Què està passant a la narrativa? Se'ns pregunta si els canvis tecnològics, socials, polítics, etc, generen canvis en la narrativa? És obvi que vivim moments d'inestabilitat, de canvis, de crisis, de convulsions. Tot això per força s'ha de traslladar a la narrativa. Com ha passat sempre. Els moments de canvis socials, de canvis polítics al llarg de la història han canviat i modificat la narrativa. I avui en dia estem vivint un d'aquests moments de canvi en directe.

Aquests canvis, afecten la temàtica? Sens dubte. Afecten la forma? Evidentment. Fa temps que es diu, o que corre la brama, que cada vegada ens estem acostumant més a llegir en format breu, que perdem capacitat de concentració i comprensió lectora a mida que un text, que un paràgraf, una frase es van fent més llargs. I això implica que les frases que a nosaltres ens mouen segurament no mouen res a algú 25 anys més jove. Però no només és això. L'oralitat, per exemple. La font primera. Moltes de les propostes, de les més interessants que rebem, si més no, i que van guanyant reconeixement a marxes forçades, aquí i arreu, són aquelles que han tornat a posar el llenguatge oral al centre de la seva narrativa. I això no és casual. D'alguna manera aquesta oralitat, avui, ens permet situar-nos els uns al costat dels altres, traspassar la frontera d'una estructura excessivament rígida i trencar la idea de l'escriptura feta des d'un ens literari llunyà. Fer-ho bé, però, segurament sigui més difícil que mai.

Les propostes més interessants que rebem són aquelles que han tornat a posar el llenguatge oral al centre de la seva narrativa

En tot cas segurament això es deu al fet que cada vegada més busquem la proximitat. Quan tot és tan angoixant, tan llunyà i amb una sobresaturació tal que ens ofega, necessitem algú al costat que ens expliqui, que ens faci costat. I això ens val per escriptors tan diferents com el pakistanès Mohsin Hamid, com el recentment guanyador del Pulitzer i el National Book Award Colson Whitehead o el guanyador del Medicis estranger a França Hakan Günday. Però també per la Marta Orriols, que ha estat un petit fenomen a casa nostra: dona, escriptora novell i de relats, per tant en teoria amb tots els elements en contra, i que malgrat això ha venut molt i molt bé, ha agradat molt i s'ha traduït al castellà (a Lumen), i que el que fa és escriure des d'aquesta proximitat. O un altre dels petits fenòmens literaris d'enguany: Nosaltres en la nit, de Kent Haruf, segurament també ens aporta aquesta proximitat. Ahir mateix Antonio Monegal deia que la literatura és el lloc de l'empatia. Potser es tracta d'això.

A nivell temàtic, també ha passat sempre, no som gaire originals: de tant en tant apareixen tendències a tractar temes que socialment són molt visibles, que afecten el nucli de la societat. Un exemple: quants llibres s'han escrit i publicat enguany que, d'una manera o altra tracten el tema dels refugiats? Si fem el recompte ens en sortiran molts. S'havia tractat, abans? Evidentment. D'una forma tan extensa? Segurament no. O la violència de gènere. Era present a la literatura? És obvi que sí. Molt. Estan a punt de sortir moltes obres que orbiten al voltant d'aquest tema? Sí. Els abusos? Tres quarts del mateix. Tot plegat respon a les inquietuds pròpies de la societat, i quan hi ha determinats temes sensibles que ens afecten com a societat i com a persones que en formem part, és normal que els escriptors, que també formen part d'aquesta mateixa societat, els incorporin d'una manera o altra i que, per tant, els editors es troben amb obres que els contenen, això quan no es dona que hi hagi editors que  busquen directament aquestes temàtiques.

I això ens porta a preguntar-nos: què busquem els editors de narrativa? O, si més no, què busquem a Periscopi? Entre altres coses, obres que ens permeten entendre l'actualitat i les seves incògnites, que ens permetin replantejar la realitat que ens envolta, el món on vivim. Tornant a Monegal, obres que modifiquen l'espai del possible (d'allò que és possible). És casual que la majoria de les obres que publiquem a Periscopi tractin la identitat (la cerca de la identitat)? Gens. Posant un exemple concret: per què Ànima, del libanès Wajdi Mouawad, ha funcionat de la manera en què ho ha fet? Segurament perquè, entre moltes altres coses, posa de relleu allò que no ens agrada de nosaltres mateixos.

Busquem obres que ens permeten entendre l'actualitat, obres que modifiquen l'espai del possible

Mouawad explica que quan escriu li agradaria poder parlar del mar, però hi ha un edifici enorme que el tapa i no li permet accedir-hi. Aquest edifici inclou culpa, memòria, violència. Mouawad el que vol és tirar a terra aquest edifici i poder veure el mar, escriure el mar. Però fins que no pugui tirar a terra l'edifici no ho aconseguirà. I fent-ho, ens està explicant el seu món, la seva època. I a més ho fa tenint clar que tots bevem d'una tradició. Mouawad beu de Sòfocles, sobretot, però no només. El portuguès Gonçalo Tavares ha dit en alguna ocasió que l'escriptor ha de mirar guenyo, amb un ull al passat i amb un altre al futur, i des d'aquí, explicar-nos el present. O ens diu també que hem de ser com una caravana que veu les marques dels que han passat abans que nosaltres, i veu el camí, però va més enllà d'on han anat els que ens han precedit. D'alguna manera sospito que es tracta d'això.