1714 és un punt d’inflexió en la història de Catalunya. El més important –i decisiu– de la nostra història moderna i contemporània. Un punt que assenyala un abans i un després. El punt de partida d’un llarg període de resistència social, cultural i política. Tres-cents anys. També de mites. Els fets de 1714 formen part d’una història que s’ha volgut presentar com una guerra de famílies. Borbons contra Habsburgs. La realitat era ben diferent. El conflicte dinàstic només era l’excusa. Europa estava sotmesa a grans tensions per dirimir el lideratge continental. I mundial. I enfrontada en dos grans blocs. Francesos i espanyols contra britànics, holandesos, portuguesos i austríacs. L’evolució de la guerra –iniciada el 1705– i dels tractats internacionals que hi volen posar fi –1713, 1714– marquen decisivament el tombant de Catalunya en el conflicte. Donec Perficiam (fins a reeixir) –la divisa de la bandera de Santa Eulàlia– posa de relleu la voluntat dels catalans per tenir una veu pròpia en el context internacional.

La bandera de Santa Eulàlia, símbol de Barcelona / Pep Parer

Per què els catalans es van rebel·lar contra el Borbó?

Els historiadors espanyols sempre han posat molt èmfasi en el caràcter conciliador del Borbó. El presenten com una figura benèvola i magnànima que, el primer que va fer, quan va posar els peus a la península –l’any 1701– va ser jurar les Constitucions de Catalunya. Aquest fet és cert. Però també és cert que la negociació amb les Corts Catalanes va ser un fracàs. Catalunya –que era un Estat dins l’edifici imperial hispànic– havia patit una retallada espantosa de l’autogovern. Cinquanta anys abans. El preu de la derrota en la revolució independentista dels Segadors. I el Borbó es va negar en rodó a restituir la plenitud de les institucions. Es va negar a enterrar les retallades. En aquesta decisió hi va tenir molt a dir el gran Borbó –Lluís XIV de França, l’avi– que li tutelava la política, l’economia, la guerra, i –fins i tot– la vida privada. La més íntima.

Assalt a les muralles de Barcelona

En canvi, els historiadors catalans s’han centrat molt en la tradició –i en la vocació– centralista i autoritària que precedia la fama dels Borbons. I també és cert. Des que havien arribat al tron de París –cent anys abans–, França havia passat de ser un mosaic d’estats a ser una monarquia centralitzada i absolutista. De cap manera havia estat un trànsit idíl·lic, com ho difonia la propaganda d’Estat. Havien reduït a sang i foc tota resistència. Nobiliària i popular. Ideològica i religiosa. Havien convertit Occitània  –que havia estat un dels territoris més rics i més poblats d’Europa– en un país arruïnat i devastat. L’origen de la dicotomia nord-sud tan patent en la França actual. Havien centralitzat les finances (la mare de totes les guerres). I havien escampat per tots els seus dominis un temible cos de funcionaris –els intendants– que mantenien aterrida tota la societat.

Patriotes? Botiflers?

La realitat que explica la rebel·lió catalana és la suma de tots els arguments historiogràfics. En aquella Catalunya de 1701, els Borbons francesos eren la representació dels contravalors més repulsius. I l’arribada d’un Borbó al tron de Madrid va ser interpretada com l’amenaça més punyent al sistema polític i econòmic de Catalunya. La guspira que va fer saltar la revolta –el fet que posava de manifest les fundades sospites dels catalans– va ser l’intent d’expulsió de la família Jager. Instada pel virrei Velasco. Jager, comerciant d’origen holandès, que feia 40 anys que vivia a Barcelona i que ostentava un càrrec municipal, representava a ulls de l’administració borbònica tot allò que explicava la puixança de la indúestria i del comerç català. I les relacions amb els seus principals mercats: Holanda, Anglaterra i les seves respectives colònies americanes.

Però no tot era blanc o tot era negre. Entre els catalans també hi havia borbònics. Eren una minoria. Però ben situada en llocs estratègics de l’administració imperial. La societat de l’època els acusava de ser “panxes agraïdes” al rei espanyol. I d’aquí va sorgir el mot “botifler”, que significa unflat o botit. Una definició que s’aplicava a persones i a ciutats. Cervera, Tortosa i Manlleu van haver de suportar-ho durant dècades. Fins i tot més enllà de la guerra. Però les fonts documentals ens revelen que a Cervera –com a Tortosa o a Manlleu– no hi havia més botiflers que a Vic o a Barcelona. Va passar que, en acabar la guerra, les noves autoritats locals van tenir l’habilitat d'entabanar el Borbó. I li van fer creure que la ciutat li havia estat incondicionalment fidel. Llavors les universitats catalanes van ser tancades i substituïdes per la de Cervera. Un mal menor que va evitar la fuita dels estudis superiors a Alcalá o a Salamanca.

De guerra europea a proclama independentista

La guerra va prendre un tombant decisiu a partir de 1711. Feia 6 anys que la península era un camp de foc. Les forces dels combatents –i de la població civil– estaven exhaustes. I ni els uns ni els altres semblaven capaços d’acabar amb l’enemic. A l’abril d’aquell any va morir el germà gran de l'Habsburg. I l’arxiduc no s’ho va pensar. Va deixar les tropes al front de guerra, la dona –la reina– a Barcelona, i va sortit esperitat cap a Viena per ser coronat. Aquest fet canviava radicalment el paisatge. Perquè els britànics –llavors Anglaterra i Escòcia ja feien el camí plegades– no podien acceptar de cap manera una reedició de l’Imperi hispano-germànic que –200 anys abans– havia liderat Europa. Havien esmerçat molts esforços per convertir-lo en la desfeta que era. I tampoc ho acceptaven holandesos i portuguesos que, amb anterioritat, havien format part de l’Imperi hispànic i s’havien independitzat amb guerres costoses i tràgiques.

Assalt al barri de la Ribera

Les potències combatents van firmar dos tractats de pau. El 1713 els britànics es retiraven. A canvi, el Borbó espanyol els lliurava Gibraltar i Menorca; i els feia renunciar al tractat que tenien –unilateralment– signat amb Catalunya. També es van retirar els holandesos i portuguesos que van obtenir importants concessions comercials a l’Amèrica hispànica. I el 1714 es va retirar Àustria, que es va endur la regió de Milà. En aquest decalatge el gran Borbó –el francès– hi va tenir molt a dir. I, sorprenentment, també va rascar: es va endur Nàpols i Sicília. I el govern català, conscient de la situació, va efectuar una rotació. Es va abandonar el projecte confederal hispànic que havia estat el nervi ideològic de la guerra. I es va prendre la decisió de resistir fins al final. Els episodis més èpics del conflicte. La manifestació més evident que Catalunya va decidir, en aquells dies difícils, tenir una veu pròpia. Un nou Estat a Europa. Donec Perficiam. 1714.

Corpus3bo
HISTÒRIA La DUI de Pau Claris Marc Pons
Catalunya anys 900
Història Des de quan som catalans? Marc Pons