Què hi fa, a Catalunya, una col·lecció de clàssics grecs i llatins amb gairebé cent anys d’història i més de quatre-cents volums? Al món no hi ha gaires col·leccions com aquesta, i encara menys en països de poca tradició humanística. El professor Carles Miralles va escriure que la Bernat Metge era una empresa que hauria d’haver semblat impossible. Les dues persones que van engegar el projecte, Francesc Cambó i Joan Estelrich, no eren expertes en llengües antigues i no sabien que ho era, d’impossible. La ment més important en la història de la col·lecció, Carles Riba, sí que ho sabia; afortunadament l’any 1922, mentre es gestava la Bernat Metge, ell era a Alemanya i no podia fer més que alertar per carta, com un corifeu de tragèdia, dels perills de les ambicions excessives.

No seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i tots els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat. Poques vegades devien arribar espontàniament a un acord, aquests individus. Però la potència del projecte els va fer oblidar els recels, els va arrossegar a tots tres en la mateixa direcció.

Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i tots els diners necessaris

En el manifest fundacional de la Bernat Metge, Estelrich celebrava la força civilitzadora dels clàssics i els proclamava imprescindibles perquè el país, en un moment de «ressorgiment nacional», assolís el nivell dels «pobles capdavanters». Eugeni d’Ors havia escrit que per als catalans traduir era un acte tan imperial com establir una estació naval a les Índies. En l’imaginari europeu d’aleshores els clàssics antics eren una fantasia de poder, de reconeixement i d’universalitat: encarnaven el somni d’una cultura local que s’elevava fins a convertir-se en el cel etern de totes les nacions. Durant la dictadura de Primo de Rivera —l’època en què la Bernat Metge va tenir més subscriptors— els clàssics traduïts feien en el pla de l’esperit allò que la política catalana no sabia executar en el pla dels fets. Quan li van posar davant els ulls una mostra de llibres de la col·lecció, Ramiro de Maeztu se’n va adonar de seguida: «¡Lástima también que el humanismo de los clásicos sirva para alejar a las generaciones catalanas de su propia unidad ibérica!».

 En l’imaginari europeu d’aleshores els clàssics antics encarnaven el somni d’una cultura local que s’elevava fins a convertir-se en el cel etern de totes les nacions

En aquest marc van brillar el llatinista Joaquim Balcells, l’escriptor Carles Cardó, el pensador Joan Crexells, les traductores Anna Maria de Saavedra i Adela Maria Trepat, tots ells molt joves. També hi van col·laborar ocasionalment Pompeu Fabra i Ferran Soldevila. En pocs anys es va publicar Lucreci, Ciceró, Plató, Plutarc, Xenofont, Aristòtil, Sèneca, Horaci, Èsquil. Era un esclat únic en la nostra història editorial.

Riba s’hi va lliurar amb cos i ànima, va cremar-se les celles corregint la feina dels altres i sobretot va donar gruix intel·lectual a l’empresa. En els volums que signava no es limitava a traduir textos o a divulgar dades erudites. Riba posava els Records de Sòcrates de Xenofont en un llenguatge «de diari» perquè poguessin formar el caràcter dels ciutadans; anostrava Plutarc amb la voluntat de crear una prosa apta per a la novel·la catalana; desmuntava i tornava a muntar Èsquil des de la poesia contemporània i des d’una de les teories de la traducció més avançades d’Europa. Turmentat sempre per la consciència que arribàvem tard, es llançava així a la recerca del temps perdut. D’aquells anys inicials en deia l’època heroica de la Bernat Metge.

Riba s’hi va lliurar amb cos i ànima, va cremar-se les celles corregint la feina dels altres i sobretot va donar gruix intel·lectual a l’empresa.

La institució va néixer amb tanta energia col·lectiva i amb tant sentit de l’oportunitat que no l’ha pogut destruir res: ni la guerra —amb els pioners en bàndols oposats—, ni la censura, ni la repressió de la llengua, ni l’arraconament de la cultura clàssica, ni la rutina i el desinterès. Tots els qui hi hem col·laborat som deutors d’aquella embranzida primera. El batalló de volums de la Bernat Metge, ple de meravelles secretes, continua creixent i espera nous lectors. La Santa Continuïtat era això.

PlanetaED
Sector editorial Ediciones B i les elits del país Bernat Ruiz Domènech
Anna Punsoda
Sector Editorial Qui paga els clàssics grecollatins? Anna Punsoda Ricart