"La nostra no és una línia de sang sinó una línia de text", diuen Amos i Fania Oz a Els jueus i les paraules per explicar la continuïtat jueva. És així? Fins a quin punt el judaisme és una estirp? En quina mesura permet una aproximació voluntària?  

M'explica Moriah Ferrús que aquest any passat, a la seva comunitat, van celebrar una desena de conversions. Són poques, direu. Però el judaisme no és una religió proselitista —més aviat al contrari. La Moriah és la directora d'Educació i Culte d'Atid —que ella defineix com "una comunitat jueva tradicional i igualitària" i que els curiosos de les religions coneixem com la comunitat jueva reformista o progressista de Barcelona.

A la ciutat hi ha quatre sinagogues i la seva és coneguda per donar igual importància a homes i dones. Les dones celebren ofici com els homes i poden ser als tribunals rabínics que aproven o no una conversió. De fet, la Moriah és conversa. I em diu que als conversos se’ls demana saber i complir amb tot allò que molts jueus de naixement ni saben ni compleixen. "És certament una situació una mica desigual", em fa saber. Però això, que pot semblar un inconvenient, ella ho viu com un avantatge.  

Als conversos se’ls demana saber i complir amb tot allò que molts jueus de naixement ni saben ni compleixen

La conversió implica un temps d’estudi de la llengua hebrea, de la llei jueva, de les festivitats del calendari jueu i de les tradicions. Un procés que requereix almenys divuit mesos per aprendre bé l'hebreu —l'única llengua amb què se celebra l'ofici.

No és una etapa fàcil, em diu la Moriah, però no coneix ningú que s’hagi volgut convertir al judaisme i no se n'hagi sortit. Fa uns anys convertir-se a Barcelona era una epopeia, perquè les sinagogues eren tancades i costava que s'acceptessin conversions. Avui ja no passa. Quan has fet el procés d’estudi t’adjudiquen un tribunal rabínic de tres membres que generalment vénen de Londres o Jerusalem i que —amb traductors, si cal—valoren que siguis competent per viure com a jueu.

Tradicionalment, segons la seva llei, la condició de jueu s’ha transmès de dues maneres: per via materna o per conversió. Però què passa amb els fills de pare jueu i mare no jueva? I amb els altres tipus de família amb què ens trobem avui?

Moriah Ferrús està convençuda que la llei jueva no ha d’utilitzar-se per allunyar la gent ni de les seves arrels ni de la voluntat familiar o personal de pertànyer al poble d’Israel. Per això a la seva sinagoga —al contrari que a d’altres— s’hi apropen famílies convencionals però també famílies homoparentals i enllaçades. Com a sinagoga ells volen donar respostes que s’adiguin alhora a les necessitats de les famílies i al que proposa la llei jueva. Cada sinagoga té marge de maniobra per interpretar la Torah. Entenc que a Atid en fan lectura responsable però no restringida.

A la seva sinagoga s’hi apropen famílies convencionals però també famílies homoparentals i enllaçades

Anem als textos. Amos i Fania Oz expliquen que no creuen en Déu, però que al llarg de la seva vida han estat lectors de textos jueus en llengua hebrea i no hebrea, i que aquests textos han estat la seva porta d'entrada al món. A mi em costa de creure, que aquests textos, llegits de forma humana, sense horitzó de transcendència divina, siguin suficients per oferir una espiritualitat. Però la Moriah no fa aquesta distinció.  

Diu que el poble jueu ha desenvolupat una exegesi que l’apropa al text tant com n’hi distancia, que els convida a l’escrutini i al qüestionament de tot. Segons la tradició, la Torah és la prova de la revelació divina al Sinaí. El text ja configura de per si una espiritualitat. Però no és un text acabat. Cal discrepar-ne, cal fer-li preguntes fins a deconstruir-lo completament per tornar a reconstruir-lo sempre d’una manera nova, diferent i única. “La Torah és un arbre de vida per a tots aquells que decideixen aferrar-se a ella”, em recorda, citant els Proverbis.

És sabut que Jesús va adreçar-se als seus deixebles dient: “deixeu que els nens s’atansin a mi perquè d’ells és el Regne del cel”. Amos Oz i Fania Oz diuen que aquest raonament, tot i haver-lo pronunciat un jueu, és completament cristià. Que per als jueus, ben al contrari que per als cristians, els menys instruïts no són els més purs. Per a ells no hi ha cap lligam entre ignorància i innocència. Faltaria veure que aquest fos el sentit que volia donar Jesús a l’expressió, em dic. Però en tot cas és cert, confirma Moriah Ferrús, que per als jueus no hi ha herència més gran que la instrucció. Això els nens ho integren molt aviat —acaba. Que si han de fugir d’algun lloc, no s’enduran més que el que sàpiguen.