Tal dia com avui de 1908 va néixer Mercè Rodoreda, una de les escriptores més importants i influents de la nostra literatura. L’autora va veure aviat que havia d’enriquir-se interiorment si volia dedicar-se a l’art d’escriure. Ella mateixa va explicar al periodista Soler Serrano en una entrevista a TVE el consell “extraordinàriament bo” del director de La Rambla: “El que vostè ha de fer, abans d’escriure, és viure”.

—'¿Y lo siguió?' —li pregunta l’entrevistador.
—'A la fuerza' —respon ella amb posat seriós. 

Visqué una guerra, un exili, i alguna crisi d’estil, però finalment va crear la seva veu pròpia, influenciada per dos crítics literaris (i escriptors alhora) que foren protagonistes de diversos episodis en la vida de l’autora: Armand Obiols i Joan Sales.

La relació de tots dos amb l’escriptora barcelonina és òbvia: d’una banda, Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat) va ser el seu company sentimental des de l’exili al castell de Roissy en Brie fins a la seva mort, l’any 1971; d’altra banda, Joan Sales, va ser l’editor principal de l’autora des de La plaça del Diamant, a Club Editor.

AMR 7 1 1 108

Mercè Rodoreda i Joan Prat a Vil·la Rosset (Roissy-en-Brie) el 1939. © Arxiu Mercè Rodoreda de l’IEC

Els consells d’Obiols: “madurar el contingut”

Encara que en els darrers anys de la seua vida van viure separats (Obiols a Viena, com a assessor cultural de la UNESCO, i Rodoreda a Ginebra), la comunicació literària, a través de la correspondència, continuà i provocà interessants arranjaments en l'obra de l'escriptora. Ella mateixa ho explica: "Escrivia sobretot quan esperava els retorns de l'Obiols. Escriure era esperar, com qui espera, femeninament parlant: una gestació passiva en funció d'un acte d'amor, després del qual ve la solitud."

Obiols va mostrar-li les seves preferències per autors europeus com André Gide i J. P. Sartre, els quals influïren, sens dubte, en l'obra de l’escriptora. Pel que fa a la concepció del temps narratiu i literari, li va fer arribar consells com el següent: "de moment el que has de fer és anar madurant el contingut, sense presses, però sense deixar de pensar-hi, a fi de crear el clima interior, essencial (sobretot en tu) per escriure". Aquest intercanvi acabà amb la mort de l’escriptor l’any 1971, la qual cosa provocà un breu silenci literari de l’autora.

1488973523773

Sales i Rodoreda, al jardí de la casa del Coll després que li publiqués La plaça del Diamant. © Arxiu Joan Sales

Sales i Rodoreda. D’una relació epistolar a una de personal

El paper de l'editor Joan Sales en la producció de Rodoreda és també força destacable. Si exceptuem la narrativa de preguerra, Rodoreda tingué dificultats importants per tal de publicar les primeres novel·les de maduresa. La plaça del Diamant va perdre el premi Sant Jordi de 1960 i no va ser l'única decepció de l'escriptora.

Va ser després d’aquests entrebancs que ell, alertat per un membre del jurat que li va parlar de la qualitat de l'obra presentada, li va escriure demanat-li poder-la llegir. La relació epistolar va convertir-se després en una relació presencial. Mercè Rodoreda prenia cafè de tant en tant al jardí de Can Sales, al barri del Coll de Barcelona, i Joan Sales, amb la seva família, anava a veure Rodoreda a Romanyà de la Selva.

La de Sales i Rodoreda va ser, en definitiva, una relació d'admiració i respecte mutu, com ho mostren especialment dues cartes: la que ell li escrigué quan va acabar de llegir La plaça del diamant i la carta que envià Rodoreda a Sales quan llegí Incerta glòria.

Barcelona, 16 maig 1961

Distingida amiga:

Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M'he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que cap llibre no m'havia tret el son d'aquesta manera.

