Lluís Solà (Vic, 1940) és un savi humanista, en el sentit ple de la paraula. Poeta, pensador, autor i director de teatre, activista cultural i polític, ha estat també professor en els tres nivells d'ensenyament i als anys 70 va dirigir la implantació de l'assignatura de llengua catalana a tots els instituts d'Osona. L'anem a veure a Vic amb motiu de l'edició d'un llibre referencial que aplega el seu pensament: Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016), un volum de quasi 700 pàgines publicat per Edicions de 1984, que l'any anterior ja havia tret la seva Poesia completa, reconegut fa poc amb el Premi de la Crítica de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). El sentit pedagògic del seu discurs, la voluntat de fer-se entendre, la tria acurada de les paraules i l'amor per la llengua titil·len en cadascuna de les seves respostes.

La seva trajectòria professional ha estat molt lligada al teatre: va fundar i dirigir el Centre d'Osona de l'Institut del Teatre i el Centre Dramàtic d'Osona. No és d'estranyar, per tant,  que a l'hora de mesurar i dir les paraules, Solà sigui un mestre en paladejar-les i insuflar-les de l'energia i entonació necessàries: hi ha moments que és una festa veure com aquest home menut i prim, amb un rostre proper a la caricatura, infla els pulmons i remarca la paraula justa -sempre la paraula justa- que culmina un pensament sospesat, que defuig el camí més obvi. La tarda a ca seva passa com si res.

El llibre de pensament està escrit a partir d'anotacions fetes quan surt a passejar. S'endú una llibreta i l'omple: d'inici fins al mig, de poesia, i del final cap al mig, de pensaments. Com impregnen els seus pensaments, les caminades que fa?

Quan surts una mica fora i no hi ha cotxes, veus els arbres, les muntanyes, un ocell que passa i al mateix temps, comences a sentir, també, les coses teves, a estar més atent, a fora i a dins. Anem amb uns ocells que no sempre escoltem, que són els nostres pensaments, les nostres percepcions. En un moment determinat apareixen unes sensacions que si arriben a atreure’t amb prou contundència les has d’emparaular. Hi ha uns pensaments que m’han preocupat tota la vida, com el de la llibertat, la paraula, què és això de viure, què som nosaltres, què és això que veus, què significa... Aquests pensaments van apareixent i reapareixent al llarg del llibre i del temps. El temps és un dels protagonistes més importants del llibre. El fet d'acceptar que el temps és protagonista i que el deixis parlar fa que el temps et vagi interrogant, madurant i sacsejant. Enlloc de confeccionar un text en què intentes fer veure que el temps no passa, accepta que el temps et varia les perspectives de tot. Intenta de mantenir els pensaments vius, no els fiquis, sobretot, a la gàbia.

La preocupació central del llibre és la llibertat.

Això, en un país com el nostre, no deu ser del tot  estrany. Un país en què la coacció de la llibertat, la privació contínua de la llibertat és un fet contundent i que hem viscut sobretot els qui venim dels anys 40. Hem vist moments en què a l’escola no hi havia la nostra llengua, no ens podíem reunir més de dues persones perquè hi podia haver un problema, no podíem fer revistes en la nostra llengua... Tot era prohibit.

Accepta que el temps et varia les perspectives de tot. Intenta de mantenir els pensaments vius, no els fiquis, sobretot, a la gàbia.

Al final de la seva introducció diu que “l'experiència de la submissió és dolorosa i angoixant i ningú no en surt indemne”. És el seu cas i el de la seva generació?

Sí. En aquest llibre no parlo de la llibertat en un sentit abstracte, sinó en un sentit vital. Potser no sabem què vol dir llibertat, potser ningú no sap què vol dir llibertat, però sí que tenim una experiència profunda del que vol dir no poder-nos desplegar segons les nostres possibilitats individuals, socials i com a poble. Ens ha deixat marca perquè això intervé en l’aire que respirem, en elements inconscients i conscients. És propi de la vida desplegar-se, i encara és més propi de la vida humana tenir consciència que es pot desplegar. Aquest és el tema actual: hi ha dos milions de persones que omplen les carreteres dient volem decidir, volem ser nosaltres, volem desplegar-nos segons les nostres possibilitats, i els ho impedeixen. Això afecta. Però encara afecta més acceptar aquesta situació, perquè aleshores acabes com el tigre o el mico del zoo, sent una caricatura d’allò que ets.

Solà2

La consciència dels catalans per poder organitzar-se d'una altra manera és prou forta? N'hi ha prou?

