Estem vivint dies convulsos. Bellugadisses i nervis que ens treuen hores de son i serenitat. Xats de grup que bullen d’opinions diverses, equidistants i, fins i tot, radicalment contràries. Dediquem hores i hores a defensar la nostra postura a cops de tuit. En aquest desfici, me n’he adonat que entre uns i altres havíem perdut el costum de mirar-nos als ulls. He comprovat que estàvem massa pendents de nosaltres mateixos, de la transmissió narcisista de les nostres vides a través de les xarxes socials. Fins que, de cop i volta, per exigències del guió, hem tocat de peus a terra i hem hagut de fer l’exercici de tornar a connectar amb sentiments genuïns i inherents a la nostra condició humana: per primer cop en molt de temps, podem mostrar i expressar que sentim por, dignitat, ràbia, i fins i tot odi. I el que és millor, podem tornar a mirar-nos els uns als altres sense amagar allò que ens mou per dins.

Curiosament, això succeeix pocs dies després que a Barcelona se celebrés l’Eye Contact Experiment, organitzat per Good Vibrations Barcelona, un moviment que busca “inspirar el món amb actes d’amor i bondat”. L’objectiu era que, durant uns minuts, a diferents ciutats del món, les persones convocades s’asseguessin davant algú desconegut per recuperar la connexió visual amb l’altre.

Davant d’aquestes iniciatives, i fins i tot davant l’excitació que sentim en aquests moments, potser caldria fer una reflexió: per què hem deixat de mirar-nos als ulls? I sobretot, si ho féssim, seríem capaços de comunicar-nos amb més franquesa els uns amb els altres?

L’objectiu era que, durant uns minuts, a diferents ciutats del món, les persones convocades s’asseguessin davant un desconegut per recuperar la connexió visual amb l’altre

Per alguns sociòlegs, com és el cas d’Erving Goffman, les interaccions socials se sostenen en el joc de l’avaluació constant de la mirada de l’altre. L’objectiu final és sempre l’aprovació. Però a aquesta càrrega per la construcció de la nostra identitat individual, cal afegir-hi altres obstacles: “L’ús de la tecnologia està afavorint el contacte virtual en detriment del contacte personal”, certifica Lluís Sanmiquel, psicòleg col·legiat i coach. Aquests murs tecnològics estan fent que perdem oportunitats de comunicació amb canals que tradicionalment han facilitat la connexió amb altres éssers humans.

“Mirar-nos als ulls és exposar-nos, és mirar i ser vistos, és observar i ser observats. La nostra mirada, com l’expressió facial i corporal, desvela les nostres emocions i sentiments, la qual cosa no sempre ens resulta còmode”, anota Sanmiquel.

De fet, sovint ens podem sorprendre a nosaltres mateixos abaixant la mirada quan ens toca parlar de quelcom que ens toca de veritat. Però té una justificació: “La mirada de l’altre ens pot despertar la vergonya quan intuïm que darrere hi ha un judici. La vergonya és l'emoció que més rarament compartim, justament perquè ens exposa a un possible nou judici, que és que la vergonya fa vergonya”. Evitem la mirada incòmode, pertorbadora o violenta de qui tenim por.

Cap a millors relacions

L’esguard que dediquem a qui ens parla, fins i tot des d’un relat allunyat del nostre, és una mostra de proximitat i confiança. D’aquí que, segons Sanmiquel, la mirada “facilita les relacions, les afavoreix i enriqueix, les converteix en més fiables i directes”. Deixem menys espai a interpretacions i mals entesos si encarem una situació des d’una mirada serena.  

Quan sentim que algú ens observa, sentim que estem davant d’una altra consciència, i per això és natural tenir por que aquest “altre” s’enfronti als nostres projectes i a la nostra llibertat

“Quan estimem, quan confiem i quan experimentem emocions agradables, podem oferir una mirada franca i oberta als altres éssers humans, que alhora desperta i retroalimenta aquestes emocions. De fet, no és casualitat que quan estem enamorats busquem permanent els ulls de l'altre”, afegeix.

Deia Jean Paul Sartre que quan sentim que algú ens observa, sentim que estem davant d’una altra consciència, i per això és natural tenir por que aquest “altre” s’enfronti als nostres projectes i a la nostra llibertat. “Una mirada pot ser una forma d'exercir el poder. Tornar-la, una forma de resistència. La nostra mirada pot ser també una manera de donar permís a l’altre per existir, per ser, tal qual. Et “re-conec” (et torno a conèixer) i et “re-specto” (de spectare, et torno a mirar). Aquesta és la mirada que no defugim, la mirada que tots busquem des de ben petits”, resumeix Sanmiquel. Qui sap, doncs, si amb tot aquest enrenou, no en traurem també aprenentatges.

Imatge de portada: Marina Abramovic i Ulay al MoMA

cenaamigo
Tendències Té sentit pagar a la catalana? Dàlia Rajmil Bonet
iStock
Psicologia Per què no podem evitar dir mentides? Dàlia Rajmil Bonet