Aquest any que se celebren 125 anys del seu naixement, us oferim aquest fragment d'Aurora Bertrana publicat a Memòries fins al 1975 (Editorial Pòrtic, 1973), on l'autora explica amb gran ironia la relació que la seva família tenia amb la llengua i l'origen dels seus primers versos —escrits en plena marranada patriòtica, i en un escenari idíl·lic, amb només sis anys.

Catalana, tanmateix

Per allà al volt dels sis anys, se'm va desvetllar l'esperit de catalanitat, el qual ja no m'abandonaria tot al llarg de la meva existència.

El lector deurà, lògicament, suposar que aquest sentiment el dec a la influencia del meu pare, Prudenci Bertrana, l’home que en tota la seva vida no va voler conèixer res més que Catalunya, els viatges del qual —per no moure’s de Catalunya— es van limitar al Rosselló d’una banda i al Pirineu lleidatà de l’altra. Doncs, no. Qui va desvetllar la meva catalanitat va ser la meva mainadera Carolina, una noia ignorant i rústega vinguda d’un poble de la muntanya empordanesa. La Carolina era viva com un gínjol, arruixada com la tramuntana, ràpida en la reacció i la contesta, puntosa i obstinada en les seves decisions.

La Carolina, quan va venir a servir a casa sortia directament del seu poblet empordanès. No sabia ni les beceroles, amb prou feines parlar. A casa no tan sols va aprendre a parlar amb correcció i urbanitat, sinó a llegir i a escriure, a cuinar, a planxar, a cosir...La mare, el pare i la tieta li parlaven en català, però ella, per pura fantasia, va voler saber també el castellà.

Del seu castellà podem dir que ‘había para alquilar sillas’, com escriuria Josep Pla.

La Carolina era tan pintoresca i original que algunes de les seves dites van restar anys i anys en el repertori lingüístic de la família. ‘Aniremos todos plegados a paseyo.’ ‘La niña de ha embrutado el davantal.’ ‘Me agrada más con los cabellos dejados ir’.

A casa tots parlàvem en castellà, fins el pare. Probablement, ell se sentia català fins al moll dels ossos i, potser, actuava com a tal lluny de la família. Però ni jo ni els meus germans no en teníem esment. Per a nosaltres, durant els primers anys de la nostra vida, el sentiment de catalanitat no existia. Suposo que ni ho sabíem, que érem catalans.

A la Rodona, de Santa Eugènia, tothom ens tenia per castellans i els vailets ens cridaven, de lluny:

—¡Castellanufos!

L’àvia Sixta ens va aconsellar que els responguéssim:

—¡Catalanes de mierda!

L’Eufèmia i jo —de la meva germana Helena no en responc— vam seguir aquest consell. Al crit de ‘Castellanufos!’, acompanyat, sovint, de grapats de terra, seguia el de ‘Catalanes de mierda!’, també acompanyats de grapats de terra. Aquests exquisits compliments entre veïns ressonaven amb freqüència per tota la Rodona.

A casa, els quatre fills de Prudenci Betrana vam formar alguns anys més tard el clan català, al costat del pare, de la mare i de la tieta. Aquesta unió catalana s’afermà i es consolidà quan Prudenci Bertrana es convertí públicament en escriptor.

Però jo, a sis anys d’edat, quan a casa els Betrana-Salazar es parlava encara únicament castellà, encoratjada per la Carolina, ja m’havia personalment catalanitzat.

Sense que ningú, ni jo mateixa, hagués hagut esment de la meva vocació literària, la meva reacció patriòtica es produí en forma de poema. D’aquesta inspiració literària, probablement, també en tenia la culpa la meva mainadera. Ella va ser la primera que m’ensenyà a recitar poemes en català. Ignora com i on la Carolina els havia après. En sabia alguns i, entre d’altres, un que es titulava: La mamà.  L’autor del poema, amb aquell pobre i bastard català de finals del dinovè, es mofava de les mares que llueixen les filles amb l’únic deler de casar-les. Tenia molta gràcia i jo el recitava amb aquella inconsciència de la infància, desimbolta i gesticulant, i tota la família s’esbaria escoltant-me.

Però jo no havia pensat encara a escriure —no oblideu que només tenia sis anys. El que va encendre en mi el foc creador i armà la meva mà amb els estris d’escriure, va ser un esclat de patriotisme. L’àvia Sixta m’havia renyat perquè parlava català amb l’Eufèmia o amb la meva germana Helena. No recordo els termes exactes amb què ho va fer. Probablement devia formular una d’aquelles frases típiques que d’aleshores ençà he sentit centenars de vegades: ‘No hables en este dialecto ordinadorio’ o ‘Habla en castellano, como Dios manda’.

No li vaig contestar per por de rebre una plantofada. Bullint de santa indignació i armada d’un llapis i un tros de paper, em vaig tancar a la comuna, refugi sacrosant de cors ferits i ments inspirades.

En aquella època a Girona home no coneixia els wàters. La comuna era un ample i còmode seient de fusta encastat a la paret amb una tapadora rodona i un pom per a aixecar-la. M’hi vaig agenollar davant com si fos un altar i, estintolant-hi el cos i recolzant-hi els braços, vaig obrir les rescloses dels meus sentiments catalanescs ferits. Escrivia febrilment un poema del qual només recordo els dos primers versos:

Catalunya, pàtria meva?

qui són els teus enemics?

 

Pel començament esmentat hom comprèn els meus dubtes respecte als autèntics enemics de Catalunya. Que ‘en tenia’, d’enemics, els dos versos ho deixen comprendre. ‘Qui eren’ potser quedava explicat en la resta del poema desaparegut i oblidat. Perquè les meves pretensions literàries eren tan minses, que la meva primera obra, diguem-ne, poètica, no la vaig llegir a ningú. Només va servir per desfogar-me. La devia entaforar en algun amagatall íntim i, allí, la hi vaig oblidar. No crec que ni els patriotes ni els amants de la poesia hagin de lamentar-ho.