Gènova, 20 de juny de 1705. Domènec Perera i Antoni de Peguera, comissionats per les institucions catalanes, i Mitford Crowe, representant de la reina Anna d’Anglaterra, signaven un tractat que convertia el Principat en part integrant de la coalició internacional antiborbònica. El conflicte successori hispànic, que havia esclatat als camps de batalla continentals tres anys abans, arribava definitivament al territori peninsular. Perera, Peguera i Crowe, amb la signatura del Tractat de Gènova, no tan sols dotaven Catalunya d’un paper destacat en l’escena política internacional, sinó que també desplaçaven el focus del conflicte al nucli dels dominis de la monarquia hispànica. Catalunya seria el primer Estat de l’edifici polític hispànic a declarar la guerra als Borbons. Ara bé, això no oculta una realitat: a Catalunya també hi havia borbònics, una minoria anomenada popularment botiflers, que tindria un paper destacat en el curs final de la guerra i en la primera etapa de dominació borbònica.

La “inversió” catalana

Narcís Feliu de la Penya, una de les personalitats més destacades de la política i de l’economia catalanes d’aquella època, va deixar escrit que les constitucions catalanes que Felip V, el primer Borbó hispànic, va jurar el 1702 “fueron las más favorables que avia conseguido la Provincia”. Felip V, pressionat per la contestació internacional que havia provocat la seva entronització, va signar tot el que les Corts catalanes li van exigir; o, més ben dit, li van adquirir, que és un sinònim de comprar i d’invertir. Contra el pagament d’un donatiu d’un milió i mig de lliures catalanes i l’aprovació d’un servei de dotze milions més, a liquidar els set anys següents, el Borbó va confirmar la independència financera, tributària i judicial catalana. Igualment, va esquerdar el monopoli castellà del comerç americà quan va concedir la categoria de port franc a Barcelona i va autoritzar la lliure navegació de dos vaixells a l’any cap al nou continent.

Mapa francès de Catalunya fet durant el conflicte successori (1707) / Biblioteca Nacional de França

L’amenaça borbònica

Amb el concurs d’aquests elements no s’explica la progressiva gravitació de la majoria de la societat catalana cap a la causa austriacista. Tanmateix, sí que s’explica la formació d’un partit botifler, satisfet amb la generositat política borbònica, perquè l’econòmica ja era una altra cosa. L’aliança de les Dues Corones podia ser moltes coses, però no pas una entesa en condicions d’igualtat. Des del mateix instant que el Borbó va posar les natges al tron de Madrid, l’economia hispànica es despatxava a Versalles; un detall que les classes mercantils barcelonines no havien passat per alt i que, malgrat la "inversió" de 1702, consideraven una amenaça a la incipient industria catalana. En canvi, si més no en aparença, no tenia la més mínima importància per al segment social que no tenia interessos comercials, sobretot amb Anglaterra i els Països Baixos, que eren els principals clients dels tèxtils i dels alcohols catalans, i els principals rivals de França pel domini de les rutes comercials a l'Atlàntic nord.

Mapa neerlandès de Catalunya fet abans del conflicte successori (1697) / Biblioteca Nacional de França

L’articulació dels bàndols

Pierre Vilar, el gran historiador occità de la Catalunya del segle XVIII, explica que Feliu de la Penya, en el seu Fénix de Cataluña, es mostrava molt satisfet amb el resultat de les Corts de 1702. Però destaca que l’economista, tot seguit, afegia “pauta y modelo para quando llegase el que deseavan”. Per Vilar, aquesta frase és altament significativa, per dos motius. El primer, perquè revela que el 1702 (tres anys abans del Tractat de Gènova) el partit austriacista català ja estava articulat i, en conseqüència, ho havia d’estar també el borbònic: els botiflers. I el segon, perquè confirma que els dos blocs s’havien format, clarament, sobre uns fonaments econòmics, polítics i ideològics. Així doncs, la qüestió econòmica és bastant clara; la qüestió política, també: es podria dir que el Borbó havia estat imposat pel règim absolutista de Lluís XIV, que havia destruït el model d’estat foral francès a sang i foc. Ara bé, i el fonament ideològic? Què hi podia haver més enllà de l’ambició de convertir Catalunya en l’Holanda de la Mediterrània?

Mapa espanyol de Catalunya fet després del conflicte successori (1720) / Biblioteca Nacional de França

Els botiflers visibles

En aquella Catalunya del 1702 subsistia un corpus social de condició nobiliària i de tradició rendista. Eren les nissagues supervivents de l’escabetxada dels conflictes remences (final de la centúria del 1400), que s’havien saldat amb la pràctica deserció de les grans famílies nobiliàries medievals. Propietaris agraris absentistes, veritables escanyapagesos que gratant en les esquerdes legals continuaven exercint les velles formes de poder en l’àmbit rural. Enfrontades a les classes mercantils urbanes d’extracció plebea pel control de l’aparell institucional del país i tradicionalment aliades del poder central hispànic, tant per una qüestió d’afinitats polítiques com d’interessos econòmics, ben aviat es van convertir en la part més visible del partit borbònic a Catalunya. Però, malgrat aquesta evidència, l’estudi de l’època ens mostra que aquell segment social, com qualsevol altre, no tenia una composició homogènia: en el braç aristocràtic hi convivien, si es pot dir així, botiflers i austriacistes.

Mapa francès de França fet després del conflicte (1721) / Biblioteca Nacional de França

Foralisme, mercantilisme i protestantisme

Núria Sales, professora de la UPF i investigadora d’aquest període, insisteix en el perill que representa imaginar blocs homogenis. Economia, política i ideologia no sempre van juntes. I en aquest sentit, explica que aquell conflicte tenia cert component de guerra de religió. La monarquia francesa s’havia convertit en la primera potència del catolicisme, mentre que Anglaterra i els Països Baixos, motors de la coalició internacional (més antiborbònica que austriacista, caldria dir), s’havien convertit en les principals potències del protestantisme. El foralisme català, entès com un sistema de poder negociat i transversal, i el mercantilisme català, fonamentat en l’aliança entre productors agraris i comerciants exportadors, encaixaven més còmodament en un escenari social i cultural protestant, és a dir, amb el sistema polític, econòmic i cultural anglès i neerlandès que no pas amb el francès. La religió, o més aviat un ideal pseudoreligiós, seria, en aquest cas, l’eix ocult que uniria economia, política i ideologia.

Els botiflers invisibles

Això no vol dir en cap cas que els catalans austriacistes fossin filoprotestants i els borbònics fossin els “guardians de la fe i de la tradició”. Però sí que és cert que, abans de l’esclat del conflicte i en el seu decurs (1705-1714), hi ha evidents mirades que delaten un potentíssim triangle de complicitats format pels eixos Barcelona, la Haia i Londres. Vilar afirma que la frase “Catalunya, l’Holanda de la Mediterrània”, mite o ambició, adquiriria una força brutal abans i durant el conflicte. Sense oblidar, però, que també hi ha un encreuament insistent de mirades amb Viena, paradigma del catolicisme més radicalment contrareformista. Així doncs, tenim un paisatge que, en definitiva, delata que la diversitat no era patrimoni exclusiu del partit botifler. Un partidisme que anava, fins i tot, més enllà de les qüestions ideològiques, i que Sales explica que també tenia un component sociològic. Les picabaralles de campanar, entre famílies oligàrquiques amb un origen que es remuntava a diverses generacions, van trobar en el conflicte l’espiral que les va alimentar.

Imatge principal: Mapa francès de la península Ibèrica fet durant el conflicte successori (1707) / Biblioteca Nacional de França