Llegir els dietaris de Joan Estelrich (editats a Quaderns Crema) és llegir grans moments de la història europea del segle XX. Hi parla del projecte cultural que el noucentisme tenia per a Catalunya. De Maritain, Zweig i de la intel·lectualitat europea d'entreguerres amb qui va tractar. I hi parla, també, d'històries de senyoretes. Una d'aquestes històries és l'affaire que va mantenir amb Elvira Balcells (filla de Joaquim Balcells, llatinista i figura cabdal a la Fundació Bernat Metge). La història té punts de bodevil insuportable (perquè ella es trobava entre dos homes i fins que no deixa Estelrich els dos passen unes setmanes agonitzant), però els comentaris que fa arran de la ruptura (que van del lament a la ira passant pel victimisme al cinimisme més divertit) són interessants:

“Elvira és ara remotíssima, d’un món esvaït, d’un altre univers. Estem distants més que dues estrelles en l’espai. Potser ha estat sempre així, àdhuc en els instants de major efusió. Sigui com sigui, un dia s’apartà de mi a una velocitat de molts milions de miriàmetres per segon. Encara algun raig de llum, com la lletra d’ahir, m’arriba de la seva llunyania. Ella se’n va, tanmateix, cap al meu oblit. Els deseiximents interns —Elvira me n’ha donat la prova— van molt més de pressa que els externs; les distàncies interiors són majors que les dels espais siderals. En l’àmbit del sentiment les distàncies són incommensurables. I el silenci que s’hi produeix és molt més esfereïdor que el que corferia a Pascal”.


"El dia de la major angoixa. Estranya, aquesta buidor...Un sol ésser se m'ha fos i tots els altres s'han fos amb ell; una sola cosa m'ha fugit i totes les altres han fugit amb ella...Llàgrimes ¿on sou? ¿Com apaivagaria aquesta angoixa al centre del pit, la dolor d'aquesta nafra al centre de l'ésser? Impossible oblidar-la ni un sol instant. Heus-la aquí en el mirall, en el motor de l'auto que passa, en el lladruc del gos, en les robes d'aquest mostrador, en la fredor que em porta el vent, en el silenci de la cambra, en tota imatge que sorgeix, en tot estat sobre el qual reflexiono...Tot, tot, fa la nafra present, implacable. ¿Fins quan? Perquè ella no tornarà, no ressucitarà en mi, perquè ella se n'ha anat per sempre, sense deixar-me res, emportant-se'n tot el que ella havia posat en mi i anorreant tot el que jo havia posat en ella".


"Tota la vida he patit per no tenir ben resolta la qüestió sentimental. D’això n’he sofert molt i n’ha sofert la meva activitat. El darrer intent també ha estat desastrosament fallit. Ben mirat, més val així, perquè la mateixa fallida demostra que jo m’havia, un cop més i amb major gravetat, equivocat de dalt a baix. La meva fantasia crea ídoles que elles mateixes es cuiden de baixar del pedestal.

La meva fantasia crea ídoles que elles mateixes es cuiden de baixar del pedestal

Suposo que no t'uniràs al cor d'aquelles persones que, després d'haver decepcionat el meu sentiment, fan escarafalls sobre les irregularitats de la meva conducta sentimental. Espero, pel contrari, que tu, coneixent els meus motius, em defensaràs i àdhuc em protegiràs. Et dic això per escrit perquè, un cop recobrada la salut amb noves energies i estan en camí de recobrar la meva posició econòmica, estic totalment resolt, per molt que la gent se n'escandalitzi, a assolir el benestar sentimental, al qual tinc dret com qualsevol altra persona, i a procurar-me la col·laboració de qui vulgui solidaritzar-se amb la meva obra i amb el meu destí".