“Ho vaig perdre tot. (...) Amor, casa, família, fill, parella, van desaparèixer. (...) Era una dona abocada a escriure llibres o a morir”. Són fragments de l’epíleg del darrer llibre publicat per Dolors Miquel, El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2017). Una manera d’escriure que t’agafa pel coll amb la fermesa metàl·lica, freda i indefugible d’un cargol de banc, no exempta d’un cert lirisme, i d’una aspror vellutada, rodorediana.

I per això l’entrevistem. Per això i per tota l’obra precedent. I també perquè la primera entrevistada Vers i revers (la Maria Cabrera) ens va citar el seu Gitana Roc com un dels tres poemaris coetanis que més l’havien marcada. I ens agrada això d’anar fent xarxa, d’anar teixint teranyina. 

La poeta Dolors Miquel (Lleida, 1960) es va donar a conèixer amb El vent i la casa tancada (Premi Rosa Leveroni de poesia 1989). Després van venir Llibre dels homes, Haikús del camioner, Gitana Roc, Mos de gat, AIOÇ (Premi Ciutat de Barcelona de poesia 2005), Missa pagesa (Premi Gabriel Ferrater 2006), La dona que mirava la tele i La flor invisible (Premi Alfons el Magnànim de poesia 2011), entre d’altres.

Miquel diu que té un mètode infal·lible per saber què és poesia i què no. Diu que “és com reconèixer un gos mort o viu. O un porc mort o viu. O una mosca morta o viva”. I assegura que és justament quan l’artista acaba de crear el poema quan s’imposa aquell moment únic de dubte, aquell tot o res: “Plorarà o no plorarà”.

Aquesta lleidatana no sol mossegar-se la llengua. A les xarxes socials, sempre que pot burxa la nafra dels temes que la preocupen. La defensa dels drets dels animals i la natura, la memòria històrica, el jou espanyol que sotmet Catalunya, la hipocresia d’anada i tornada del gremi literari. En aquest sentit, ha volgut deixar clavada, aquí mateix, una pregunta, per torna al gruix de l’entrevista: “¿Per què, avui en dia, si no tens relacions i no adules al personal, desexisteixes, inexisteixes, o existeixes sense existir d’existència provada científicament? ¿Per què? A veure qui contesta”.

 

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Per a què serveix la vida? Les preguntes utilitàries m'espanten molt. Així que la passaré pels marges, no fos cas que em quedés enganxada enmig de l'asfalt atrapa-preguntes i petjades humanes, abans de l'explosió del volcà Krakatoa. Reconèixer-la sí que és senzill. És com reconèixer un gos mort o viu. O un porc mort o viu. O una mosca morta o viva. No es tracta de gènere mosca-prosa, poesia-gos, assaig-porc. Res a veure amb les formes, amb els ossos, amb la pell, amb la matèria... Sinó amb ànima i animació. (Eppur si muove! O no muove). Quan l’artista l’acaba de crear, és l’únic moment en què el dubte s’imposa. Cal saber si plorarà o no plorarà. Aquesta és una imatge maternal. Íntima. Però també hi ha gossos vius que semblen morts o gossos morts que semblen vius. O mosques vives que es fan les mortes. Però passat el primer estat d'estupor o d'enganyifa, és impossible no reconèixer vida o mort. Poesia o no poesia. Respiració. Pulmó en moviment. O poesia entubada a la sala de reanimacions impossibles. Impossible no reconèixer-les. Les reanimacions o les poesies. Ara, també hi ha poemes que queden en estat vegetatiu durant segles, i un dia retornen a la vida ferotges. No ens saben dir què va passar entretant. A l’interregne.

Quan l’artista l’acaba de crear, és l’únic moment en què el dubte s’imposa. Cal saber si plorarà o no plorarà

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

No tinc memòria del moment. A mi m'agradaven les paraules. Escoltades, dites, escrites. Hi ha nens a qui els agraden els Legos, les Barbies, els jocs de màgia, córrer que se les pelen o pelar-se els genolls caient de les pereres i dels presseguers. Sé que m'agradaven molt les paraules. Cantades, la música de les paraules, els jocs de sentits impossibles de les cançons infantils, explorar els invisibles i la bellesa, les taques negres de les paraules sobre el paper, com petjadetes de potes de formiga. Com es veu, ara que ho descric, hi tenia predisposició.