Trobo aquesta novel·la simplement formidable. Malgrat que la vaig començar sota la impressió favorable dels elogis que me n'havien fet en Joan Fuster i en Joan Triadú, la meva sorpresa anava creixent de pàgina en pàgina, en un crescendo que no es deturà fins al punt final del llibre. Aquesta novel·la és la seva obra mestra, amb una diferència, a parer meu, tan gran respecte a tota la seva obra anterior, que és com si amb aquesta obra comencés de debò la seva carrera literària, la definitiva; la seva obra anterior, a la llum d'aquesta, fa l'efecte de preparació per arribar a aquesta. Aquesta té, del principi al capdavall, aquell alè inimitable de cosa inspirada; la paraula «inspiració» està molt desacreditada, i amb certa raó, per l'abús que n'han fet certs escriptors dolents que es proclamen inspirats; però en realitat no n'hi ha d'altra per expressar un cert fenomen misteriós de la creació literària. La «inspiració» de debò no té generalment res a veure amb la «facilitat», sinó tot al contrari, de vegades és una suada de sang; no s'hi arriba més que amb un esforç suprem, com al cim d'una muntanya gairebé inaccessible. Vostè hi ha arribat amb aquesta obra.

La Colometa és una d'aquestes figures inoblidables que, creades pel talent d'un escriptor, passen a tenir una estranya vida, com si haguessin existit i tots les haguéssim conegudes. Els altres caràcters de la novel·la no són tan acusats, però tots tenen fesomia, a tots sembla que els vegis. L'ambient, la menestralia de Gràcia, evocat amb rara intensitat; les peculiaritats que el fan viure, que li donen realitat, com per exemple detalls del dialecte social, dels modos propis de la menestralia, dels seus gustos en matèria de mobiliari, festes, etc., de les seves idees en matèria de moral, religió, medicina, política, estan recollides amb sagacitat i són riquíssimes. I per damunt de tot això, que ja seria moltíssim, hi ha el tema de fons, que a penes si es diu, a penes si s'insinua, però el lector el va veient i sentint, indecís entre posar-se a plorar o a riure: la Colometa voreja sempre el precipici de l'absurd existencial, i per una especial gràcia divina no s'hi acaba d'estimbar mai. La vida de la Colometa no és absurda tot i que ho podria ser tant, perquè la Colometa és bona i la Bondat és el gran misteri, el veritable gran misteri que ens envolta, ens redimeix, ens salva. El seu curiós amor pel seu segon marit ve d'això, d'aquella bondat que no es diu mai i que sempre hi és. En fi, l'anàlisi d'aquesta novel·la no s'acabaria mai, perquè en realitat aquesta obra no té ribes ni fons, com la vida.

Joan Sales

 

Ginebra, 6 gener 1963

Estimat amic Sales:

Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera massa gràfica, a «un cop de puny al ventre». És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta glòria que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants -els tres-, amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s'és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat «en sec», vull dir que no s'explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas que si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M'ha deixat tant d'amarg i de trist a la boca... I la troballa reial del canvi físic de Trini: que amb els anys s'ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça no ha tingut l'encert d'agermanar-la -tan diferent- amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de l'humor de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les, a Catalunya, que donen l'època.

D'Incerta glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat... però us felicito; encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt de temps de la Carlana.
Us copio uns fragments d'una carta de l'Obiols del 18 de desembre.

"He llegit més de dues-centes pàgines de la novel·la de Sales. Hi ha coses realment esplèndides, moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedes, etc. Em plauria llegir-la en català, la traducció francesa em sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres dues-centes pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria, desigual, una mica artificial a estones -poques- una mica outrée -just una mica- és una esplèndida novel·la. Incerta glòria i La plaça són les dues millors novel·les publicades en català d'ençà de Solitud."

És un comentari breu, però després hem parlat de la vostra novel·la durant les festes i no ens la sabíem acabar.

Mercè Rodoreda