Un dels moments estel·lars de l'any per als amants de la cultura pop és descobrir quins productes de la indústria musical ens han de torturar durant l’estiu. Gràcies al meravellós invent que és Ràdio Flaixbac, vaig saber que It ain't me, una cançó de Selena Gomez, ho petaria a totes les discoteques del planeta. 

Havia vist Selena Gomez fa alguns anys, quan era preadolescent, protagonitzant una de les sèries estrella de Disney Channel. Ara té vint-i-quatre anys i s'ha hagut de reinventar, com totes les nenes Disney quan es fan majors d’edat.

Ella és un dels clàssics exemples del triomf del somni americà. L’èxit a Hollywood la va fer sortir de l’ambient miserable on va créixer, a Texas, on els seus avis la cuidaven mentre la mare – que la va tenir amb 16 anys – es passava el dia treballant perquè els fills tinguessin alguna cosa per menjar. 

Amb la fama de la nena, la família es va mudar a Los Angeles, i tot es va precipitar. Selena Gomez és actriu, cantant i té diverses empreses, entre elles la productora de la famosa sèrie ‘Per 13 raons’, sobre una noia que se suïcida per assetjament escolar. 

Un dels moments àlgids de la seva carrera va ser el seu afer amb Justin Bieber, l'ídol adolescent per excel·lència. Ara ho han deixat, però els seus fans no l'han abandonat, i Selena Gomez és la persona amb més seguidors del món a Instagram. 

Com que jo l’havia conegut com a prepúber intensa i romàntica, em va fer contenta que la cançó It ain’t me fos un producte de discoteca una mica porc, dissimulat per un aire de bon rotllo que la fa molt comercial. 

La cançó parla d’una noia que està cansada de les farres que es munta el nòvio i que no pensa seguir arrosegant-lo a casa borratxo ni aguantar-li les ressaques. 

La cançó m’agradava perquè és ideal per fer sentir als pijets de la Costa Brava com si estiguessin a Califòrnia, i és igualment ideal per a les nenes que surten de festa i porten tot el dia assajant la propera foto d’Instagram. 

 És comprensible que entre la nena angelical i el monstre sexual les ídols de masses estiguin una mica perdudes

Alhora, té aquesta cosa alliberada de noia que vol passar-s’ho bé però no vol merders depriments. Em semblava que Selena Gomez havia crescut molt bé, entre l’erotisme desesperat i l’excés de sucre.

Per això el disgust va ser gros quan vaig trobar el vídeoclip de la cançó, macabra i fatalista. El vídeo ensenya un accident de moto que deixa el nòvio en coma. Ella s’està amb ell a l’hospital, cuidant-lo, fins que se n’adona que no pot seguir sacrificant la seva vida per un tullit. Després d’uns balls sexys al costat del llit del moribund, decideix marxar a viure la vida i deixar-lo penjat a l’hospital. 

El dramatisme frívol i surrealista del vídeo destrossa, evidentment, tota la gràcia de la cançó. I alhora explica molt bé el drama de les nenes Disney, que estan atrapades en elles mateixes perquè no saben quin paper han de representar com a icones adolescents. Selena Gomez no vol ser ni una bona nena ni una femme fatale, i acaba fent un desastre. 

Tots hem vist les transformacions catastròfiques de nenes adolescents angelicals, començant per Britney Spears i acabant per Miley Cyrus. Aquesta última és un cas curiós: va passar d’adolescent perfecta a fer cançons pornogràfiques amb molta gràcia.

Cyrus també té 24 anys i, com que veu que s’ha passat de frenada i ha esgotat massa ràpid el personatge, ara ha volgut tornar enrere per redimir-se. La seva última cançó, Malibú, diu: “sóc aquí amb tu, el cel és tan blau, a Malibú” (en anglès hi ha la cortesia de fer rimar you, blue i Malibú). I, és clar, preferíem el porno. 

Gomez i Cyrus són uns dels molts exemples de la desorientació d’aquestes noies, que marquen també el final d’una època i demostren que el món que ensenyava la sèrie Sex and The City s’ha acabat i que encara no hem trobat un substitut. 

Fa vint anys, aquesta sèrie volia demostrar que es podia (i s’havia) de ser una dona independent i alliberada sexualment. Ara que aquests principis ja no es qüestionen i que no cal justificar de cap manera que algú es dediqui a follar pel simple fet de fer-ho, és comprensible que entre la nena angelical i el monstre sexual les ídols de masses estiguin una mica perdudes. 

Per això la sèrie Girls, dirigida per Lena Dunham, ha triomfat tant i s'ha entès com una actualització de Sex and The City. Tot i que no és una gran sèrie, està bé perquè ensenya la desorientació dels millenials i la dificultat de trobar els rols en una societat esgotada. Mentre la sèrie de Sarah Jessica Parker proposava un model de vida, la de Dunham només assenyala que ja no hi ha models que funcionin. 

No sé com acabarà la cosa, però podria ser que les nenes Disney es convertissin en profetes d’una nova era.