El taxi és un sector de transport vital per a la ciutat de Barcelona i l’Àrea Metropolitana. El groc i el negre són els dos colors utilitzats per retolar els vehicles. Una retolació, doncs, molt específica que els identifica i els desmarca dels taxis de la resta del territori.

En àmbit estatal, el taxi depèn del Ministeri de Foment i està regulat per la LOTT, la Llei d’Ordenació dels Transports Terrestres. Altrament, cada comunitat autònoma disposa d’un conjunt de lleis pròpies i independents de la resta de territoris de l’Estat. En el cas català, segons recull l’Estatut d’Autonomia, recau en el Parlament de Catalunya la competència en matèria de transports, urbans i interurbans, terrestres que transcorren íntegrament dins del territori català.  

Hi ha dues branques principals. D’una banda, la majoritària, la que correspon als taxis municipals i, de l’altra, la dels taxis de luxe o de més alta gamma. Aquestes dues branques dins del sector tenen normatives diferents, totes elles compreses al ROTT, el reglament de la llei general que regula tot el sector.

En el marc de la llei òmnibus del 2009, executada durant la segona legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero, que modificava certs articles de la LOTT, va començar a gestar-se un dels principals punts de conflicte que afecten avui en dia el sector.

VT o VTC, aquesta és la qüestió

Les anomenades llicències o permisos són les autoritzacions que han de tenir els vehicles per tal de poder dedicar-se al transport de passatgers. Les hem d’entendre com una titulació de metge o d’advocat, la qual és indispensable per exercir com a tal. Sense aquesta llicència, el vehicle no pot exercir com a taxi. Hi ha principalment dos tipus de llicències: la VT i la VTC, amb substancials diferències entre elles.

La primera regeix els taxis municipals i està regulada pels ajuntaments d’on se sol·liciti. Amb la VT es pot circular per tot el territori nacional, però només permet recollir passatgers al poble o ciutat on s’ha obtingut la llicència. Així doncs, un taxi de Barcelona pot recollir clients al passeig de Gràcia i portar-los a Igualada, però no pot recollir-ne a Igualada, Palamós, Agramunt o qualsevol altre municipi.

La segona, competència de la Generalitat de Catalunya, també té validesa en tot el territori nacional, però a més permet recollir clients en qualsevol punt. Això sí, els serveis VTC han d’haver estat prèviament contractats (via telefònica, pàgina web, etc.) i s’han de plasmar en una fitxa, anomenada full de ruta, on es detallen elements com la data de contractació, el municipi i hora d’inici de servei o les dades bàsiques del client, entre d’altres.

Hi ha pastís per a tots

Tradicionalment, les VTC van sorgir per aprofitar un nínxol de mercat que els taxistes no podien cobrir: les demandes de les empreses i clients que volien moure’s amb vehicles de més alta gamma. Així doncs, en termes generals, podríem considerar que VT i VTC no són competència l’un de l’altre, ja que cadascú ocupa el seu espai en el mercat i disposa de la seva pròpia cartera de clients.

El Reglament de la Llei d’Ordenació dels Transports Terrestres conté un article en el qual garanteix que hi hagi pastís per a tots. Per evitar, així, possibles ingerències d’un àmbit en l’altre –allò que popularment es coneix com a “robar clients”– el ROTT estableix una proporció d’1-30 entre els dos tipus de llicència. Així doncs, per cada VTC corresponen 30 VT i, per tal de complir-ho, la llei permet les administracions el dret a denegar la sol·licitud de llicències noves.

Què els diferencia?

La llicència VTC prohibeix la captació en espera de clients a la via pública, tal com fan els taxis a les seves parades o davant d’hotels o restaurants. La VTC inclou un seguit de requisits que els vehicles han de complir en matèria de mides, potència de motor, preu de compra o model. Aquestes condicions específiques són una de les principals diferències amb els turismes VT, perquè són les que marquen la distància entre un taxi convencional (VT) i un de luxe o de més alta gamma (VTC).

També hi ha diferències en la fixació dels preus dels serveis. Els VT estan limitats pel taxímetre i, per tant, no poden cobrar la quantitat que ells vulguin. Això ho decideix l’administració. Les VTC, en canvi, tractant-se de serveis contractats prèviament, disposen d’una clàusula de llibertat de fixació de preus. Cada VTC pot cobrar la quantitat que vulgui als seus clients.