Tenim una sort, i és que això no ha estat capitanejat per una elit, un grup de poques persones que s’han proposat una cosa que podria estar molt bé. Això ha estat un clam per part de sectors molt importants. Però sabem que hi ha altres sectors, de l’Estat opressor, que intentarà d’aliar-se amb elements interiors perquè no prosperi aquest clam. Això és una aposta que ningú no pot predir. Però el que sí tenim clar és que això l’any 40, 45 o 55 semblava absolutament impossible. Els qui als anys 60 érem independentistes, que érem molt pocs, treballàvem en el límit de la desesperació. Jo vaig entrar en política per desesperació [al PSAN], perquè veia que teníem la sentència al damunt. I la sentència s’anava executant i portàvem anys amb aquesta sentència al damunt: liquidació de tots els elements culturals, lingüístics, jurídics d’aquest poble. Que s’hagi produït aquest fenomen admirable és un miracle de la vida, que no es deixa extingir. I no es deixa extingir no només per viure sinó per viure d’una manera determinada.

 Els qui als anys 60 érem independentistes, que érem molt pocs, treballàvem en el límit de la desesperació

La tecnologia ens està minant llibertat i ni ens n’adonem?

Evidentment. Intentem reduir el món a una cosa que no es pot reduir, que és els nostres interessos, les nostres necessitats (més enllà de les necessitats primàries, indefugibles). Intentem de construir un paradís. Aquesta és una idea, una obsessió, potser un instint que es cou sempre a l’interior de l’home. Que es va coure a l’interior de l’home grec, hindú, medieval. Ara, a mesura que l'home construeix unes coses en va destruint unes altres. I això és el que el pensament ecologista ens diu. Construïm una societat d’una manera determinada però destruïm els fonaments que ens han fet possible aquesta societat. Aquí hi ha una contradicció.

[Passa miolant el gat, que farà diverses intervencions providencials. “Aquest és en Truc”, diu en Lluís Solà]

A dia d’avui, tal com està el món i amb les onades d'autoritarismes i populismes que vénen, la llibertat no ha perdut molt de valor?

Jo diria que no se’n parla. Els economistes, que són una mica els sacerdots del segle XXI, uns sacerdots que no poden preveure gairebé mai allò que passarà, no parlen gairebé mai de llibertat. Els científics, la tecnologia, no parlen mai de llibertat. Encara que ens vulguem mentir, hi ha una relació entre infelicitat i manca de llibertat, a pesar que molt sovint ens creiem l'esclau que fa aquest raonament: sí, sóc esclau, però m'ha tocat un amo que Déu n'hi do, em deixa viure, tinc una seguretat... [Miau]. Ara bé, l'esclau que accepta aquesta situació viu una vida de segon ordre. La seva felicitat és una felicitat que no es construeix sobre el desplegament de les seves possibilitats.

Però aquesta descripció que fa de l'esclau, vol dir que no és -o som- el 90% de la població actual?

Sí, i és molt trist. Tan trist que m'estimo més parlar-ne. L'esclau és un dels crims contra la humanitat, una de les deformacions més abjectes i més inconcebibles que l'home pot concebre. Ha concebut que podia sotmetre algú igual que ell... Bé, no hi ha ningú igual. Això de la igualtat també és una qüestió que ens ha capgirat el cervell. L'única igualtat que hi ha és la igualtat de la desigualtat: és a dir, conservant la diferència de cadascú, aleshores sí que hi ha igualtat. Però tractant tothom de la mateixa manera això no és igualtat. La igualtat és tractar a tothom segons la seva diferència. I això en l'ensenyament és una cosa claríssima. Si als nens els fem passar a tots pel mateix adreçador, si no sabem les qualitats de cadascú, farem malbé les criatures.

 Sempre hi ha hagut un intent d'administració de la felicitat, sota formes ideològiques o d'altres de més materialistes

No sé si ara hi ha una idea manufacturada de felicitat que porta, de resultes, una altra idea manufacturada de llibertat.

En el món administrat en què hem arribat, en què pràcticament tot està burocratitzat i administrat, ens diuen què vol dir ser feliços, ens diuen que ser feliç vol dir poder anar al supermercat tan sovint com sigui possible i que allà trobarem de tot. Una altra de les formes de felicitat és el turisme. Són formes administrades. Sempre hi ha hagut un intent d'administració de la felicitat, sota formes ideològiques o d'altres de més materialistes, com a l'època actual. Arriba un moment que gairebé és un deure comprar. Però al mateix temps, a desgrat de tot això, sempre hi ha nuclis de gent jove, de gent nova que va apareixent, que no encaixa, que diu: “és que no m'ho empasso”. La llibertat és una cosa que s’ha de conquerir cada dia, que no és una cosa exterior.

foto 4b

La llengua i la paraula van molt lligades a la llibertat. Que ara ens menystinguin com es menystenen és un mal senyal.

