La figura del president Josep Tarradellas ha estat profusament comentada aquests dies per acomplir-se el passat 23 d'octubre el quarantè aniversari del seu retorn a Catalunya.

L'escriptor i poeta Josepmiquel Servià va exercir de periodista de la Presidència de la Generalitat durant tot el període presidencial de Tarradellas, per la qual cosa disposa d'un conjunt de records, vivències i anècdotes que ajuden a definir —de l'anècdota a la categoria— la personalitat humana i política del president. Algunes d'elles són aquest recull que —extretes del seu llibre "Granissat de Cafè" (publicat per Selecta Catalonia)— ens plau oferir-vos: 

Una entrevista a Tarradellas

La figura del 114è President de la Generalitat de Catalunya, el molt Honorable Josep Tarradellas, podrà ser, com la de tot polític, lloada o criticada, podrà tenir els seus fervents admiradors o els seus més apassio nats detractors, però penso que ningú no gosarà afirmar que no fou propietària d'una personalitat rotunda, gairebé excepcional, si considerem, sobretot, el caràcter de mitjania que presentaven, tot just sortits de la llarga nit del franquisme, la majoria de polítics democràtics del país.

Un servidor de vostès va tenir, com a periodista. Del Servei de Premsa de la Generaltat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona —Tarradellas fou president alhora d'ambdues institucions— la historlca oportunitat de
tractar, ben de prop, aquella colossal bèstia política (amb perdó), arribada, després d'un tossut exili de quaranta anys, des de les tureneses terres de Saint- Martin-le-Beau.

Gràcies a aquest privilegiat observatori vaig poder ser testimoni d'innombrables fets anecdòtics que palesen tant
el grau altíssim de murrieria i de savoir faire d'aquell home com l'envejable capacitat de reflexos que, als seus vuitanta anys i escaig, posseïa el 114è President de la Generalitat.

Jo tenia, com a periodista del torn de tarda, la missió de rebre i presentar al president tots aquells homes de premsa que acudien a entrevistar-lo per algun mitjà de comunicació de l'Estat o de l'estranger. Els d'aquí, ell ja se'ls coneixia a bastament.

A causa d'això vaig gaudir de l'oportunitat de connectar llargament, fos al meu despatx del Servei de Premsa, fos al salonet verd de la Casa dels Canonges —on les visites de tarda solien esperar les audiències del President— amb algunes de les més acreditades espases del periodisme internacional.

Hoy me cargo al viejo!

Aquell dia, el periodista que va comparèixer al meu despatx era membre de la redacció d'una important revista madrilenya de projecció estatal i, si no era precisament una espasa del periodisme, ell s'ho pensava.
Potser no feia encara dos minuts que ens havíem co negut, que ja em preguntava:

—¿Y tu de qué haces? ¿De mindungui de prensa del Honorable?

—Algó así —vaig contestar-li jo, tot procurant no deixar la meva obligada discreció. Es féu un silenci.

Vaig acompanyar-lo després al salonet verd de la Casa dels canonges. Allí el silenci fou trencat per una nova impertinència del periodista.

—Pues hoy me cargo al viejo! —Que se carga qué? —vaig dir.

—Que hoy me cargo al viejo, o sea al Honorable. Pe riodisticamente, claro —precisà.

—Ah! —vaig contestar jo— ¿Y cómo piensa usted ha cerlo?

—Pues muy sencillo —va respondre. Le voy a meter, de entrada, unas cuantas preguntas frivolas, intrascendentes... en plan encuesta! Y cuando menos se lo espere, le voy a endilgar una... que le voy a echar a los leones.

Un servidor, que romania encara immergit dintre un vel de perplexitat, va aclarir-li:

—Mire, caballero, yo normalmente me limito a presentar el periodista al presidente y el presidente al periodista. Y me largo. En primer lugar, porque si arriba algo en mi despacho es trabajo, y, en segundo lugar, porque me conozco ya más o menos todas las respuestas a las hipotéticas preguntas que pueden formular al presidente. Pero hoy voy a hacer una excepción y voy a quedarme sólo para presenciar, si usted me lo permite, quién echa a los leones a quién.

