Potser hauria d’arrencar dient que el turisme a la ciutat de Barcelona és un problema. Concretament el tercer, d’acord al darrer Baròmetre de l’Ajuntament, després de l’encaix de Catalunya a Espanya i de l’accés a l’habitatge. Les conseqüències d’un turisme massiu són ben conegudes, en tant que patides. D’una banda, l’aglomeració turística en alguns districtes concrets de la ciutat, especialment Ciutat Vella i Eixample, alteren la plena convivència dels veïns i veïnes. Parlem, per exemple, del que pateixen a la Barceloneta, on els establiments d’oci nocturn generen molèsties importants produïdes per l’aritmètica elemental de joventut més alcohol en el context d’unes vacances que permeten que els excessos s’ubiquin dins d’una temporalitat restringida, passatgera. En un nivell més estructural, la massificació turística és portadora de processos de gentrificació, un dels mals que pateixen les tourist friendly cities com ara Venècia, Oporto o Dubrovnik.

Per gentrificació entenem aquelles transformacions urbanes on hi intervenen dos elements principals. D’una banda, la revalorització del patrimoni immobiliari d’una zona determinada de la ciutat. De l’altra, la substitució de la població resident per una nova classe social, amb més recursos, que es pot permetre pagar lloguers més elevats. Sovint, això empeny fora de la ciutat a famílies que, havent viscut tota la vida al barri, no tenen altra alternativa que deixar la seva llar.

Si el turisme és el tercer problema dels i les barcelonines, l’accés a l’habitatge és el segon i, com veiem, la relació entre l’un i l’altre és gairebé de causa-efecte. Els processos de gentrificació afecten sobretot als centres urbans, que paulatinament esdevenen decorats artificials al servei exclusiu del sector turístic. Un mal que comença a preocupar als mateixos turistes, que no volen agafar l’avió per a trobar-se al seu veí prenent-se una gerra freda de sangría casolana.

Tots aquests factors comencen a tenir una perillosa conseqüència no desitjada. És incipient, però es reivindica des d’alguns sectors de l’esquerra: la turismefòbia 

Per últim, i en termes econòmics, és evident que el turisme no és negatiu per se. Diversos subsectors del turisme que es beneficien de l’arribada de persones i de la despesa que fan. Restauració, transport, sector hoteler i d’altres, van recaptar més de 31 millons d’euros en la demarcació de Barcelona el 2016 segons l’Informe anual de la demarcació de Barcelona 2017. El que sí és perillós és que acapari una part massa important del PIB, per raons evidents: no tenir una economia diversificada genera dependència d’un sol producte, pel que si aquest minva, encara que sigui per raons externes (augment del turisme en destinacions més barates) l’economia s’ensorra. D’altra banda, ens hauríem de preguntar si un model basat en els serveis ofereix perspectives de futur per una societat altament qualificada com la nostra. En definitiva, la naturalesa del capital és maximitzar el seu rendiment, però és obligació dels poders públics limitar-ne el seu impacte, en tant que aquest sigui perjudicial per a la població.

Ara bé: tots aquests factors comencen a tenir una perillosa conseqüència no desitjada. És incipient, però es reivindica des d’alguns sectors de l’esquerra en un embolcall de justícia social. Parlem, ara sí, de la turismefòbia. Amb l’arribada de l’estiu, aflora el lamentable record de les punxades a les rodes dels busos turístics reivindicat per Arran, organització associada a la CUP. Alhora, afloren les pintades de Tourists Go Home. Recentment em comentava una companya, migrada del Regne Unit a Barcelona fa uns anys, com en passar pel costat d’alguna d’aquestes pintades, captura mirades furtives de rebuig, que la fan sentir intrusa al seu propi barri per la seva aparença física.

Com els ludites, que destrossaven màquines en assumir que els hi robaven la feina (obviant el paper de l’empresari que les comprava), la turismefòbia confon el subjecte amb l’objecte. És irònic que els màxims exponents de l’estructuralisme clàssic obviïn les causes estructurals del turisme, focalitzant la seva ràbia en les persones en lloc de les causes que han generat el problema que diuen voler atacar. No oblidem que un turista es distingeix d’un no turista per l’aparença. Com a visió essencialista, no dista molt de la xenofòbia clàssica, on el rebuig a la persona migrada ve donada pel simple fet de no semblar ser d’aquí. Sigui per ignorància, pel desig de trobar un enemic físic que justifiqui el seu esperit redemptor, o directament per aquesta forma de racisme, és una conducta que ningú, però especialment l’esquerra, no es pot permetre.