Teresa Pàmies, militant de les comunistitzades Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, va arribar a Praga l’any 1948, i hi va residir deu anys. Vivia, tal i com explica a Gent del meu exili (1985) al carrer dels Titellaires, prop d’un manicomi, i en un immoble que havia estat una mena de casa de barrets. Txecoslovàquia esdevenia una República Popular socialista el mes de febrer de 1948. Pàmies treballava, com molts altres exiliats del PCE o del PSUC, a la secció estrangera de Ràdio Praga o traduint a l’espanyol publicacions comercials o turístiques.

El seu porter, de nom Rudolf, era partidari del vell ordre i havia col·laborat amb els nazis. S’anava pansint, devorat per la ràbia i la submissió obligada, en el seu antre. La seva veïna, la senyora Fisher, sempre li demanava que li portés un iogurt de la lleteria per al seu fill. Alguns coneguts van prevenir Teresa: no es podia fer massa cas de la senyora Fisher, perquè era boja, malalta d’una bogeria remota i calmosa. Al cap d’un temps, Teresa es va assabentar que amb la senyora Fisher no hi vivia cap nen. El seu trastorn venia de lluny, de l’any 43, l’any en què els txecs van atemptar contra Reinhard Heydrich, el “botxí de Praga”. La senyora Fisher vivia casada amb un home jueu. Els soldats van arribar al seu pis i van enviar el marit a Mathausen. La senyora Fisher, ària, va conservar la vida al camp d’Ostwietchin, però la van separar del seu fill, que no va veure mai més, perquè era un mestís.

Aquestes són les insuportables ferides que indaga l’autora en la Praga dels anys 40, atrapada entre el terrible passat recent i les primeres purgues entre comunistes txecs. En canvi, a Testament a Praga (Premi Josep Pla 1970), una de les obres cabdals de la literatura catalana del segle XX, se centra en els esdeveniments de 1968, moment en què, incomprensiblement per als vells comunistes, la Unió Soviètica envaí Praga, amb tancs i tropes del Pacte de Varsòvia. Envaïen una Praga desmillorada, amb els edificis plens d’esquerdes.

Teresa necessita que Tomàs Pàmies, el seu pare, comunista de tota la vida, rebutgi la invasió de Praga, conservi la lucidesa i no taqui els ideal

Si algun tret destaca en el memorialisme de l’autora és el seu interès pels perdedors de la història, unit al coratge amb què preserva els seus ideals polítics. Ho aconsegueix explorant fins al final, sense límits dogmàtics, les seves pròpies contradiccions, que confessa al seu pare, ja mort, altre cop a Praga, mentre l’enterra acompanyada dels seus germans. El senyor Drtina, que és un “petitburgès” amenaçat pel règim, i que regenta una petita merceria, n’és un bon exemple. El general Pavel, antic brigadista internacional en la guerra espanyola, potser és el més representatiu. Torturat pels seus propis companys, es va salvar de la forca perquè no va confessar cap de les barrabassades absurdes amb què l’acusaven.

La nova Txecoslovàquia esclafava els seus millors comunistes. D’alguna manera, Teresa necessita que Tomàs Pàmies, el seu pare, comunista de tota la vida, rebutgi la invasió de Praga, conservi la lucidesa i no taqui els ideals. Però no pot ser: autora i lector no podem oblidar que Tomàs Pàmies ha mort. I en el significat de ser un revolucionari rau el significat de les vides creuades del pare i la filla. La figura del pare ofereix també contradiccions, fissures semiamagades: la Novaková, la seva última parella, una dona culta i burgesa, enemiga també del règim, apareix a l’enterrament, i els germans comprenen que, possiblement, fos l’única dona que estimava de veritat el vell jardiner.

Convicció i realitat. Ideals i derrotes. Tragèdies i corones de flors. No disposem de monografies sobre l’extensa obra de Teresa Pàmies, ni biografies sobre la seva figura. L’any 1959 va desembarcar a París, i el 1971 va poder tornar a Barcelona (retorn que explica a la novel·la Va ploure tot el dia, de 1974). A la capital txeca li va dedicar un llibre sencer l’any 1987. Sí que gaudim d’obres dedicades a Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana o Montserrat Roig. Cal dir que la seva prosa no assoleix el luxe estilístic de les seves companyes de segle, però... ¿ens podem permetre ignorar un memorialisme tan rellevant, que travessa totes les zones històriques claus per a la Catalunya actual? No entenc què és el que ens fa por del nostre propi exili. Teresa Pàmies sempre va assolir la suficiència estètica, sempre va escriure llibres magnífics, molt llegívols, i ja els agradaria a molts autor aconseguir aquesta fluïdesa, aquesta honestedat històrica, i aquesta facilitat per a la tendresa tràgica. 

patufetobertura2
Exposicions David Bowie is not Patufet Xavier Carmaniu
natalia ginzburg
Literatura La nostra pròpia veu Andreu Navarra