Carles Riba va dir que amb Canigó Verdaguer havia creat una geografia sentimental de Catalunya. I que amb les fades que fugien espantades davant de la creu, havia convertit el paisatge mític del seu poema en un paisatge simbòlic que donava un missatge molt clar: Catalunya es fundava i s'aguanta per la cristiandat.

Per això m'ha cridat l'atenció llegir aquesta notícia sobre l'exposició que ha muntat la Fundació Verdaguer per explicar com el franquisme es va apropiar de la seva figura. I per això m'ha cridat l'atenció l'article on s'hauria dit que, plantant la creu al Canigó, l'Abat Oliba hauria fet el mateix que va fer Franco al Valle de los Caídos, foragitar-hi els enemics d'Espanya i de la fe. 

Espanya intenta absorbir-ho tot, però amb alguns autors ho té més fàcil que amb uns altres. Si són autors de poble, se'ls apropia amb gran condescendència, per allò del ruralisme pintoresc, convençuts que morirà amb el temps per falta de demografia i de poder. Si són autors catòlics, se'ls apropia aprofitant la por que els catòlics catalans han expressat en algun moment pels socialismes de tot tipus. I si són autors catòlics de poble, aleshores no tenen escapatòria i passen a engreixar l'imaginari espanyol indefectiblement.

L'apropiació de Verdaguer no s'explica només per imprimir bitllets de cinc centes pessetes amb la seva cara estampada i la barretina, com es va fer. Passa per explotar el ruralisme, els seus atacs al socialisme i per convertir-lo en una ànima pietosa i embogida, cosa que no va ser i que podem desmentir llegint-ne els textos. Els 4.334 versos de Canigó, per exemple, que així d'entrada, ubicats al segle XI, en uns temps no ja anteriors a Espanya sinó fins i tot anteriors a la Corona de Castella, no sembla que fossin concebuts per foragitar de l'Estat "els enemics d'Espanya i de la fe".