Jocs de Mèxic. Foto: Angelo Cozzi.
Massa, per a un sol any
Sovint el 68 és recordat per la revolta dels estudiants francesos. Però va ser molt més que això. A França no només es van revoltar els estudiants (una insurrecció difícil de gestionar, perquè el govern no sabia com enfrontar-s'hi), sinó que va haver-hi una revolta generalitzada dels treballadors, a través de la qual fins i tot va tancar el cèlebre cabaret Folies Bergère. La revolta estudiantil també va tenir greus episodis a Alemanya. Als Estats Units, la mobilització estudiantil va encavalcar-se amb les protestes contra la guerra del Vietnam, i va coincidir amb les protestes contra el racisme dels negres (i amb l'assassinat de Martin Luther King i posteriorment de J.F. Kennedy). La protesta contra el racisme als Estats Units va tenir el seu ressò als Jocs Olímpics de Mèxic, un país traumatitzat per la matança d'estudiants de la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco. Moltes vegades s'oblida que la protesta estudiantil també va arribar al Japó, on va haver-hi contundents protestes contra l'autoritarisme de les institucions acadèmiques. Molts dels manifestants europeus es sentien fascinats, com alguns universitaris francesos, per la Xina de Mao. La repressió de la revolta de Dakar va estar en el germen de les protestes posteriors a Frankfurt, centralitzades en la presència de Léopold Sédar Senghor, el president senegalès, a la famosa Fira del Llibre... No és que hi hagués un complot internacional, com suposava el president mexicà Gustavo Díaz Ordaz, però és obvi que va haver-hi un fort efecte contagi en un món que ja començava a globalitzar-se (els estudiants de França i d'Alemanya, o els atletes negres nord-americans van ser tremendament eficaços a l'hora d'emprar els mitjans de comunicació de masses).
Manifestació contra la invasió soviètica de Txecoslovàquia a Helsinki. Foto: Szilas.
Nombrar allò innominable
González Férriz, tot i que analitza el 68 amb perspectiva transnacional, destina molta atenció a allò que va succeir a Espanya, i dedica un bon espai a recordar el concert de Raimon a la Universidad Complutense de Madrid, un acte farcit de pancartes reivindicatives i de retrats del Che, que va donar el tret de sortida a l'agitació revolucionària dels estudiants espanyols. Però González va més enllà i relaciona el sorgiment del moviment revolucionari mundial i la legitimació de la violència revolucionària amb el primer assassinat d'ETA, el del torturador Melitón Manzanas l'agost de 1968. Enquadrar l'anàlisi d'ETA dins la constel·lació violenta sorgida el 1968 pot ajudar a entendre millor el fenomen i obligaria a replantejar els discursos simplistes tan sovint repetits sobre el grup terrorista basc (i sobre el 68).
Mèxic. L'exèrcit al Zócalo el 28 d'agost de 1968. Foto: Cel·lí.
Crònica d'un fracàs?
Els estudiants mexicans van ser massacrats a la plaça de les Tres Cultures i a la fi els Jocs Olímpics es van celebrar com si res. Alexander Dubček va haver de claudicar davant la invasió soviètica, i les interferències de la gran potència comunista van continuar durant anys a Txecoslovàquia. La mobilització dels estudiants francesos va acabar quan els sindicats van pactar amb el poder i, sobretot, quan les forces d'ordre van obtenir una victòria espectacular a les eleccions. Les mobilitzacions d'estudiants madrilenys no van suposar cap cop de gràcia a l'agònica dictadura franquista. Al Japó les violentes manifestacions d'universitaris van quedar en no-res després que la policia detingués a més de 6.000 activistes. El 1968, a desgrat de les mobilitzacions progresistes, Richard Nixon va guanyar les eleccions fent bandera de la seva oposició a les reivindicacions d'estudiants i negres... Sens dubte l'intent de renovació políltica del 68 va fracassar. Però a l'epíleg d'aquest llibre: "El mundo nuevo: 1968 y nosotros" González Férriz fa un balanç més mesurat de les conseqüències de les mobilitzacions. El fracàs de les protestes estudiantils i la seva brutal repressió en alguns casos va obrir la via a la creació de grups terroristes que marcarien els anys 70 com els "anys de plom". El 68 marcaria una renovació completa de l'esquerra, que s'allunyaria totalment del model estalinista, però també de la dreta, que retornaria al liberalisme. I, amb el temps, les pràctiques culturals dels hippies, que tan radicals semblaven el 1968, es van anar normalitzant. A la fi, els soixante-huitards, els protagonistes de les revoltes estudiantils, esdevindrien la força hegemònica del món intel·lectual i artístic durant dècades, i a través d'ells les idees del 68 es difondrien. Però la revolta política que, abans que res, es propugnava el 1968 sembla més lluny que mai.
És el que vol ser
1968. El nacimiento de un nuevo mundo és una magnífica síntesi del que va passar el 1968, a nivell mundial. No té grans desitjos de teorització, ni aporta cap dada que no es conegués anteriorment, perquè bàsicament pretén ser un repàs, amb una òptica global, als fets revolucionaris d'aquell any. El text està magníficament interrelacionat, i porta al lector d'Europa a Amèrica i d'Amèrica a Àsia. Tot i que sembli paradoxal, tan sols a través de la revolta dels estudiants marxistes francesos es pot entendre les manifestacions antisoviètiques a Txecoslovàquia. I a través del llibre de González Férriz, es pot percebre, també, que l'impacte del moviment antiestalinista txecoslovac arribava als yippies antisistema que es manifestaven a Chicago. El 68 va ser un moviment global, i González Férriz té l'encert de no perdre això de vista. El llibre, així, esdevé una eina clau per entendre els fonaments del món en què vivim.
Foto de portada: Manifestació a Hamburg el 1968. Foto: Hennercrusius.