Sí. No sé veure poesia sense pensament, ni sense sentiment ni passió ni musicalitat. No tindríem pensament sense paraula. No tindríem filosofia ni ciència, ni els grans textos com la Ilíada, la Bíblia, els codis de jurisprudència... Ara hi ha una competició imatge-llengua, però quan diem imatge hem d'anar en compte. Si observem les pintures del Neolític, de les parets de les coves, fins a les pintures de Miró o Tàpies això són imatges. És una determinada qualitat d'imatges i consistència de les imatges. Una altra cosa són aquelles imatges que són fetes perquè no siguin contemplades, sinó perquè siguin només un llampec que crida l'atenció, que ve seguit d'un altre llampec que no té relació amb la imatge anterior. I que no tenim temps, i aquest és un dels problemes, d'aturar-nos a convertir-ho en experiència. L'home del segle XX i del segle XXI, el que té, cada vegada més, és sensacions, no pas experiències. No pot convertir les sensacions en experiències perquè té un excés de sensacions. Cada vegada tendim més a un aprenentatge de llengües més superficial. Que hagi pogut sortir un anunci que digui: aprengui anglès en quinze dies. Això, senyors, és revelador, perquè ni la seva pròpia llengua no l'aprendrà en tota la vida. I això és una manca de respecte per la llengua. El Llull deia que la llengua era un òrgan més, com els ulls. Cal manifestar que és preocupant que a la nostra època la llengua, la paraula no sigui respectada.

L'home del segle XX i del segle XXI, el que té, cada vegada més, és sensacions, no pas experiències

Sobre la qüestió de les caminades: activen el pensament perquè s'envolta de silenci? Vull dir, pensem poc perquè tenim poc silenci?

El silenci, acompanyats d'elements més o menys silenciosos però no tant silenciosos, un grill, el cant d'un ocell, el fresseig de les fulles, és molt important. I és decisiu. En el moment que ha de prendre alguna decisió important, l'home se sol recollir, tancar a l'habitació o allà on pot i prendre aquella decisió. Això ha estat sempre així i continua fins a cert punt així, tot i que ens ballen contínuament els sorolls. Hi ha una batalla important contra el silenci per part de la civilització actual, perquè és una manera, també, de sotmetre el poder de la vida i de la natura que, entre altres poders, té el silenci. Però si l'omplim de soroll podem arribar a desconnectar-nos-hi, a estar només dins l'esfera que nosaltres fabriquem i administrem.

 Hi ha una batalla important contra el silenci per part de la civilització actual

De vegades no és el mateix individu que, per por a la llibertat, s'omple de soroll?

Això és una qüestió psicològica que els psiquiatres saben. L'individu, per tal de no trobar-se, s'omple del que sigui. Pot ser de soroll, però pot ser de pastissos, de vestits o de cotxes. Que l'individu, a més a més, té por de la seva llibertat és un fet. I per tant, amb facilitat renuncia a ser lliure. Tendeix a vendre's a impulsos molt primaris que fa que no es pugui desplegar amb totalitat.

Quin és el lloc habitual de les passejades?

És a cinc minuts d'aquí. És el Puig dels Jueus. És un panorama... Es veu el Pirineu, el Montseny. També m'agrada molt anar a Manlleu, a la vora del Ter. El Ter és un riu que fa una certa patxoca. Els rius em porten de bòlit. Jo sóc capaç d'anar a Avinyó només per veure el Roina. Per veure aquella aigua que passa allà, i que passa amb aquella majestat, amb aquella transparència. I que no s'atura i que probablement em diu: “Ei, ei, tu ets com jo, eh? No et pensis, goita, goita, com vaig passant! No tens tanta majestat com jo, eh, perquè jo com a mínim tinc la dignitat d'anar al ritme que em convé i que em marquen les coses. A més a més, jo, sigui riu petit o sigui el Roina, jo sé adaptar-me, sé jugar amb la realitat que tinc al voltant. I sé anar al ritme que em marca l'univers. En canvi, tu? Mare de Déu, si no hi has anat mai amb el ritme de l'univers, si no saps què és!”

Solà7

Té algun altre paisatge evocador?

En principi, els paisatges de la plana, que els tenim molt diversos. El Collsacabra, Cantonigròs, Tavertet, la Garriga... És un lloc que hi vaig sovint, sobretot perquè a la Garriga entro en un altre món. Entro en el Vallès, en el clima de les oliveres, dels ametllers. Vaig a veure els camps aquells d'ametllers mig abandonats. Això són llocs habituals. El que m'agrada molt és Suïssa, tots els Alps europeus, alemanys, francesos... Increïble.

Li agrada passejar pels carrers de Vic?

Jo hi vaig a passejar a la nit, al vespre, per la ciutat antiga. M'agrada. I també m'agrada la gran ciutat. He treballat durant molts anys a Barcelona i Barcelona m'agrada, la considero la meva segona ciutat, la meva capital. Però tendeixo a passar pels llocs que hi ha menys trànsit. Quan hi treballava i no era estiu, perquè hi havia massa gent, anava des del mar fins a les torres del Besòs. El paisatge ciutadà també m'agrada, però ja és un altre món.