El poeta de Lleida Màrius Torres ens deixava el 1942, ara fa 75 anys, i l’editorial independent Club Editor se suma, avui, als homenatges a la seva figura i obra amb la publicació Cartes a Mahalta. Es tracta d’un recull que plasma una de les històries d’amor més boniques de la literatura catalana, la de Màrius Torres i Mercè Figueras, dos amants condemnats a un suplici que van saber fer delectable: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels...”, escriu Torres.

Es van conèixer al sanatori de Puig d’Olena, a cinquanta quilòmetres de Barcelona, on van viure internats. Ella encara no tenia trenta anys i ja en feia nou que lluitava contra la tuberculosi; ell, als vint-i-cinc, tot just començava el combat. Un vespre, ella entrà tard a la sessió de cine amb què es distreien els malalts i va fer caure tot de cadires: “En veure’t cara a cara, ja em va fer estrany que una noia amb un tal posat de tendresa pogués fer tant soroll”, relata el poeta.

S’escrigueren gairebé cada dia. No els quedava altra manera de comunicar-se durant els períodes en què havien de fer repòs absolut i restar a la cambra. Una infermera els feia de cartera i la intimitat va créixer entre ells d’una manera fabulosa. Els poemes bellíssims que Màrius Torres li va escriure parlaven, des del primer vers, de com d'especial era aquesta relació:

“Mai no podrem superar aquestes muntanyes (...) No podem aspirar al món, Mercè. Ens hem de recloure a la petita vall. I fem-la ben bonica, la nostra vall (...) Que cada una de les seves pedres estigui treballada amb les nostres mans i el nostre amor (...) Així oblidarem les muntanyes que ens limiten. Si el nostre amor no pot créixer en extensió vers altres terres prohibides, res no ens priva de conrear intensament la petita terra de la nostra vall per fer-li rendir el màxim de flors i de fruits. I, què caram! El Paradís era també una petita vall!”

MTorresGrupPuigdOlena

Màrius Torres i les tres amigues

La dona que se’ns presenta en aquests poemes no és mai superficial. El poeta no s’atura en les seves gràcies externes. L’atrau la mirada, no pas els ulls; el somriure, no pas els llavis. “Tu, que sempre m’aculls amb una mirada tan alta, digues: ¿de quin color són els teus ulls, Mahalta?”. I els versos de Tres amigues, on retrata Mercè Figueras, Mahalta, l’Esperança, germana de la Mercè, i Maria, propietària i gerent del sanatori, mostren una vegada més l’impacte de l’encant femení en la sensibilitat del poeta de Lleida.

“La primera és caliu. Com les llars ben cintrades, és humana per llei, i espurnejant per joc; alegre, hospitalària, bon company com el foc, (...) La segona és perfum, com un matí d’abril, sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga, té la suavitat del bàlsam per la llaga, (...) I la tercera és resplendor; segons va l’aire, a vegades és clar de lluna i altres llamp; sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp (...)”.

La correspondència s’aturà el 29 de desembre de 1942,  quan Màrius Torres va morir al sanatori on havia ingressat el 1935, però la seva obra poètica no va poder veure la llum a Catalunya fins vuit anys després de la seva mort. El volum aplega, ara, cent setze de les cinc-centes tres cartes que es van enviar entre ells, converses que fan reviure el món íntim que va abeurar una de les poesies més belles escrites en català. I Mercè Figueras —Mahalta— pren la paraula per primer cop.

frlcf7 cartes mahalta