Posem-nos en la situació que anem a sopar amb un grup d'amics. Abans de fer la comanda, ens posem d'acord i decidim que dividirem el compte a parts iguals entre els tots els comensals. Es pressuposa que tothom farà un consum responsable considerant que el repartiment recaurà en la despesa comunitària. Aquesta seria la situació desitjable, però la realitat és que n'hi ha un que es demana el plat més car de la carta perquè, en el seu raonament, l'increment que suposa el cost del seu plat serà petit si es reparteix entre tots. I així un altre comensal pensa el mateix, i també es demana un plat car, i tots van fent una reflexió similar i al final el compte ha pujat considerablement, més que si cadascú es pagués el que ha consumit.

És l'etern dilema del sopar, molt semblant a la tragèdia dels comuns, una teoria econòmica escrita pel matemàtic William Foster l'any 1833. Aquesta teoria explica la paràbola d'un grup de pastors que utilitzaven un tancat per pasturar el bestiar. Com que el terreny no era de ningú, sinó comunitari, cada pastor tenia acotat el número d'ovelles que podia menar al tancat. Un dia, un d'ells va pensar que si afegia una ovella més a les que ja pasturaven, l'impacte d'un animal no afectaria a la capacitat de recuperació de l’herba. Un altre va pensar el mateix i així successivament fins que la sobreexplotació del terreny va impedir recuperar la pastura. Les ovelles, mancades d’aliment, van morir de gana.

El context

"Està matemàticament demostrat que si comparteixes el compte gastes més que si tothom paga la seva part", resumeix l'analista econòmic Ivan Aguilar. Això últim és el que es coneix com pagar "a la catalana". De fet, indica l'expert, " això és com el que es va inventar el gest de regalar diners als casaments". A cops es dispara tant que pot acabar sent un negoci pels nuvis. La cosa és, segons el seu parer, que tothom se sent obligat a pagar més del que pagaria si fes un regal pel seu compte. "És com un mirall asimètric, es parteix del que està fixat socialment com a xifra estàndard del preu del cobert, i no es té en compte que al final els nuvis pacten un preu per menú". Però bé, el complex món dels casaments mereixeria un capítol a part.

La qüestió que ens ocupa és la de les diferències socioculturals per territoris o per contextos determinats. No és el mateix un dinar de feina, en el que habitualment n'hi ha un que paga i després passa la factura a l'empresa perquè li retornin els diners. O un sopar amb la parella, en què també podria convidar un dels dos, o bé ja es disposa de un fons econòmic compartit o es divideix el compte sense rubors ni ambigüitats.

parellasopant2

El veritable conflicte es genera en sopars de grups, que és un entorn a mig camí entre la trobada formal de negocis i l'espai íntim de parella. En la majoria de casos de sopars de grups es tendeix a dividir el compte entre tots, sense fer distincions entre el que ha demanat entrecot i el que no beu alcohol i només s'ha demanat una amanida. Acaben pagant més del que els hi tocaria els que menys consumeixen.

En una societat avançada com la nostra, aquest model econòmic és rendible? "La tendència és cap al pragmatisme. No crec que sigui tant una qüestió d'economies, sinó d'evolució dels usos socials", anota Anna Rossell, economista i assessora fiscal.

Aplicacions pràctiques

El debat rau en si es podrien incentivar altres formes de pagament més sostenibles econòmicament. La resposta és afirmativa, segons Rossell: "els sistemes per agafar comandes es podrien personalitzar i fer un compte per persona i així ens evitaríem problemes dividint el compte quan el grup és nombrós".  També es preservarien situacions de risc moral, com la que es dóna quan un es demana gambes sabent que el preu es divideix entre molts i la "seva" part es dilueix en el total. O situacions típiques com la que en el grup hi ha una majoria de persones que demanen copa i arrosseguen les que no volien copa a demanar-la. El pensament que s'imposa és que ja que l'han de pagar, al menys la gaudiran. "Seria un cas d'externalitat negativa, on els estalviadors es veuen arrossegats pels consumidors", resumeix Rossell.

L'avantatge de les innovacions tecnològiques és que ens poden facilitar la tasca de pagar "a la catalana" o, si més no, la de repartir equitativament totes les despeses en un grup. Per exemple, l'aplicació Tricount, soluciona la organització de les despeses d'un viatge en les que un ha pagat l'hotel, l'altre la gasolina i un altre ha pagat la compra. Amb aquesta aplicació podem saber fàcilment a qui hem de tornar diners i en quina quantitat. Però n'hi han altres, d'aplicacions, només es tracta de trobar aquella amb la que ens sentim més còmodes.  

 "Seria un cas d'externalitat negativa, on els estalviadors es veuen arrossegats pels consumidors", resumeix Rossell

Existeixen, doncs, moltes fórmules, tant manuals com tecnològiques, per fer un ús racional dels diners, sobretot quan no només són nostres i impliquen a d'altres. El que tocaria en aquest punt seria superar la incomoditat inherent a la situació en la que un suggereix la idea de què cadascú pagui estrictament allò que ha consumit. És a dir, fer un pas endavant en els protocols socials i aprendre a ser pragmàtics. La nostra butxaca ho agrairia.

timid
Psicologia Què s'amaga darrere la timidesa? Dàlia Rajmil Bonet
Magnum
Nous models familiars Quan la diversitat triomfa Dàlia Rajmil Bonet
time 1739629 1920
En voga Així és viure a contrarellotge Dàlia Rajmil Bonet