Al cap de pocs segons, el senyor Pere, l'elegant conserge habitual de Presidència, trucava a la porta del salonet verd i em deia:

—Senyor Servià, el President diu si tenen l'amabilitat de passar al seu despatx.

Despatxant amb el president17.47.53
El President Tarradellas amb Josepmiquel Servià 

Una estudiada litúrgia 

El President no hi era. El President tenia un gran sentit de la litúrgia, i aquest sentit el portava a vegades a muntar complicats, estudiadíssims números d'efecte.

Per exemple —i disculpeu-me la llarga digressió—, sempre que havia de rebre al seu despatx oficial un ministre, un ambaixador o una persona de similar categoria, es posava en circulació un elaboradíssim pla de protocol: Al vestíbul del palau formava una unitat de mossos d'esquadra.

Aquesta faramalla, a més del recorregut per les distintes dependències de l'edifici —una visita ja literalment agraïda— determinà que un dia, en
sortir de la seva audiència amb Tarradellas, el president de la primera Junta d'Andalusia, senyor Fernandez Viagas, comentés, en veu baixa, a un dels seus sequaços.

—!Joé, er tío, hajta guardia mora tié!

En entrar al palau, l'il·lustre visitant era rebut normalment per un oficial
del Servei de Protocol, el qual, acompanyat per tres o quatre «pettis» de gala, el feia avançar per entre les dues fileres de mossos, que presentaven armes, el conduïa, escales amunt, fins al Saló de la Mare de Déu de Montserrat, bellíssima estança immediatament anterior a la del despatx oficial del president.

Una vegada aquí, una operació de temps i de distàncies es posava a funcionar rigorosament. Hi havia ordres estrictes que les portes del despatx no fossin obertes al visitant fins al moment precís en què aquest hagués arribat a una distància de dos metres, com a màxim, del llindar del despatx.

D'altra banda, a cada costat de la porta, s'hi congregava indefectiblement una allau de fotògrafs i filmadors, delerosos d'obtenir la convencional imatge de les dues personalitats encaixant.

Així, doncs, arribada la personalitat de torn al punt assenyalat, començaven —com per automatisme— a
obrir-se les dues portes del despatx i apareixia, a l'altra banda de llindar, talment una icona russa envoltada de canelobres, la figura gegantina i patriarcal del 114è President de la Generalitat, el qual, somrient, avançava vers el seu visitant tot allargant-li generosament la mà.

El visitant avançava també vers el President. Tarradellas, aleshores, feia veure que iniciava, al seu tom, una altra passa. De sobte, però, es quedava quiet, com paralitzat, just a la meitat de la passa iniciada.

Llavors el visitant, que, inconscientment, ja havia calculat la distància que
li quedava per arribar a estrènyer la mà del President, es quedava burlat en el seu càlcul, veient-se obligat a haver d'estirar el braç molt més del
compte i, per tant, a vinclar l'ossada molt més que no era de preveure davant la impressionant baluerna humana de Tarradellas. Ergo: l'endemà, tots els diaris i noticiaris televisius mostraven la imatge del ministre, de l'ambaixador o del president autonòmic que fos, acatant, cap cot i reverent, la patriarcal figura del president dels catalans.

Un gran tipo, el señor Suárez! 

El periodista madrileny estava connectant els jacks del seu magnetòfon quan el President Tarradellas va entrar al seu despatx: ¿Havia anat a estirar-se dos minuts al cim del llit, com a vegades feia? Havia anat al lavabo? 0, senzillament, havia pretès —ah, la litúrgia!— que el periodista de la important revista madrilenya s'hagués d'aixecar de la butaca per complimentar-lo quan entrés?

