La incertesa del present adrenalínic fa impossible ser conscients del que estem vivint. Sobretot perquè encara queda molt camí per fer.

Només a mesura que passin les setmanes, els mesos i els anys, tot plegat anirà agafant la dimensió pertinent. Aleshores els cartells que hem enganxat, les fotos que hem fet, els vídeos que hem gravat, les piulades que hem penjat a twitter i els actes on hem assistit apareixeran al costat d’altres grans moments de la història de Catalunya.

Com sabem que el que estem vivint és històric? Doncs perquè tenim amb què comparar-ho. Sabem d’on venim. Fotos, diaris, llibres, papers… en són testimonis. I si han arribat als nostres dies és gràcies a la tasca dels arxivers, persones que en moments com la Guerra Civil s’han arribat a jugar la vida per preservar el patrimoni documental o que han protagonitzat petits actes de resistència quotidiana.

Com sabem que el que estem vivint és històric? Doncs perquè tenim amb què comparar-ho. Sabem d’on venim, gràcies a la tasca dels arxivers

Teresa Llorens, Elisa Cano i Xavier Tarraubella ho expliquen en un text de presentació de la col·lecció de premsa clandestina que conserva l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB).

La col·lecció està formada per un miler de publicacions editades durant el franquisme. Papers impresos d’amagat a l’interior del país o bé a l’exterior pels exiliats. Llorens i companyia expliquen que, els primers anys de la dictadura, els exemplars d’aquests periòdics apareixien per art de màgia a la bústia de l’AHCB o entre les pàgines de la premsa consultada a la Sala de Lectura de l’Arxiu. Quan això passava, els arxivers –amb la discreció habitual de la professió- els recollien i guardaven gelosament. Els haguessin pogut destruir per congraciar-se amb el règim però estic segur que no els va passar mai pel cap.

Ara bé, encara més remarcable que la voluntat de conservar aquests documents, és la voluntat dels autors d’aquelles capçaleres clandestines de passar a la posteritat. No cal explicar per què oi? Exacte. Volien que les generacions posteriors sabessin que va existir gent que no es va rendir, que, malgrat l’amenaça de les armes i la repressió, es van conjurar per tal que la flama de la llibertat, de l’esperança i de la lluita no s’extingís per sempre. En aquest país aquesta llum mai s’apaga. N’hem vistes de tots colors però sempre hi ha hagut algú que, d’entre les runes, ha tornat a aixecar l’edifici de la dignitat.

Us proposo que aneu a la seu de l’AHCB, a Ca l’Ardiaca, i visiteu l’exposició que commemora el centenari de la seva creació

I en això Barcelona hi ha tingut un paper cabdal, malgrat que durant les últimes dècades ens han volgut vendre que la ciutat era tan 'xupi-guai' que no necessitava un país al darrera que la fes bategar.

Us proposo que aneu a la seu de l’AHCB, a Ca l’Ardiaca, i visiteu l’exposició que commemora el centenari de la seva creació. Aquesta institució no hauria vist la llum si no hagués estat perquè en aquell moment existien la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis Catalans, on s’havia format Agustí Duran i Sanpere, pare de l’Arxiu Històric barceloní.

Quan visiteu l’exposició –gratuïta, per cert- passejareu per la història documental de Barcelona. Hi trobareu des dels privilegis reials que els monarques (catalans) atorgaven al Cap i Casal fins a les fotografies de Macià durant la Segona República, atès que el president (de Catalunya) va encarregar que l’Arxiu fes una crònica gràfica del que estava succeïnt aquells dies històrics.

Ben aviat a l’AHCB hi haurà les fotos, els vídeos, els cartells, els papers i tot el que es pugui arxivar en relació al que estem vivint aquests dies. I quedarà per als que ens succeeixin. Ells jutjaran si haurem estat uns pares dignes del futur que somniem.

patufetobertura2
Exposicions David Bowie is not Patufet Xavier Carmaniu