La virtut principal del moviment #OnSónLesDones, centrat fins ara en l’evident manca de representació femenina a les seccions d’opinió dels mitjans del país, ha estat la de contagiar el seu esperit incisiu en d’altres àmbits de la cultura tribal, com ara el les arts escèniques. Fa ben poc, gràcies al grup Dones i cultura i al col·lectiu Dona’m escena, sabíem que la propera temporada del Teatre Lliure només comptarà amb un 12% de dones creadores (distribuït en un total del 18% d’autores i un escarransit 6% de directores, amb dades prou conclusives, com ara el fet gens casual que a la temporada 2017-8 del Lliure no es trobi ni una sola dona conduint un espectacle a la Sala Fabià Puigserver del teatre barceloní), xifres vergonyants quan hom parla d’un equipament públic que hauria de reproduir la realitat social del país i esmenar les animalades que arrossega.  

Acostuma a ser habitual que els mascles de la tribu arrufem el nas davant d’aquestes revelacions, amb la cançoneta segons la qual les dones haurien de passar-se menys temps comptant-se en l’espai públic i la brama de sempre –barra de bar, conversa tòpica– d’insistir en que el gènere d’un creador no és l’important, perquè allò que compta és el talent i la feina. Però sota aquestes objeccions hi rau el masclisme de sempre, la cultura dominant de sempre que, conscientment o recolzada en el costum, fan perviure els qui manen la platea. Que el director Lluís Pasqual no programi ni una obra dirigida per una dona a la sala principal del seu teatre imposa un marc mental segons el qual aquest temple continua essent un privilegi de mascles, quelcom que el director barceloní ha demostrat també regalant-lo enguany només als seus noiets de la jove Kompanyia.

Que el director Lluís Pasqual no programi ni una obra dirigida per una dona a la sala principal del seu teatre imposa un marc mental segons el qual aquest temple continua essent un privilegi de mascles

La cosa del teatre té els seus pebrots, perquè sobta veure sovint com els directors (mascles) catalans s’apunten de seguida a les lluites contra la injustícia, quan l’assumpte és relatiu als refugiats, a les retallades o a l’extinció del mosquit tigre, una sensibilitat social que –ai las– desapareix quan es tracta d’aquesta desigualtat flagrant. La cosa es repeteix també al TNC, on la proporció femenina només arriba al 22%, al Mercat de les Flors amb un 29% i al Festival Grec amb un 28%. A aquestes dades d’escassa representació cal sumar la precarització laboral que –sumada als minsos percentatges– resulta encara més lesiva en l’univers femení. L’esperit corcó d’aquests col·lectius és benvingut, com adorem sempre a la gent que es dedica a tocar els collons, i és fantàstic que la professió teatral comenci a revelar-se contra qui farda de progre i fa perviure el privilegi.

Entenc que Lluís Pasqual, o qualsevol altre director d’infraestructures, estigui més interessat en la vida dels mascles que en l’univers femení, i a casa sempre hem estat tolerants en aquest sentit. Però caldria refer-se d’aquestes coses antigues i explorar el terreny de l’equitat per acabar de fer-la normal. Ara s’ha investigat el teatre i la dansa, però seria urgent que els col·lectius abordin universos encara més espinosos com el món de la música culta (on les directores d’orquestra encara són una raresa infinita a les sales de concert) o  el de les direccions d’infraestructures culturals i grans equipaments. El primer pas per eradicar el mal és fer-lo visible i provocar així que, a partir d’ara, quan alguns facin discursos sobre equitat o justícia social, si més no se’ls envermelleixi una mica la cara dura que gasten.

BernatDedeu
Opinió Contra els plans de lectura Bernat Dedéu