Carole Alfarah és una fotògrafa siriana que presenta, a la Casa Elizalde, l'exposició Wa habibi (Oh, el meu amor. Síria, 2012-2015) que ha estat promoguda per Casa Àrabe i per l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMED). Mitjançant 35 fotografies i un breu audiovisual, retrata els sofriments dels sirians davant de la guerra que assola el seu país. Rep El Nacional davant les seves fotografies i explica la seva implicació artística i personal en la guerra siriana.

 

Vostè ja era fotògrafa abans de l'esclat de la guerra?

Sí. Jo vaig començar a treballar el 2008 com a fotògrafa documental, de forma independent. Sobretot em dedicava a fotografiar la vida de la gent, especialment dels marginats del meu país. Però a partir del 2011 vaig començar a utilitzar la fotografia per documentar el que estava passant a Síria, amb l'objectiu que les fotos m'ajudessin a entendre-ho a mi... Fins al 2015 vaig estar treballant en això.

Jo intento explicar el que no estan comptant les notícies

Però als diaris ja abunden les fotos de la guerra de Síria...

Jo intento explicar el que no estan explicant les notícies. No m'interessen tant les persones que han pres part en els combats, com les persones que no hi han pres part. Faig un estudi de les ciutats, de la memòria... Vull documentar el que he vist, per guardar-ho com a part de la meva memòria. Quan feia aquestes fotos, no pensava en fer una exposició, només pensava en mi.

I ara, quins projectes té en marxa?

Ara estic treballant en la postproducció d'una feina sobre la nova vida dels refugiats sirians a Europa, que vull publicar en un diari i també com a curtmetratge (serà la meva primera experiència en aquest camp). Ara visc a Madrid, treballant com a fotògrafa freelance. En el futur vull treballar sobre gent marginada, continuant els treballs que vaig fer al principi de la meva carrera, però aquesta vegada a Espanya...

A l'exposició Wa Habibi mostra imatges del període 2012-2015. Com ha canviat el país a mesura que passava el temps?

Jo no pensava que la imatge del nostre país anava a canviar tant i tan ràpid (en realitat, cap persona de Síria no ho creia). No pensàvem que podia ser destruït tan en profunditat. No pensàvem que podíem arribar on hem arribat. Vinc de Damasc, que el 2006 era una de les ciutats més pacífiques del món. Potser jo era naïf, però mai no vaig imaginar que anava a viure una violència tan immensa, i tant d'odi, tanta destrucció, tanta mort... Per a mi, aquesta era una imatge que veia a les notícies de l'Iraq, del Líban... O que m'arribava a través dels refugiats armenis o palestins que eren al meu país. Mai no vaig pensar que nosaltres podíem tenir el mateix destí.

Carole Alfarah Jordi Bertran IEMED

Carole Alfarah davant les seves fotografies. Foto: Jordi Bertran - IEMED.

Quan va sortir del país?

Tota la meva família va sortir de Síria el desembre de 2012, de forma legal, amb visats. Jo vaig venir a Barcelona, el primer lloc que jo vaig conèixer en sortir de Síria. Pensava que estaríem aquí uns mesos; creia que després, acabaria la guerra i tornaria a Damasc. Jo no volia quedar-me a Europa, i per això vaig tornar a Síria. Vaig sentir que ser allà tenia més valor i volia documentar la situació per la qual els sirians estaven passant. Vaig fer diversos viatges, i l'última vegada que ser-hi va ser l'octubre de 2015.

Ni tan sols la meva família acceptava la meva decisió de ser fotògrafa

Les imatges que exposa van ser preses durant diversos viatges. Podia fer fotografies lliurement? No tenia problemes?

A Síria mai no va ser fàcil fer fotos. Crec que vaig triar el camí més complicat que podia triar. A Síria hi ha problemes per als fotògrafs, per raons socials. Jo vinc d'una família de classe mitjana, d'una minoria, i tenia dificultats per anar a altres zones del país i poder treballar. La gent desconfia molt i, a més a més, deferma fermament la seva intimitat. A més a més, de vegades la gent no accepta que sigui una dona la que porta una càmera (alguns fins i tot pensaven que era estrangera, perquè feia fotografies). Ni tan sols la meva família no acceptava la meva decisió de ser fotògrafa.

I hi havia problemes polítics per fer fotografies?

