L'actor i director Joan Lluís Bozzo recupera la memòria de l'actor Pepe Rubianes, un dels seus bons amics a Pepe i jo (editorial Pòrtic). Una obra centrada en la figura de l'humorista galiaco-català que va fascinar durant dècades al públic català, un home d'idees, gestos i amistats radicals, que mai va esquivar les polèmiques. A gairebé 9 anys de la mort de Rubianes, Bozzo escriu la història de la seva amistat amb el Pepe. Un temps que, com a destacat l'editor de Pòrtic Josep Lluch, no ha servit per oblidar l'actor, sinó que es manté com un dels mites del teatre català.

Bozzo ha assegurat que a les xarxes socials els vídeos i les cites de Rubianes continuen despertant moltíssima expectació. De fet, un ple de l'Ajuntament de Barcelona ja va aprovar que es canviés el nom del carrer Almirall Cervera, on ell vivia, a la Barceloneta, per carrer Pepe Rubianes. Segons Bozzo, molta gent voldria saber què diria Rubianes de la situació actual, que a ell li recorda molt la dels temps en què va començar a treballar, en ple franquisme. Malgrat tot, Bozzo afirma que "seria impossible saber que diria avui", però que el que és segur és que "no diria allò políticament correcta".

Bozzo Josep Lluch

Joan Lluís Bozzo amb l'editor Josep Lluch a Casa del Llibre de Rambla Catalunya

A partir d'un somni

Bozzo ha resaltat la capacitat que tenia l'humorista per guanyar-se simpaties, la seva vis còmica, "és un dels millors comunicadors que he conegut, establia un lligam fortíssim amb el públic". Bozzo assegura que quan va morir Rubianes va pensar en escriure un llibre sobre ell, però que en aquell moment li va ser impossible perquè les emocions eren molt recents. Però un dia, fa més d'un any va somniar en Rubianes, un Rubianes feliç que tornava a actuar, i va decidir que era el moment de començar a escriure. Malgrat tot, Bozzo, confessa que és un llibre escrit des del dol, des de la pèrdua. Aquest no és un llibre objectiu, ni pretén ser-ho. En Rubianes és el protagonista, però també té un paper important el propi Bozzo, perquè de fet, Pepe i jo no és una biografia, sinó una obra sobre una amistat real. L'autor ha assegurat que ha intentat evitar el llibre d'anècdotes gracioses, que hauria estat fàcil, però distorsionador. Y afirma que el humorista era Rubianes, no él, que se define más bien como "el payaso serio".

Una amistat de 40 anys

Bozzo i Rubianes, es van conèixer quan en Rubianes era a la universitat i feia teatre universitari, i Bozzo encara era a l'institut. Van coincidir al grup Dagoll Dagom, i més endavant van anar distanciant-se i retrobant-se. Bozzo assegura que l'amistat és una relació molt prolífica, perquè és una relació d'amor que no inclou el sexe, i per tant evita moltes tensions. Bozzo afirma que Rubianes era molt amic dels seus amics, i que gràcies a això la seva amistat va quallar i va perdurar. I que la seva generositat era proverbial, tan proverbial com el seu amor pels que admirava, o el seu mal geni quan s'irritava amb algú. I recorda que va passar per episodis d'enamorament per persones, però també per llocs: va començar amb Sevilla, va continuar amb Cuba, va passar molt de temps fascinat per Menorca i quan va morir estava encantat amb Kenya. Diuen que quan tallava amb un lloc no hi tornava més. Bozzo afirma que era un home que podia ser tremendament depressiu, però que sabia ensortir-se'n.

Perseguit

Bozzo ha recordat que Rubianes va veure's molt afectat per una campanya en contra seu per part de la caverna mediàtica ultraconservadora després que insultés Espanya en un programa de TV3. Explica que Rubianes va deixar-se endur per l'histrionisme i que posteriorment es va veure molt afectat pels atacs que li van formular alguns dels que havien estat els seus amics personals. Tot i que va disculpar-se i va contextualitzar les seves afirmacions, va ser molt atacat. I fins i tot gent que el trobava pel carrer, quan ja era malalt, li deia que s'ho havia merescut. En qualsevol cas, Bozzo ha dit que no ha volgut centrar-se en aquests episodis, perquè, com ell afirma, prefereix "parlar de coses més interessants, més constructives i menys doloroses".

El llibre que mai no existirà

Bozzo assegura que Rubianes hagués escrit un llibre magnífic si hagués expressat el seu jo mitjançant l'escriptura, però que no va fer-ho mai per la seva mandra (afirma que era molt mandrós, i que no es culpabilitzava per això). Quan va escriure alguna cosa, va fer-ho amb la col·laboració d'algun periodista i escriptor, i per això aquests llibres no són més que transcripcions d'un Pepe oral, que perden molt la gràcia del directe de l'oralitat. I, això, segons Bozzo, a desgrat que Rubianes era un autèntic lletraferit, lector impenitent (era un entès en l'obra de García Lorca i Antonio Machado, els seus dos autors de referència, amb Valle-Inclán). Però Bozzo ha afirmat que ell no ha volgut substituir el llibre que l'humorista no va escriure, sinó que ha fet una cosa diferent, el retrat d'una amistat molt especial.