Si hagués de dir què me'n va quedar, de les cartes que Joan Sales va enviar a Mercè Rodoreda, diria: la sensació que era un home barallant-se sol amb el món.

A l'espistolari que es van enviar entre 1960 i 1983, aquest parell fan un traje nou a Martí de Riquer, a l'editorial "Cretino" (Destino), a les ressenyes de la revista "Serra de Plom" (Serra d'or). A Carles Sentís, a qui Sales anomena 'llepapeus del règim'. A la prosa de Manuel de Pedrolo, que posava l'empenta i només tota l'empenta en la seva enorme producció.

Pots agafar-te tot això com una rècula de tafaneries i d'insults intel·ligents que fan el ple. Però també pots pensar en la immensa soledat de Joan Sales. Veure-hi més clar que els altres pot convertir-te en molts tipus de persona. Però veure-hi més clar que els altres i no cansar-te mai d'explicar-te, deu deixar-te terriblement sol. Estem parlant d'un home que va reescriure durant vint-i-tres anys una novel·la. D'un home que portava les novel·les al censor i que, quan ja tenia el vist-i-plau, hi reintroduïa fragments que havia ocultat perquè sabia que no hauria pogut publicar-los.

Quan vaig visitar la néta a la casa familiar i va explicar-me que havia comprat les accions del Club Editor a la seva àvia de noranta anys —sent com suposo que n'hauria estat l'hereva— perquè les decisions "les volia prendre jo", vaig emocionar-me. Em va semblar que veia el seu avi a través d'ella, en aquella caseta rosa enfilada a la muntanya del Carmel, refent textos dels altres, raonant canvis d'estil als autors. Sales fent de franctirador mentre 'Carlitos Barral i aquests proletariassos barbuts que ara s’estilen', que li explicava a Rodoreda, abandonaven el despatx i voltaven per les platges de moda de primavera a tardor.