Un dia com avui de 1913 va néixer l'eescriptor i filòsof francès d’origen algerià, Albert Camus. Aquest, quan va assabentar-se de la concessió del Premi Nobel de Literatura, va sentir l’impuls de donar les gràcies a la seva mare i, tot seguit, a qui havia fet possible la seva formació escolar, Louis Germain. De família molt pobre i orfe de pare, mort a la guerra, el mestre el va preparar de franc perquè pogués optar a una beca al liceu Bugeaud d’Alger. En rebre el reconeixement, Camus li expressà el seu agraïment doblement: li va dedicar el discurs pronunciat en la cerimònia d’Estocolm i li va enviar un afectuós telegrama el 19 de novembre de 1957:

Estimat monsieur Germain,

He deixat que s’apagués una mica el rebombori que m’ha envoltat durant tots aquests dies abans de parlar-vos amb tot el cor. Acaben de fer-me un honor massa alt que jo ni he buscat ni he sol·licitat. Però quan en vaig tenir notícia el meu primer pensament, després de la meva mare, fou per a vós. Sense vós, sense aquesta mà afectuosa que vau parar a l’infant pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, res de tot això no hauria succeït. D’aquesta mena d’honors no en faig gaire cabal. Però aquest, si més no, em dóna ocasió per expressar-vos tot el que heu estat, sou i sempre sereu per a mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el vostre alumne agraït. Us envio una abraçada ben forta.

Emocionat, el docent li respongué en una carta datada el 30 d’abril de 1959:

Estimat petit,

Adreçat de puny i lletra, acabo de rebre el llibre Camus, que ha tingut a bé dedicar-me el seu autor, el senyor J.-Cl. Brisville. No sé com expressar-te l’alegria que m’has donat amb el teu gest generós ni la manera de regraciar-te. Si pogués, voldria estrènyer ben fort el xicotet que t’has tornat i que romandrà sempre per a mi “el petit Camus”.

Encara no he llegit l’obra, només les primeres pàgines. ¿Qui és Camus? Tinc la impressió que els que miren de penetrar la teva personalitat no acaben de sortir-se’n. Sempre has mostrar un pudor instintiu a revelar la teva naturalesa i els teus sentiments. Ho aconsegueixes amb més facilitat perquè ets senzill, directe. I bondadós per acabar-ho d’adobar! Aquestes impressions me les vas fer a classe. El pedagog que vol fer la seva feina a consciència no deixa passar cap ocasió per tal de conèixer els seus alumnes, els seus infants, i d’aquestes ocasions constantment se’n presenten. Una resposta, un gest, un capteniment són àmpliament reveladors. Així doncs, crec conèixer bé el simpàtic jovenet que eres, i molt sovint, l’infant conté la llavor de l’home que esdevindrà més tard. El teu plaer de trobar-te a classe esclatava per totes bandes. La teva cara manifestava l’optimisme i en estudiar-te, mai no vaig sospitar la teva situació familiar. Només en vaig tenir una idea en el moment en què la teva mare va venir a veure’m amb motiu de la teva inscripció en la llista d’aspirants en què estaves a punt de deixar-me. Però fins llavors em semblaves en la mateixa situació que els teus companys. Sempre tenien el que et feia menester. Igual que el teu germà, sempre vesties de manera molt polida. Em penso que no puc fer millor elogi de la teva mamà.

Abans d’acabar, et voldria comentar els entrebancs amb els quals m’he topat com a mestre laic davant els projectes amenaçadors ordits contra la nostra escola. Crec haver respectat durant tota la meva carrera allò que hi ha de més sagrat en l’infant: el dret a cercar la veritat. Us he estimat a tots i em penso que he fet tots els possibles per no manifestar les meves idees i no pensar així sobre la vostra jove intel·ligència. Quan es tractava de Déu (que figura en el programa) deia que alguns hi creien i d’altres no. I que en la plenitud dels nostres drets, cadascú feia el que volia.  [...] Em consta que això no agrada als que voldrien fer dels mestres uns viatjants de religió, i per ser més precisos, de religió catòlica. [...] Vet aquí el que volen els partidaris de l’escola lliure (lliure... de pensar com ells). [...] Jo en això hi veig un atemptat abominable contra la consciència dels infants. ¿Què passarà, potser, d’aquí a un quant temps? Aquests pensaments m’entristeixen profundament.

“El dret a cercar la veritat”, com diu el mestre, hauria de ser el principal objectiu d’una bona escola. Si Germain i la resta de professors no s’haguessin creuat per atzar en la seva vida, Camus no haurà estat el Camus que hem llegit. Sense necessitat de formar premis Nobel, el bon mestre pot canviar la vida d’un jove estudiant, educant-lo en la solidaritat, la justícia, la legalitat i una llarga llista de valors. La bona escola són els bons professors.