Tot poeta llegeix. Tot caminant camina. Tot cantant canta. I tot animal, animala. Això de si és millor llegir-la o escoltar-la, trobo que són coses diferents. Tanmateix, si la poesia és dolenta, prefereixo gairebé escoltar-la. Llegir-la m’és impossible. Escoltar-la, de fet m’és més senzill. El cap em fa bromes, mentre l’escolto el cap ironitza. I si no pot recórrer a l’humor, desconnecta.

 

Per què n’escrius?

Jo què sé! Si hagués nascut a l'època prehistòrica, segurament no n'escriuria, almenys amb paraules, potser amb els ulls o amb les mans. O amb la pell. Potser seria un important ferrer de la indústria puntera de la metal·lúrgia. El prestigi i desprestigi d’oficis i professions em té la ment robada, m’al·lucina. És com un carrusel, ara uns són el top, ara no són res. O potser seria una dona dels segle XVI envoltada de fills pesats que tenen gana. Esprimatxada, pur nervi i tota bruta. La veritat és que busquem explicacions per a tot, i res en té.

 A mi m'agradaven les paraules. Escoltades, dites, escrites. Cantades, la música de les paraules

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Quan acabo d'escriure els poemes, prefereixo dir-los. Més que preferir-ho, necessito dir-los. Omplir els globus d'aire. Les síl·labes, ben plenes d'aire cap al cel, que volin. Passat el temps recent de l’escriptura, depèn. Si porto massa temps recitant-los em pren un gran cansament de mi mateixa. De les meves idees, dels meus poemes, de la bellesa que generen, de tot. Hi ha gent, en canvi, a la poesia, que sembla Narcís entotsolat amb el reflex de l'aigua. No paren de dir-se. No sé si els admiro o no. Narcís és un ofec del jo, un ofec líric i víric i viral.

 

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Depèn de l'època. Ja són molts anys. He fet servir de tot. Al principi tot eren quaderns, alguns encara els tinc. Altres èpoques tot era pantalles d'ordinador, en tenia dues de grans per tenir diccionaris, informació, el que fos. També he usat el mòbil i la gravadora. Ara he tornat a les llibretes. Elaborar... la construcció del poema... és una expressió que queda molt bé... ¿Qui devia inventar-la? I a l’època de la raó, de la ciència. Com qui elabora una bomba atòmica. I tanmateix, tant dóna si l’elabores o no... hi ha poemes que et costen tres anys, o vint, i d’altres que et surten de tirada. Importa poc si són elaborats, construïts o vomitats. El cas és que siguin poemes. Si un poeta porta quinze anys fent una poema i és una merda, doncs és una merda elaborada.

 

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric sempre mentre faig l’amor. Això no agrada gens als meus amants. Per això solc acabar sempre sola escrivint poesia. D’aquí la solitud del poeta.

dolorsmiquel

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Vaig restant. Després els divideixo i els elevo a la cinquena potència. Si passen la prova no els cremo. Si no, els torturo abans d’arrasar-los. M’inspiro en els mètodes d’Innocenci III i de Sor Teresa de Calcuta.

 

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Jo no dono per enllestit el poema. És el poema qui, dictatorialment, es clava en el seu lloc i m’imposa la seva fi. O és el poema qui, com un nen malcriat i mimat, s’entesta a no voler marxar de la meva vida i em demana una atenció continuada (Fills! Fills malcriats occidentals!). I allí estem, el poema i jo. Dient-lo o no en veu alta. Allí estem. Fins que el llibre es publica i la tensió i l’atenció s’acaben. Per això ens agrada tant de publicar llibres als poetes: és l’única manera de posar-hi punt i final. I sí. Sí, tinc lectors de confiança. En particular dos. Els tinc tanta confiança que fins i tot una vegada vaig desistir de destruir un llibre, de la confiança que els tinc.

 

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts?

