El compositor Joan Magrané Figuera (Reus, 1988) és un dels grans talents del panorma europeu de la música clàssica. L'any 2014 va rebre el premi Reina Sofia de composició musical —el més prestigiós de l'estat espanyol— i recentment ha estrenat Fragments d'Ausiàs March i Marines i boscatges a la Philharmonie de París. 

Manuel Blancafort o l'expressió íntima​ és el tercer dels sis articles que conformen la seva Antologia sentimental de la música catalana, que publicarem parcialment en aquest diari. Amb una prosa bella i entenendora, aquests textos de Joan Magrané són la millor guia per acompanyar-nos a escoltar grans fites de la composició del país. 

Espectadors Francesc Domingo

Espectadors, de Francesc Domingo

El meu primer encontre amb la música de Manuel Blancafort (1897-1987) fou visual. A la biblioteca del conservatori de Vila-seca, on jo estudiava ara fa uns quants anys, hi havia una partitura seva que em captivava i entre classe i classe, o esperant que els pares em vinguessin a buscar —ja que nosaltres vivíem en un altre poble— van ser incontables les hores passades delectant-m'hi.

La Sardana simfònica de Manuel Blancafort se'm presentava com una música possiblement —ja que era únicament pels ulls que la podia percebre i no per les orelles— originalíssima i rica: des del principi, amb la típica i tòpica arrencada del flabiol convertida en un complex, com una filigrana, refilar de la flauta piccolo, el flautí, fins a com continua, seguint fil per randa la forma de la nostra dansa, presentant ara els curts i després els llargs tot trenant melodies, ritmes i textures d'una vivíssima i colorista imaginació sonora.  Efectivament, dubto que sigui una sardana massa ballable, o gens ballable per a ser precisos, sobretot des del punt de vista dels més acèrrims adlàters del "tots som pops", però tampoc el compositor ho prioritzà pas. És allò que s'en diu: una sardana de concert.

Més tard, però no gaire, vaig descobrir entre les lleixes de la mateixa biblioteca un llibret biogràfic del compositor de La Garriga on, al final, s'hi exposava el catàleg de les seves obres tot il·lustrat amb les fotos de rigor però també per alguns compassos de certes obres. Entre aquests compassos em van subjugar especialment les escasses vint primeres notes que presentava del primer dels seus Cinc Nocturns. Una música plena de charme i lirisme, bellíssima.

Sobretot en la música per a piano, Blancafort, seguint l'estela del seu amic i mentor Frederic Mompou, usà l'harmonia d'una manera quasi física. És a dir, prenent el contacte directe amb l'instrument i la seva sonoritat per damunt de tot. Si bé és cert que mai no s'apartà en extrem de la tradició tonal o de l'antiga saviesa modal els acords que acava utilitzant no són mai els obvis, sinó que estan alterats en la seva essència tot jugant amb el timbre, un paràmetre que fins fa pocs anys no era prioritari sobre les taules dels compositors més enllà del que el lliga a la instrumentació. El que fa Blancafort és, agafant un acord amb una funció, diguem-ne, "clàssica", canviar-hi una o dues notes, no gaire més, afegint-hi un semitò o un to com a molt, aconseguint a la fi un so més pròxim a com els sons es formen per si sols en la natura o, tot el contràri, els altera per accentuar-ne la inaharmonització per aconseguir així una sonoritat metàl·lica i d'extranyes ressonàncies.

Sobretot en la música per a piano Blancafort usà l'harmonia d'una manera quasi física. És a dir, prenent el contacte directe amb l'instrument i la seva sonoritat per damunt de tot

En aquesta col·lecció de cinc nocturns això hi és la norma predominant i la brillantor i els matisos de coloracions diverses que aconsegueix assolir, sumat al lirisme perenne i a l'inventiva general, un dels cims de la literatura pianística catalana.

No és en va que Blancafort convisqué forces anys envoltat de pianoles "picant notes" a la factoria propietat del seu pare, gran aficionat a les més noves tecnologies de l'època, des de la llanterna màgica i la fotografia fins als més innovadors ginys de reproducció musical. Això tingué, com és natural, un impacte major en l'imaginari del nostre compositor com per Mompou foren les campanes i com en tantes altres coses la infància i les primeres descobertes deixen una petja de molta vàlua en les persones en general i als artistes en particular.

Justament, aquesta mirada des del meravellar-se es pot trobar aquí i allà en les primeres obres de Manuel Blancafort que assoliren un ressò mundial. La suite per a piano El parc d'atraccions, i especialment la Polca de l'equilibrista que conté, en són l'exemple paradigmàtic. Podriem dir, ara ho veig més clar, que aquest "mirar enrere", més que no pas el "mirar enllà" de compositors més moguts per la mística com ara el mateix Mompou, sempre és present en la seva obra. Només cal passejar-se vagament pels títols de moltes d'aquestes en el seu catàleg: Notes d'antany, Cants íntims, Serenata a l'infant, Sonatina antiga...

Molt involucrat en l'efervescència cultural catalana de l'època, tot i el seu caràcter franciscà, va formar part del Grup dels Vuit, una associació de compositors més lligats pel catalanisme i l'esperit modern i renovador, en el sentit noucentista, que per l'estètica i es trobaren els darrers anys de la dècada dels vint a l'Ateneu Barcelonès i així, al voltant d'una taula, tot fent tertúlia, van compartir aquests temps preciosos i daurats de la nostra cultura Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Frederic Mompou, Ricard Lamote de Grignon, Joan Gibert Camins, Baltasar Samper, Agustí Grau i el nostre protagonista.

Tot i el seu caràcter franciscà, va formar part del Grup dels Vuit, una associació de compositors lligats pel catalanisme i l'esperit modern i renovador, que es trobaren els darrers anys de la dècada dels vint a l'Ateneu Barcelonès 

Sobre ell, algun dels seus companys de generació i aquests nous aires en parlà Xavier Montsalvatge: "vaig veure aleshores l'artista i no vaig poder evitar de diferenciar-lo dels meus mestres venerables, oposat a l'estampa ferrenya i violenta d'Enric Morera, la gravetat ombrívola d'Antoni Nicolau o l'alegre dolcesa de Lluís Millet. Manuel Blancafort aparentava tot el contrari amb el seu aire d'home de negocis, expeditiu i optimista. Podia identificar-lo en tot cas amb els compositors del noucentisme, amb els seus col·legues: Frederic Mompou, el seu amic entranyable, subtil i refinat, Baltasar Samper, que feia sempre la sensació de llunyania, Robert Gerhard, circumspecte amb la seriositat d'un especialista científic i Ricard Lamote, home selecte i de bon ofici".

Manuel Blancafort és el compositor dels records del més quotidià, de l'antièpica —s'oposà sempre al mite beethovenià exaltat pel wagnerisme—: ara, sense massa més pretensió, sentim uns aires de cançoneta infantil, adés, el balanceig dels caballs de cartró pedra del carroussel o uns espurneigs nocturns. Tot a ras de terra, senzill i humà. Com el so, allunyat de les grans sales de concerts, més car als cafés i music halls, però ple d'íntima poesia d'una pianola.

———

NB. En aquest enllaç podeu escoltar música per a piano de Manuel Blancafort (entre d'altres, els Cinc Nocturns).

Imatge de portada: Interior amb piano, de Pere Torné Esquius