El govern sirià, i el seu servei secret també causen molts problemes als fotògrafs. A Síria no hi pots fer res sense que algú t'estigui controlant. Sempre hi ha problemes: et poden fer esborrar les fotos, et pregunten perquè estàs al carrer... Jo, abans de la guerra, vaig fer un reportatge sobre nens que treballaven al carrer, i això ja va ser tremendament difícil. Era complicat trobar la teva manera de treballar. I si treballes de forma independent, com ho faig jo, encara era més difícil (només tenen cert marge d'actuació els fotògrafs de la premsa pública o els corresponsals de les grans agències internacionals). A partir que va esclatar la guerra, fer fotografies, a més de problemàtic, és perillós... Qualsevol persona pot segrestar-te, pots morir... I a més hi ha un problema moral. A la guerra vaig fer moltes menys imatges de les que podria haver fet, perquè hi havia moments en què no volia fer fotos, per preservar la dignitat de les persones.

El dolor que Síria pateix avui és un dolor que afecta a totes les persones sirianes...

Wa Habibi Carole Alfarah Jordi Bertran IEMED

Fotografies de Carole Alfarah. Foto: Jordi Bertran / IEMED.

Per què les fotos de la seva exposició es presenten sense etiquetes?

Aquesta és una feina que vaig fer bàsicament per a mi, és molt personal. No volia posar dates, perquè des que va començar la guerra, fa 6 anys, per a mi el temps està congelat. I no volia posar llocs, perquè el que està passant a Damasc és el mateix que passa a Homs, a Raqqa... Dolor, ferides... No vull donar suport a la idea de dividir Síria. El dolor que Síria té avui és un dolor que afecta a totes les persones sirianes...

En la seva exposició mostra imatges de gent molt diversa: nens, dones, adults... La seva intenció és oferir una visió panoràmica de la diversitat de les víctimes?

No m'interessa classificar la gent, ni per gènere ni per edat. Tots els que jo he fotografiat formen part d'una mateixa categoria de gent: els que estan patint la guerra, els que no l'han elegit. No són activistes, no són militars, no són rebels, no són d'Estat Islàmic... Formen part de la majoria dels sirians, els que rebutgen la guerra. Són marginats. Són els que ho estan perdent tot en una guerra que no han volgut.

Quina és la seva foto favorita?

M'agrada, sobretot, parlar d'una imatge. Síria és una societat masclista, com ho va ser Espanya fa temps. Però hi ha una foto en l'exposició que presenta un home tatuat amb una calavera plorant, plorant davant meu, una dona. Aquest home, que abans de la guerra amb el seu tatuatge podia presentar una imatge de força, ha estat destruït pel conflicte. La guerra fins i tot ha trencat el comportament dels homes, les seves pautes de virilitat; abans era impensable que un home plorés davant d'una dona. L'home de la calavera és una persona que no vol la violència, malgrat la seva aparença.

El títol de l'exposició és Wa Habibi (Oh, el meu amor). Per què?

Aquest treball va començar amb un llibre de fotografies, que és la meva pròpia memòria impresa, però també una memòria de la meva gent. El títol del llibre era El meu país estimat, trencat, però com era molt llarg ho vaig deixar en Wa Habibi, el títol d'una cançó de Fairuz, una cantant libanesa que és la gran artista d'aquesta part del món àrab. És una cançó sobre Jesús crucificat, i jo ara sento Síria com un país crucificat.

Jo ara sento Síria com un país crucificat

En un dels pocs escrits presents a l'exposició esmenta el drama de sentir-se estranger al propi país i al país on viatges. És aquesta la seva situació?

És la sensació que vaig sentir les dues últimes vegades que vaig estar a Síria. A Síria hi ha gent de moltes nacionalitats, involucrada en la guerra, i jo em sento estrangera al meu propi país. Quan vaig anar el 2015 al meu barri, la majoria dels veïns que jo coneixia ja no hi era. Molta de la gent amb qui havia crescut havia marxat, i els veïns que hi ha ara són nous. Jo no reconeixia la gent. No vaig poder veure cares familiars... A mi m'agrada Barcelona... M'agrada Madrid... Però ni a Barcelona ni a Madrid no em puc sentir a casa... Allà on sóc busco sempre alguna cosa que s'assembli a Damasc. És una tortura.

Allà on sóc busco sempre alguna cosa que s'assembli a Damasc. És una tortura

Quin futur li veu al seu país?

No li veig cap futur. I no sóc l'única. Amb tota la gent que jo conec, quan parlem de què pensem de Síria, estem bloquejats. No puc veure el seu futur. El màxim que puc somiar és que acaba la guerra. Ara estic esperant. Sento que he de seguir: la vida m'obliga a viure, a seguir, però això no és el que vull. Estic esperant que acabi la guerra. Quan acabi, puc formar part del futur de Síria... Ara no puc fer res.