Una manera fóra fent regals a cada lector que comprés un llibre. Per exemple: un viatge en camió per Sibèria a qui compri els Haikus del camioner. Ben pensat, fins i tot jo me’l compraria! Aquestes campanyes que es fan del gust per la lectura i tota la pesca, irriten una mica el meu esperit i el meu cervell. L’ànima me la deixen indiferent. Trobo que l’antic sistema d’ensenyar la història de la literatura, amb petits fragments per fer salivera, era la millor manera. Que la gent sabés què havia ocorregut a la seva cultura, què havien fet els seus homes. I després ja llegiria.

Per això ens agrada tant de publicar llibres als poetes: és l’única manera de posar-hi punt i final

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

L’home del segle XX i del segle XXI no es pot concebre sense tradició. El pes cultural que duu a sobre ja només en el moment de néixer és tan absolutament bestial que no tindrà prou vida ni per conèixer aquest primer embalum. Vivim en l’època de l’excés, i és un excés que no coneix mestres ni directrius, com molt bé fa anys que exposa en Perejaume. Continuo la tradició catalana i occidental, amb els afegitons d’aquest cúmul de cultures en què no trigarà a desaparèixer la blanca cultura europea, com ja profetitzava al meu llibre poètic més narratiu: La dona que mirava la tele. Mestres, en tinc un munt, però sobretot March, Llull, el Capellà de Bolquera, Rodoreda, Verdaguer i Víctor Català. Parlo de la meva tradició, evidentment.  Contemporanis o de la meva joventut, citaria a Enric Casasses, Perejaume, Bauçà, Carmelina Sànchez-Cutillas, Albert Roig i Núria Martínez Vernis. Són gent que m’inspira. D’estrangers n’hi ha molts, seria llarg. El que sí que vull esmentar és el fet que hi ha personatges molt citats actualment, que ja només citar-los sembla que et doni prestigi. Gent com Maillard, Marçal o Alejandra Pizarnik, que no m’arriben tant. En alguns casos crec que estan sobrevalorats.

 

Et sents part d’una generació?

Totalment. Ara, la meva franja generacional descriu un arc d’uns cinquanta anys.

 

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

A part dels poetes contemporanis esmentats, hi ha poetes joves que m’agraden força com la Maria Cabrera, la Laia Carbonell, la Raquel Santanera i la Maria Sevilla, per dir-ne quatre. Pel que fa als clàssics, a part dels catalans que ja he esmentat, en tinc un munt.

 

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

La varietat de registres i temàtiques dels meus llibres és tan absolutament bèstia que això que em demanes ho trobo dificilíssim. Et posaré un poema meu, però no em defineix, senzillament m’exposa en una parcialitat.

Dels Regnes Sensitius

De les ocultes intencions del regne animal només podem intuir-ne vagament alguna cosa. / El moviment és animal. La paràlisi és mineral. La respiració és vegetal. L’home té en ell tots tres regnes. / Els sospirs són aeris. Els crits volcànics. Els plors són fluvials. Els naixements oceànics. Les morts, són totes quatre coses i alguna cosa més. / Sense sexe no existim. / El sexe dels vegetals és acte espiritual. El sexe de les roques és acte abstracte. / El sexe dels oceans té abismes desconeguts per a l’home. / El sexe dels volcans és agressiu, esclatant, creatiu i destructor. En els volcans hi ha el sexe més apassionat de la natura. També el més tràgic. / Per sexe, els animals, sentim en el cos, la natura operant a través de nosaltres. També ho sentim per somni i per defalliment. / La mort no la podem pas sentir. És un estadi imaginat.

 

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Uns pocs poden viure’n bé. Aquests pocs solen ser gent molt ben relacionada, amb les institucions, amb els càrrecs, amb els funcionaris de les institucions, amb gent important del sector... A Espanya, n’hi ha quatre o cinc o vint, que viuen com a purs reietons. A través del Cervantes, van molt ben pagats i agomboiats. A Catalunya no l’abillem tant. Però també n’hi ha uns quants que estan amorrats a la mamella. Ara bé, hem de reduir els seus guanys a una quarta part del que arriben a embutxacar-se els espanyols. Potser quan siguem independents aquests quatre catalans guanyaran tant com els espanyols ara mateix. La independència promet! La resta malviuen i és un malviure molt i molt cansat. El cas del Carles HAC, exemplifica a bastament aquest malviure tan cansat.