Un servidor va fer les oportunes presentacions. Mentre estenia la mà al seu visitant, m'esguardà interrogativament, com solia fer. Per la mirada que vaig tornar-li i pel rictus de la meva cara ja va comprendre de quina mena de personatge es tractava.

Pregà al periodista que s'assegués al sofà i, mentre ell ho feia solemnialment en la seva butaca, va etzufarli:

—¿Entonses que usted es deMadrid? ¡Vaya, vaya! ¿Qué hase mi amigo el señor Suarez? —li demanà, tot referintse òbviament, al President del Govern espanyol d'aleshores.

Es un gran tipo el señor suarez —continuava el President— muy simpatico y muy elegante, ¿eh? iAh!, y pele6n, muy pele6n, por eso me gusta, porque yo también lo soy, de peleón, ¿comprende?... Es un poco joven todavía, pero... ya aprenderà. Yo soy un gato viejo, ¿sabe?... porque tengo muchos años y he visto ya muchas cosas, ¿sabe? El Presidente Suarez es todavía muy joven...¿no? pero... ya aprendera. Porque tiene madera! ¡Si, tiene madera!

El periodista madrileny estava desconcertat.

El President, però, continuava impertorbable el seu "diàleg" –naturalment, a una sola banda.

El periodista madrileny no acabava d'estar segur que el magnetòfon enregistrés...

—¿Qué? ¿ya se entiende usted con todos esos cachivaches? —li demanava el President, tot posant-lo encara més nerviós.

l continuava: —Mire, joven. Supongo que el amigo Servià ya se lo habra dicho. Conmigo todo eso del «off the record» no existe, usted ya me comprende, ¿no? Eso es para los políticos. ¿sabe? No para mi. Yo no tengo «off de record», ¿sabe? Usted me pregunta lo que quiera, ¿no? y yo le contestaré... pues lo que me dé la gana... No? Y estaremos " de la calle!"

I li feia un somrís cabdal, d'orella a orella.

¿Qué sastre le viste?

Quan el periodista estigué segur del funcionament correcte de l'aparell d'enregistrar inicià el seu interrogatori bo i seguint els plans que m'havia anunciat: —Señor Presidente, cual es su plato preferido?

El President, que esperava una pregunta d'"alta política" es quedà astorat. Immediatament, però, somrigué i em mirà, tot buscant una mena de complicitat en la traducció.

—Pues... la pularda con siruelas, joven.

I, abans de deixar-lo intervenir de nou, afegí: —Que, por sierto, mi. señora la guisa estupendamente. Mire, si quiere quedarse a comer mañana, el señor Servià, usted y yo nos samparemos una pularda con siruelas delisiosa ¿Qué le parese?

—No, gracias, presidente —contestà el madrileny— dentro de unas horas, sin falta, tengo que coger el puente aéreo. Esta noche tengo cena en Madrid.

—Bueno —contestà el President— pues otro día será. Continúe, joven, continúe!

—Señor Presidente —prosseguí el periodista—¿qué sastre le viste?

El President m'esguardà de bell nou, com si volgués dir- me: Però, escolta, quina mena de personatge m'has portat, avui?

Aleshores, però, somrigué i, passant-se la mà pel cap en actitud de pentinar-se, contestà:

—Pellisser, joven, Pellisser. Aquí... en el Paseo de Grasia. Muy buen sastre, por sierto. Fíjese en mí. Con mis medidas y mire qué chulo que voy! Pellisser, joven, Pellisser.

El periodista apuntà acuradament el nom del sastre presidencial. Després, tot agafant ja un posat pretesament castigador, una mica a l'estil de l'actor Humphrey Bogart, per entendre'ns, inquirí:

—Señor Presidente, ¿qué opina de Francisco Franco? A la qual cosa Tarradellas, immutable, replicà:

—Franco...? Franco...? No le conosco, joven. A mi, siempre me ha vestido Pellisser.